dimarts, 10 març, 2015
Opinió

De part dels bons fins a la mort

“De part dels bons fins a la mort, però llavors no em moriré: faré vacances…”. Amb aquestes paraules acabava Ovidi Montllor la seua cançoneta ‘Les meues vacances’, un dels testaments més divertits que mai s’han arribat a fer públics. En el mateix text demanava que, com a bon valencià, li botessen foc i llencessen les seues cendres al Barranc del Cinc en una emotiva invitació a ser recordat en senzills berenars a la muntanya. Per més que ara el PP es nega a fer-li homenatges per catalanista, l’Ovidi es manifestava com un alcoià que parla el català a la manera de València; i encara filava més prim sobre aquests temes: "Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s'escriga o es pense”.

Clar, sincer, tendre, humil, irònic… sempre incòmode per als que estaven i estan acostumats a tallar l’abadejo sense impediments. Gran i proper a la vegada, com pocs artistes ho han estat a l’escenari. Autor de melodies immenses com ‘M’aclame a tu’, cronista de la gent senzilla i divulgador en cap d’alguns dels més grans poetes en llengua catalana. Als 20 anys de la seua mort, el seu esperit està avui molt més viu que quan ens va deixar: Uns mals temps per a la lírica en una època en què els cantautors eren deixats de banda perquè ja teníem democràcia i no tocaven queixes ni reivindicacions. Avui, als 20 anys de les seues vacances, recordem l’Ovidi sense nostàlgia, ans al contrari, el celebrem amb el convenciment absolut de què la seua figura, el seu saber dir i les seues cançonetes són més necessàries que mai.

Artur Gaya
Músic