Laia Marull: "'Brava' és una pel·lícula molt valenta, incòmoda i punyent"

L'actriu catalana torna a la cartellera amb 'Brava' de Roser Aguilar, i als escenaris amb 'Incendios', al costat de Núria Espert

David Canto / Pantalla.cat

16/11/2017

Arts

Tothom pensava que la vida de la Janine era ideal, amb una bona feina, una bona parella... Però la seva realitat s'acaba d'esquerdar del tot quan prova d'aturar uns nois que agredeixen una dona al metro i aquests l'acaben agredint a ella i a una altra noia. 'Brava', la nova pel·lícula coescrita i dirigida per Roser Aguilar, relata les conseqüències d'aquest fet a la vida de la Janine, interpretada per Laia Marull. Aprofitant el pas de la pel·lícula per moltes sales catalanes a través del Cicle Gaudí, parlem amb l'actiu de 'Brava', dels personatges que interpreta i de l'obra de teatre en què la podem veure ara a Barcelona, 'Incendios'.

"Ho deixo tot a les pel·lícules i al teatre i després me'n vaig a casa tan tranquil·la"

- Que et va interessar daquest projecte?
Tot el que explicava. Em va semblar una pel·lícula molt valenta. Em va semblar que era una pel·lícula que no era fàcil i precisament per això per a mi té un valor afegit, d'incòmode i punyent. M'ha encantat tenir la possibilitat de fer un personatge així, de fer una pel·lícula on la història sigui el viatge interior del teu personatge.

- Al principi de la pel·lícula la Janine té una vida que sembla ideal. Però precisament a la feina s'enfronta a la realitat social del país i a casa les coses tampoc li acaben d'anar bé.
Exacte. Ens guiem per allò que hauria de ser i potser no per allò que realment volem. Estem seguint vides teòriques: has de tenir una parella estable, un pis perfecte, una feina estupenda que a més puguis progressar... Sense al final de vegades comptar amb un mateix, gairebé, en allò que realment vols i on estàs fotut. Per desgràcia en aquesta pel·lícula seran un fet traumàtic i horrorós que la farà trontollar i que potser farà que se n'adoni, que pugui veure's una mica més.

- Estem educats i preparats per enfrontar-nos a situacions de violència o d'agressió com la que passa la Janine o només per ser-ne espectadors?
No, jo crec que no. Que gens, de fet. I en el cas de l'agressió a les dones encara menys. Segueix sent tabú, se segueix sense parlar. Segueix sent estrany i molta gent se li fa estrany a la pel·lícula que ella no digui res, que no ho denunciï, que el primer que faci no sigui explicar-ho. I, de fet, quan parles amb gent que es dedica a això, la majoria de dones no ho expliquen. De fet estem educats i educades per silenciar-ho, per sentir-nos nosaltres culpables i no qui agradeix. Segueix sent com un tabú com si fos una cosa que no es pot explicar. Una qüestió així ens trastoca tant que et fa trontollar tot el teu ser. Sents por, culpa, solitud, moltes coses que s'ajunten i no saps on posar-les. La pròpia societat també té una part de culpa, de seguir callant aquests fets.

- I a més a més ella i altra gent que apareix a l'escena són testimonis d'una agressió i tampoc fan res al respecte.
Sí, vivim una mica anestesiats, a vegades, sobre el dolor dels altres, fins que no ens toca. Vivim en societats en què l'economia, la política, tot ens és una mica agressiu, tot ens ataca. I ens protegim d'això anestessiant-nos. És una mica trist al principi de la pel·lícula, quan la Janine crida l'atenció a uns nois perquè estan atracant una dona i que això reverteixi en contra seva. I després ella fa el mateix, d'alguna manera: veu una agressió i no és capaç d'explicar-ho. Ho entendrem o no però d'alguna manera és el que li passa.

- Com has preparat el personatge?
Primer vaig llegir moltes vegades el guió, veure per on anava i intentar descobrir aquest món interior. I poc abans de rodar vaig anar amb una associació que ajuda dones que han sigut agredides sexualment i em van informar molt bé. I elles mateixes em van donar l'ocasió de parlar amb una psicòloga que em va explicar també factors no només psíquics sinó també fisiològics d'allò que passa quan t'agredeixen.

Emilio Gutiérrez Caba i Laia Marull a 'Brava'

- Una de les reaccions que té la Janine és fugida de la ciutat cap al camp.
Sí, té aquesta necessitat, jo crec que d'alguna manera insconscient d'anar a recer del seu pare -Emilio Gutiérrez Caba- i fugir d'aquesta agressió constant de la ciutat, que li és totalment hostil. Però allà tampoc tot són flors i violes. Hi ha aquesta idea bucòlica de tranquil·litat, al camp, però quan portes el turment a dins no et serveix de gaire, i a tot arreu hi ha possibles agressors.

- Com va anar el rodatge?
Molt bé. Em vaig entendre molt bé amb la Roser (Aguilar), ella tenia molt clar el guió i què volia explicar perquè portava molts anys treballant-lo. I tenia la generositat també de deixar-lo a les meves mans també, sense imposar-me res; ho podíem comentar tot i arribar a acords. I després els meus companys de feina, fantàstics. L'única pena és haver de rodar en tan poc temps. Últimament es fan les pel·lícules massa ràpid. Anem molt preparats però falta temps per viure la pel·lícula, fins que surten les coses bé. A part d'això, tot va anar molt bé.

- 'Brava' ha coincidit, primer al Festival de Màlaga i després a la cartellera, amb altres pel·lícules de cineastes catalanes dones, 'Estiu 1993' i 'Júlia ist', que també tenen protagonistes, bona part de l'equip i un punt de vista femenins. Com veu aquest moment del cinema català?
Encantada de la vida. Però penso que hauria de ser una normalitat. Així com hi ha tres pel·lícules seguides d'homes, tres de dones no ens hauria de sorprendre. En moments així em sento optimista de pensar que la dona té un lloc a la cinematografia espanyola i catalana. Però també penso que fa ràbia a vegades que sembla que les dones hem de fer pel·lícules femenines, feministes o de dones. Expliquen coses de dones, però no són només per a les dones.

- De moment no s'arribà ni al vint per cent de pel·lícules dirigides per dones. Creus que això pot anar millorant amb el temps?
Jo crec que sí, però ens hi hem de posar. Sols, sense fer res, no surten les coses. Si ara és el 20% esperem que aviat estigui al voltant del 50%.

- T'hem vist en altres papers de dones que passen per situacions dures o molt traumàtiques, per exemple 'Te doy mis ojos'. Com tria els papers?
Quan veig un bon paper m'hi llanço i després si és més dramàtic o menys... sí que m'interessa que reflecteixi la societat, sense que sigui cinema social, ni molt menys. I un paper com aquest l'havia de fer. És un bombó per a una actriu, i encantada de la vida. Després també em fixo amb qui és el director, qui tindrà el punt de vista sobre la història i en el cas de la Roser havia vist la seva primera pel·lícula 'Lo mejor de mi' i m'havia entusiasmat. No vaig dubtar gens.

Laia Marull a 'Incendios'

- Ara et podem veure a Barcelona amb 'Incendios'.
Sí, és una obra brutal.

- Un altre personatge també dur.
Sí. Ho deixo tot a les pel·lícules i al teatre, i després me'n vaig a casa tan tranquil·la [riu]. La veritat és que sí, és una història molt dura, però també molt esperançadora. Vam estar al Teatro de la Abadía de Madrid i ara estem al Teatre Goya de Barcelona.

- Com està sent treballar amb Núria Espert?
Impressionant. Ha sigut molt bonic coincidir amb ella, poder compartir aquest projecte, aquesta obra i una manera d'assajar. M'agrada molt com treballa, com n'és de rigorosa i generosa, i m'agrada molt la implicació que té amb la feina. Li agradava assajar, veure com assagen els companys, sempre implicada. I a sobre estem compartint personatge, perquè les dues fem Nawal Marwan. Jo des que és molt joveneta amb 14 anys fins als 45 o així, i després, l'última part, li dono el testimoni i l'acaba la Núria. Millor impossible.