Jutgem la gent segons la llengua que parla?

19/04/2017
Com parlem, com som

La manera de parlar d’algú ens pot donar informació sobre d’on és, quants anys té o, fins i tot, a quina classe social pertany. No us ha passat mai que quan heu vist algun locutor de ràdio en persona heu pensat que no us l’imaginàveu així? I no parlo només de les característiques que hem comentat abans, també pot ser que ens l’imaginéssim més guapo o més alt. I tota aquesta imatge, ens la creem a partir de la manera de parlar.

S’anomenen actituds lingüístiques aquelles percepcions negatives, positives o neutres que s’associen a una llengua o als seus parlants. Un dels mètodes que s’ha fet servir tradicionalment per estudiar-les és la tècnica del matched-guise. Consisteix a enregistrar diversos parlants bilingües que llegeixen el mateix text en català i en castellà. A continuació, es demana a diferents persones (també anomenades jutges) que avaluïn els parlants d’acord amb una sèrie de característiques; creuen que els parlants que estan sentint són intel·ligents, treballadors, simpàtics, etc. La gràcia d’aquesta tècnica és que els jutges no saben que els parlants estan repetits i els avaluen com si cada text el llegís una persona diferent. Pot ser, doncs, que un mateix parlant es consideri molt graciós quan parla en castellà, però seriós quan fa servir el català. Aquestes diferències només es poden explicar per la llengua que fa servir. Els adjectius amb què s’avaluen els locutors no són aleatoris i alguns estan relacionats amb l’estatus o el prestigi d’una llengua. Seria el cas de treballador o intel·ligent, entre d’altres.

A Catalunya, s’han fet estudis d’aquest tipus des dels anys 80 fins avui en dia, el que ens ha permès veure com ha evolucionat la manera en què percebem el català i el castellà. Els primers resultats indicaven que el català era la llengua amb més estatus, però en els darrers anys sembla que aquesta diferència no està tan clara. Hi ha algunes investigacions que indiquen que la tendència es manté, mentre que d’altres assenyalen que el català i el castellà gaudeixen d’un estatus similar. A més, també és interessant, observar que no totes les varietats del català tenen el mateix prestigi. Per exemple, les varietats valencianes o de zones rurals reben puntuacions d’estatuts més baixes. És a dir, no ens sembla igual de treballador algú que parla valencià que algú que fa servir el català central.

Cal tenir en compte que hi ha estudis que demostren que, objectivament, no hi ha llengües que sonin ni millor ni pitjor. Són els valors i prejudicis que socialment s’hi associen el que fa que diguem que una llengua (o un dialecte) és més bonica que una altra. Com hem vist, aquestes idees associades a les llengües afecten, també, la percepció que tenim de la gent que les parla.

Anna Tudela

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.