Joan Pera: "A la gent li és més fàcil la crítica des d’un ‘Sálvame Deluxe’ que des d’un text polític"

Si poguéssim, molts pagaríem diners per observar per un forat què es cou en els despatxos dels grans polítics. Probablement ens esgarrifaríem si sabéssim què els fa prendre certes decisions o potser riuríem una bona estona veient com de ridículs poden arribar a ser en la intimitat. Com presenciar això a la realitat ens és més que impossible, podem fer-nos una idea si anem a veure l'obra de teatre 'Sí, primer ministre', una sàtira enginyosa i molt àcida escrita per dos dramaturgs anglesos: Antony Jay i Jonathan Lynn, creadors de la sèrie 'Sí, ministre', considerada la comèdia política amb més èxit de la història de la televisió. El 2010 es va adaptar a teatre amb gran èxit i aquest 2013 s'ha traduït al català. Sota la direcció d'Abel Folk ja ha visitat teatres d'arreu de Catalunya i aviat passarà pel Camp de Tarragona: pel Camp de Mart (Tarragona) el 20 de setembre, pel Centre Cultural Municipal de Valls el 19 d'octubre i pel Teatre Fortuny (Reus) el 8 de novembre.

Aquesta irònica obra ens situa durant dues hores al despatx del primer ministre Jim Hacker (Joan Pera) on, a causa de la situació de fallida econòmica, ell i el seu equip interpretat per Carles Canut, Dafnis Balduz i Victòria Pagès hauran de dissenyar un pla per salvar el país. La solució passa per fer un pacte amb el ministre de Relacions Exteriors de Kumranistan (Ferran Rañé). Els mitjans de comunicació representats per Marta Angelat com a Lilian Burnham (directora general de la BBC) també jugaran un paper clau. Per saber-ne més hem parlat amb el primer ministre Joan Pera...

- En un moment com l'actual en que es debat tant el panorama polític què creus que aporta ‘Sí, primer ministre’?
Crec que és d’aquelles comèdies oportunes i que estan molt a l’ordre del dia. És una comèdia anglesa, que està situada a Anglaterra però que és extrapolable a Espanya, evidentment, i a tota Europa. Els anglesos són molt llestos per aquestes coses i saben posar el dit a la nafra en el moment oportú. Sempre es diu que el teatre és el reflex del paradigma d’un poble, d’una nació i en aquest cas és així. Aquesta comèdia presenta unes qüestions polítiques que hi són de tota la vida, que mai s’arriben a dir i aquí es diuen totes. I és clar, la gent queda estupefacta que es pugui dir tot això d’una manera tan concreta i amb un cert sentit de l’humor. I a sobre hi sóc jo, imagina’t.
 
- A l’obra fas d'un primer ministre que no és més que una mena de titella al servei dels interessos del partit...
Més que dels interessos del partit, de l’alta política. L’alta política no l’exerceixen els polítics sinó els interessos i sobretot els funcionaris lligats a aquests interessos. De vegades tant és que hi hagi un partit com un altre. La qüestió és que la política ha creat una casta de grans servidors d'aquests funcionaris que són els que realment beneeixen i remenen els interessos. En aquest cas, el meu pobre primer ministre, que per això ja me l’han donat a mi, és un desgraciadet que no vol fer aquelles coses que li diuen i que són realment immorals, ell té les seves estratègies i se’n va sortint com pot. Això està molt a l’ordre del dia. L’obra no és una crítica fàcil a un partit o altre, és una crítica molt profunda a tota la política en general de grans interessos.
 
- No sents una mena d’amor-odi envers aquest personatge?
A més a més el personatge el crea aquest amor-odi. També és estrany en mi perquè jo, per poc que faci, sempre tinc una relació de simpatia amb la gent. I hi ha moments de l'obra que dius: “aquest tio és tonto” però per altra part té el seu egoisme i diu: “caram, que sóc el primer ministre, a veure si esteu per mi”. Ell és molt tontet i els altres diuen: “deixa’l que governi perquè com no sap res, ho farà bé”. Al meu primer ministre en un inici ja li diuen “servirà aquest home de primer ministre?” i diu “sí, perquè ser ministre és l’única feina que no requereix ni una titulació ni una experiència. L’únic que cal és que tingui una intel·ligència limitada”. I és clar, això a mi em va molt bé.
 
- Potser perquè el text parla de política està ple de conceptes polítics i econòmics una mica enrevessats...
Enrevessats no, de tota manera els anglesos acostumen a tenir un llenguatge "bastant alt". El que passa és que a la gent li és més fàcil la crítica des d’un ‘Sálvame Deluxe’ que des d’un text polític, perquè són coses que entenen més, tot i que els afecta.
 
- ‘Sí, primer ministre’ ens dóna l'oportunitat d'observar la política des de dins i veure com es prenen certes decisions, tot des d’un punt de vista molt còmic. Creus que als despatxos dels grans polítics també es viuen moments semblants als de l’obra?
És clar, què us penseu que els polítics ploren? Ells pensen amb un cert sentit de l'humor: “fem això i, com no ens pot anar res malament aquesta nit, bevem-nos un altre whisky home!”. Què us penseu que els costa dormir a la nit?
 
- No heu colat alguna referència de l'estil Millet, Camps, Bárcenas...?
El Canut i jo en fem alguna però el director no ho vol. El text és tan clar que no cal abaratir-ho. Si jo parlo de la BBC tothom sap que parlo de TV3. Si parlem de que a Europa n'hi ha uns que estan amb l’aigua al coll tothom sap que parlo d’Espanya i si són del sud, i jo hi afegeixo “que canten molt la Macarena”, no calen més referències. Les al·lusions són molt clares.

 

 

- A Catalunya sempre hi ha hagut certa connexió amb l'humor britànic, TV3 ha apostat molts cops per sèries còmiques britàniques. Creus que els catalans ja tenim tant assumit aquest tipus d’humor que ja és com nostre?
L’humor català, que és molt diferent a l’humor de la "meseta", a l’humor espanyol, sempre ha tirat molt cap als anglesos. Les grans sèries d’humor angleses que s'han emès aquí com 'Els Joves', 'Gent del Barri', 'N’hi ha que neixen estrellats' o 'L’Escurçó Negre' ja tenien aquella ironia, aquell humor anglès però que alhora ja era molt català. Jo quan vaig fer 'L’Escurçó Negre' em quedava sorprès de com s’assemblava al Joan Capri. Sí que tenim un lligam més europeu, més anglès nosaltres... i aquesta ‘Sí, primer ministre’ és una gran comèdia com feia temps que no es veia. Hi ha moltes comèdies de portes que s’obren, d’adulteris, de tirar-se la dona de l’altre però una comèdia amb aquesta profunditat feia temps que no es veia.
 
- Amb l’Abel Folk ja havíeu treballat alguna vegada... què tal és treballar a les seves ordres?
L’Abel té un rigor extraordinari, té una intel·ligència mitja superior a la del país. I aquesta comèdia requeria aquesta rigurositat que ell té. Jo crec que és el millor director que podíem trobar per dirigir-la.
 
- Estem acostumats a veure't fent-ne papers còmics però també t’hem pogut veure fent-ne algun de més seriós o fins i tot dramàtic, et sents còmode fora de la comèdia?
Tant en la comicitat com en el drama o en coses més serioses, crec que lo important és traspassar al públic allò que vols dir. Si ho fas, si comuniques allò que vols dir, sempre hi ha una corrent de simpatia mútua.
 
- Tothom et coneix per ser la veu de Woody Allen però a banda d’ell, guardes bon record d’algun altre paper o actor que hagis doblat?
N’he doblat moltíssims però amb el Michael Crawford de 'N’hi ha que neixen estrellats' ens hem tingut sempre molta simpatia mútua. Del Mr. Bean, que em va costar molt, també tinc molt bon record però també molts altres: en Bob Hope, els germans Marx, en Jack Lemmon... Normalment si són papers on puc donar allò de mi que m’agrada donar al públic solen quedar molt bé. Si faig manga, si faig 'Bola de Drac', és purament una feina, no hi tinc interessos, no hi tinc parts de mi.
 
- El nom de Joan Pera desperta simpatia. Amb els anys has esdenvingut una de les icones més reconeixibles de Catalunya. Com et fa sentir això?
Jo i el públic hem viscut junts molts anys. Jo ja sortia a la tele abans de TV3 i m’han anat veient. I sempre he volgut posar una part de mi i complir l’expectativa del públic... però és que hem crescut junts, ens coneixem de fa 18, 20, 30 anys... de tenir criatures plegats, de ser avis... hem fet una vida junts. Jo sempre he estat molt honest amb el públic al que agrado. I coincideixo sovint amb la gent perquè faig les mateixes coses, sóc molt normal... tan normal que semblo català i a vegades semblo el Joan Pera.
 
- Per quin camí transita el futur de Joan Pera, teatre, cinema, televisió...? Si no m’equivoco d’aquí pocs dies fas els 65, de jubilació ni en parlem no?
Noo, quan sigui gran!
 
- Què li agrada fer a Joan Pera quan surt de casa?
Anar al teatre.
 
- També? I no et cansa?
La gent m’ho diu però és clar, si no vaig al teatre estic a casa, i a casa es complicat, és difícil. És una feina que li deixo a la meva dona.

 

--

'Sí, primer ministre' d'Anthony Jay i Jonathan Lynn
Divendres 20 de setembre a les 22:00h.
Tarragona, Camp de Mart

'Sí, primer ministre' d'Anthony Jay i Jonathan Lynn
Divendres 8 de novembre a les 21:00h.
Reus, Teatre Fortuny

'Sí, primer ministre' d'Anthony Jay i Jonathan Lynn
Dissabte 19 d'octubre a les 22:00h.
Valls, Centre Cultural Municipal