Arnau Tordera: "Els grups més populars a Catalunya ofereixen propostes musicals d’objectiva ínfima qualitat"

“El primer cop que vaig anar a un concert d’Obeses practicament no havia escoltat la seva música: mentre anaven tocant m’adonava que, sota l’humor que respiraven tant les lletres com la posada en escena, s’amaga una qualitat musical a la que no em tenien acostumats els grups de casa nostra...”. Aquesta frase la dic jo però la podríem escoltar de la boca de molts que hagin presenciat un concert del quartet de Tona (Osona) i és que sota aquesta capa de grup humorístic despleguen una maestria musical que molts altres voldrien assolir.

Els Obeses juguen en una altra divisió. Tot i no tenir la popularitat de la que altres grups gaudeixien -potser immerescudament- saben fer les coses amb molta exigència i precisió. En el seu inclassificable disc de debut ‘Obesisme Il·lustrat’ (Música Global, 2011) ja demostraven trobar-se còmodes en l’eclecticisme musical fent rock, pop, funk, country amb multitud d’harmonies vocals i picant l’ullet a l’òpera, la música clàssica o al flamenc.

Fa uns mesos van publicar el seu segon disc titulat ‘Zel’ (Música Global, 2013). En ell tornen a fer gala de la seva versalitat: una havanera, una sardana, una fuga coral o una obra simfònica són només alguns dels exemples que podem trobar en aquest més que digne successor d’’Obesisme Il·lustrat’.

Per xerrar del seu nou disc, de la salut de la música de –bona- qualitat o del bar La Traviesa de Torredembarra hem contactat amb l'Arnau Tordera, el seu carismàtic líder, una persona amb un domini excels del llenguatge musical i líric i que alguns coneixereu només per la seva aparició a l'APM?. Us recomanem que no us perdeu la següent entrevista:

- Sabent que no enteneu de limitacions estilístiques. Com definiries el que es pot trobar a ‘Zel’?
A ‘Zel’ hi ha onze obres d’art sonor cadascuna d’elles gestada sota la batuta del vintiunisme. Així doncs, són unes peces que s’han elaborat amb la ferma voluntat d’excel·lir en tot allò que les incumbeix: el terreny d’allò que es percep intel·lectualment, és a dir, l’àmbit significacional (tant de la lírica –text- com de la música), i en segon lloc en allò que es percep sensiblement, en tant que experiència estètica lirico-musical, és a dir, en les estètiques a partir de les quals he creat la música i la lírica.

- Aquest segon disc us l’heu tornat a autoproduir vosaltres mateixos. No trobeu ningú capaç d’afrontar el repte?
Tinc la ferma convicció que seria impossible. La música d’Obeses és d’una riquesa tan considerable que difícilment podríem trobar un productor que tingués la transversalitat necessària per poder assumir una feina d’aquesta dimensió. Tanmateix, si aquest ésser imaginari existís, hi renunciaria sense dubtar-ho. Des del meu punt de vista la producció és només un dels estadis que ha d’assumir el creador contemporani i per tant ho considero part de la composició. Així doncs, com a compositor de les peces d’Obeses, és una feina que assumeixo no només amb honor, sinó amb la certesa que ningú podria fer-la millor.  

- Què trobes que ha canviat des d’‘Obesisme Il·lustrat’?
En primer lloc, i com a element vertebrador de tot canvi possible, ha passat un temps considerable i en un creador inquiet i ambiciós com jo això es tradueix en aprenentatge i cultiu de les pròpies capacitats. Així mateix una de les característiques d’Obeses és la heterogeneïtat i l’horror davant la monotonia i d’aquí en deriva un interès fluctuant que s’acaba evidenciant en peces que per la naturalesa de la seva gestació són diferents de les que les han precedit i de les que vindran. En cap moment vàrem plantejar-nos fer un disc totalment diferent de l’anterior, i naturalment tampoc igual, simplement va esdevenir-se amb la naturalitat pròpia de la voluntat creativa, de crear obres meravelloses, que ens fascinin i puguin fascinar.

- El primer single del disc, ‘Botifarra amb seques’, ha vingut acompanyat d’un videoclip. Si no m’erro és el vostre primer producte audiovisual. Veient-lo dóna la impressió que us ho vau passar molt bé fent-lo. Com va anar l’enregistrament?
En efecte és el nostre primer videoclip. Amb Obeses tenim clar que mai farem les coses perquè les dictamini un cànon preestablert o perquè hi hagi uns comportaments prototípics de l’univers musical.  Amb això vull donar resposta al perquè en el primer disc no vam gravar cap videoclip. En el cas de 'Botifarra amb seques' vam decidir acompanyar la nostra obra musical d’una altra disciplina i no volíem fer-ho de qualsevol manera sinó remarcant l’excel·lència artística d’Obeses i oferint al nostre públic una experiència fascinant. Vam rodejar-nos de professionals que poguessin comprendre amb màxima empatia què és l’univers de la nostra música i van ajudar-nos a fer realitat aquesta obra mestra que és el videoclip. Només puc dir que treballar amb aquell equip va ser un privilegi per a nosaltres i tot va ser immillorable.

 

- Escoltant la desena cançó del disc ‘L’ombra sols fuig en la nit’ penso en una òpera rock feta per Obeses. Us ha passat pel cap fer un disc en aquest format?
És cert que aquesta peça té un fort component narratiu i també és cert que a nivell estètic pot assimilar-se a algunes òperes post-romàntiques. Ara per ara no és un projecte que tinguem previst però de tota manera la possibilitat d’elaborar un disc sencer sota les directrius d’una òpera rock és quelcom que, evidentment, em crida molt l’atenció. No ho descarto per tant.

- La majoria de la gent, avui en dia, s’ha acostumat a pair la música ràpidament, sense donar-li massa tombs o gaires escoltes. Aquesta forma de consumir música juga a la contra de la vostra proposta plena de matisos?
Som molt conscients de la realitat que ens envolta i de les seves peculiaritats. Precisament per això intentem que, per bé que és indubtable que la nostra música està plena de matisos, pugui tenir una recepció reeixida en la immediatesa. La peça que has esmentat abans, “L’ombra sols fuig en la nit”, evidentment no seria icònica en aquest sentit, però moltes d’altres que fonamenten el disc, poden tenir una recepció molt positiva en una escolta primerenca. Si el públic vol quedar-se en aquest estament superficial gaudirà de la peça, però si vol endinsar-se més en el nostre univers, no només en gaudirà sinó que assolirà l’èxtasi. Les nostres peces possibiliten el plaer estètic.

- Malgrat que cada dia es generen propostes musicals a centenars i de diferents estils t’hem sentit dir que la música contemporània no et desperta cap interès i que no podries trobar un referent actual. Només hi ha esperança en el passat?
Bé, que no em desperti cap interès la música del meu temps no vol dir que aquesta no tingui interès (si més no, alguna mínima part d’ella). El que vull manifestar quan afirmo això és que com a creador contemporani no puc referenciar la meva obra en vistes al meu present, això seria una limitació que impossibilitaria la creativitat mateixa. En la contemporaneïtat hi concórre tot allò que el temps i l’evidència per si mateixos ja filtren i això és un problema, no pel públic, però sí pel creador. Així doncs prefereixo, per a la meva obra, agafar carrera des de la tradició per saltar molt més endavant que algú que pretengui fer-ho des de la limitació de l’avui.

- És possible també que actualment i a diferència dels anys daurats de la música rock, les propostes de més qualitat musical estiguin més lluny de la popularitat?
En primer lloc crec que és important fer una consideració al respecte de la noció “qualitat musical” ja que habitualment, si no s’argumenta amb concreció, pot generar equívocs. La –bona- qualitat musical es defineix exclusivament per l’assoliment de l’excel·lència en allò que incumbeix la manifestació musical, és a dir, que la qualitat musical s’esdevé quan el que possibilita la música és immillorable.

Dit això, crec que aquesta observació té part de veritat però no m’atreviria a dir que és absolutament certa. Si ho considerem en l’àmbit mundial tenim l’exemple de Muse que van ser presents als Jocs Olímpics i que actualment són un dels grups amb més notorietat. En el seu cas considero que la qualitat és indiscutible i tanmateix podem definir-los com un grup altament popular. Tot i això, és cert que és un 'podi' que comparteixen amb altres propostes que s’aproximen més a la mediocritat però com a mínim, l’escena internacional dóna cabuda al talent i a la qualitat. Això s’explica per la tradició i el criteri i aquest s’aconsegueix com és evidentment amb una tasca pedagògica que dota al públic de coneixement i d’arguments de judici.

Ara bé, si limitem les mires a Catalunya crec que objectivament no podem dir el mateix. Més enllà de la notorietat evident i la presència mediàtica dels grups més populars a Catalunya, aquests ofereixen propostes musicals d’objectiva ínfima qualitat. Potser poden generar un moviment massiu però per la seva naturalesa, poc fonamentada en la qualitat, serà efímer i oblidadís. La manca d’argumentari de judici de bona part del públic català crec que és atribuïble al dany irremeiable que va ocasionar la dictadura a tot l’univers cultural. N’hi ha prou en llegir les crítiques musicals de principi de segle XX i les actuals. Amb tot el respecte pels professionals que s’hi dediquen, però és realment decebedor (parlo de tarannà majoritari, mai absolut).

- Parlant de popularitat, per a molta gent sou el grup del tio de l’APM? Hi haurà qui us tindrà mania per aquest motiu o qui precisament arrel d’això hagi descobert la vostra música. Ha estat una arma de doble fil?
Aquella aparició va generar amor i odi, és clar. De tota manera qui ha tingut un interès en el que exposava allà ja s’ha preocupat de buscar informació i haurà comprovat que, si bé és cert que amb una actitud lleugerament teatralitzada, tot el que deia a aquella entrevista era absolutament cert.  

- Ara amb un segon disc i amb la conseqüent modificació del vostre repertori haureu hagut de deixar de tocar algunes cançons que us agradaven, ha estat difícil la tria? Deixarem d’escoltar alguna de les versions a les que ens teníeu acostumats?
La veritat és que n’hem deixat de tocar poques i realment tots quatre vam estar molt d’acord en quines era convenient que conservéssim en els directes i quines era millor –per ara- abandonar. Respecte les versions haig de dir-te que per ara, a la gira de 'Zel' no toquem cap peça que no sigui nostra, a excepció del 'Duetto buffo di due gatti' que formava part del primer disc.

- Ha canviat la posada en escena en la gira d’aquest segon disc?
Seguim amb la idea de potenciar tot allò que ofereix un directe i que no pot ser present en la música enregistrada. A més a més per aquesta gira hem incorporat tot un treball lumínic que potencia la bellesa del directe en la seva vessant visual.

- No és el primer cop que toqueu per aquí, us vam poder veure a la Fira de Música al Carrer de Vila-seca fa un parell d’anys, l’estiu passat a Tarragona i també heu tocat a La Traviesa de Torredembarra un parell de cops. De fet hi tornareu a tocar durant el mes d’agost. Per a la gent del Camp de Tarragona, La Traviesa és un lloc emblemàtic i on es pot gaudir habitualment de música de gran qualitat. Com ha estat la vostra experiència les vegades que hi heu tocat?
És un lloc absolutament increïble. Talment com un indret amb una lògica pròpia gairebé antagònica a la del món quotidià. Hem tingut l'oportunitat de tocar-hi dos cops i els dos han estat concerts per recordar. És una bona mostra del que comentava abans, tradició i criteri del públic. Aquest binomi assegura la pervivència d’un art musical d’alta qualitat i és indispensable que sobrevisqui.

- Després de tocar a Tarragona dijous 30 passareu pel Bailén 22, ara rebatejat com a Cabaret Berlin. Sembla un lloc ideal per a què sonin algunes cançons d’Obeses. Us fa gràcia tocar en un lloc tan ‘especial’?
Tot l’univers cabareter és molt suggestiu i és ben cert que hi ha unes quantes peces d’Obeses que semblen fetes a mida. Esperem ser uns dignes artistes de la història del seu escenari.

- Per últim: a vosaltres que esteu acostumats a tocar molts pals musicalment parlant què hi ha que se us resisteixi o què us falti per provar de fer?
El cert és que, afortunadament, encara tenim un univers per davant. La música s’ha articulat, i seguirà fent-ho, en centenar de formes i estètiques. Així doncs, com a creadors inquiets i exigents seguirem fascinant-nos per la seva riquesa i nodrint-nos del seu mestratge per tal de crear noves obres per aquells qui vulguin gaudir-ne.

A més, si voleu podeu guanyar l'últim disc d'Obeses participant al nostre concurs.