Xavier Garcia Puerto: "El REC es caracteritza per la insensatesa de la primera vegada"

Parlem amb el director del Festival de Cinema REC de Tarragona que arriba als 15 anys del 2 al 7 de desembre

Genís Pena

04/12/2015

Arts

“No està bé que ho digui jo... Però directors que han passat pel REC li donen un prestigi únic” ens confessa el Xavi Garcia, director del Festival Internacional de Cinema de Tarragona. No és per a menys. El REC porta quinze anys jugant-se-la pels directors novells que busquen refugi per les seves primeres creacions, i s’ha convertit en tot un referent dins el món cinèfil. Aquesta nova edició presenta 22 pel·lícules, 11 de les quals competiran per emportar-se el premi a millor òpera prima, que compartiran protagonisme juntament amb el grapat d’activitats que s’hi presenten. Conferències de directors com Cesc Gay, espectacles musicals internacionals, però sobretot cine, molt cine.

“Quan estrenem les pel·lícules aquí tothom ens pregunta: “Quin director famós ve?” Nosaltres responem: "Cap, però ho seran"”

- Ja són 15 anys de REC. També en fa 15 que n’estàs al darrere?

Sí, jo formo part del reduït grup de persones que el vam crear. La coordinació en un primer moment era col·legiada i el 2007 vaig acabar assumint la direcció artística. La veritat és que ha tingut una evolució molt potent. Ens hem centrat cada vegada més amb el cinema i cada vegada hem assumit propostes de més qualitat.

- Per aquells que no coneguin el REC... Què us diferencia dels altres festivals?

És un festival dedicat a joves autors, a directors que s’estrenen en el cinema. És un festival ple de risc, ple de directors que es llencen a la piscina i que no tenen por a posar-se a prova per primer cop. En aquest món es diu que si no destaques en un principi, no tindràs més oportunitats, així que presentem pel·lícules que tenen tota aquesta força i tot l’ímpetu de la primera vegada. Una altra cosa que ens diferencia dels altres festivals és que sabem conjugar el cinema amb altres arts com la música.

- Seguiu alguna línia temàtica?

El festival es caracteritza des de fa anys per la insensatesa de la primera vegada. Això és el que li dóna cos a tot. La programació sempre ha tingut molta coherència, fins i tot la imatge i el disseny forma part del mateix programa...

- La imatge del cartell és una passada -com cada any, vaja-.

Cada any mirem de destacar un concepte nou. Enguany l’hem agafat d’una secció especial que es diu ‘Pot petit’ en el qual volem destacar pel·lícules de països que normalment no són dins del nostre radar cinèfil. Presentem pel·lícules de països com Costa Rica o Nepal. Aquest any hem fet un concurs per escollir el cartell, i la guanyadora, l’Eva Jolís, ha captat molt bé aquesta manera de congelar i trencar aquesta intenció de la primera vegada, i també de posar totes les idees en un pot petit.

- Parlem de pel·lícules. Què ens recomanes d’aquesta edició?

Jo destacaria algunes de les que ja se n’està parlant molt. ‘Son of soul’, que està a totes les travesses per a guanyar la millor pel·lícula de parla no anglesa als Oscar; i ‘Mustang’, que també opta a aquest guardó i que acaba de guanyar el premi Lux del Parlament Europeu.

- A més de pel·lícules, també hi tindrem directors. Cesc Gay, Maria de Medeiros o Fernando Colomo...

Intentem que sigui una proposta que estigui molt ben lligada. El motiu pel qual invitem a directors consagrats és perquè facin pedagogia sobre la seva obra. Per exemple, recordo quan vam passar ‘Tras el cristal’ d’Agustí Villalonga que molta gent pensava que la seva primera pel·lícula era ‘Pa negre’, quan tenia una carrera ben llarga. D’aquesta manera tots els directors novells als que convidem veuen que també els directors consagrats han tingut uns principis i que els principis sempre són dificultosos.

Recuperem la descarada primera pel·lícula de Cesc Gay, i d’altra banda la primera i la última dels altres dos directors. De Maria de Medeiros -que a part d’aparèixer com a actriu en films com Pulp Fiction també té una llarga carrera com a directora- projectarem ‘Capitanes de Abril’ i ‘Repare bem’ respectivament, i de Fernando Colomo ‘Tigres de papel’ i ‘Isla bonita’.

- ‘Reclanuí’ és la proposta musical que acompanya el REC. D’on surt?

Des d’un principi vam fer activitats relacionades amb l’audiovisual encarades a la nit. Al final vam agrupar totes aquestes activitats com a ‘Reclanuí’ i ho vam agrupar tot al Camp de Mart. Però clar, això ho fèiem quan el festival es feia a la primavera. Quan vam canviar el calendari... Simplement no es podia fer per climatologia. Vam continuar, però, fent algun concert esporàdic conservant ‘La nit bizarra’. Enguany s’han ajuntat diversos esdeveniments i hem volgut recuperar el nom de ‘Reclanuí’. Aquest any portem al creador estadounidenc Filastine, un artista que recupera l’esperit total d’aquesta iniciativa: la unió perfecta entre visuals, música en directe i cinema.

- Com veu la gent que està dins del món del cinema un festival com el REC?

No queda molt bé que t’ho digui jo... Però durant el mes de novembre ens han visitat una sèrie de directors que van presentar la primera pel·lícula aquí -el Borja Cobeaga, el Carles Marqués Marcet...- i ens han fet uns vídeos explicant per què és important un festival com el REC. Ells li han atorgat un prestigi gairebé màgic per ser l’únic festival a Espanya que es dedica en exclusiva a les òperes primes. Tots li tenen un gran respecte. Tenim una programació molt cuidada, tot es fa amb molta cura. No és el mateix seleccionar 100 films, com es fa per exemple a Sitges, que 20 com es fa aquí.

- A banda, també teniu molta vinculació amb la ciutat, oi?

Sempre intentem posar al mateix nivell als autors del territori que als del panorama internacional. Els posem a la mateixa sala, al mateix espai, i els situem el primer dia perquè creiem que si els situéssim al mig del festival desapareixeria l’atenció que li volem donar. D’aquesta manera poden tenir el primer dia dedicat per a ells, la premsa també els pot fer cas, i s’integren en la dinàmica del festival. També ens vinculem amb el jurat jove. Obrim la convocatòria i aquests jurats passen tota la setmana amb el jurat de la crítica, amb el jurat internacional que està format per directors i professionals... Clar, passar una setmana amb aquesta gent dóna una empenta als joves.

- Si t’haguessis de quedar amb una pel·lícula d’aquests 15 anys…

Uf, és difícil. En destacaré dos. Totes dues del món britànic: 'Fish Tank', d’Andrea Arnold -amb la qual vam inaugurar el Pla de la Seu-, i 'Hunger', la primera pel·lícula d’Steve McQueen. El REC va fer una forta aposta per aquesta pel·lícula en un primer moment. Quan la vam presentar tothom deia: "Però aquest no era actor?", "Aquest no estava mort?"... Anys després presentava ‘Shame’, que a diferència de ‘Hunger’ ja es va estrenar a Espanya, i fa poc presentava ’12 años de esclavitud’ que arrasava als Oscars. Quan estrenem les pel·lícules al REC tothom ens pregunta: "Quin director famós ve?" Nosaltres responem: "Cap, però ho seran".

- Ja acabem! Xavi, què t’agrada fer quan surts de casa?

No et diré anar al cine... (Riu)