Núria Olivé Montrabeta
,
26/10/2017
Espectacles

Marc Tarrida (Duo Fàcil): “Amb els dies que estem vivint ens mereixem seure a una butaca i gaudir”

Parlem amb la companyia Duo Fàcil, formada per tres nois del centre de Catalunya
Duo Fàcil

Foto: 

Joan Parera
"L’humor serveix perquè els temes transcendentals siguin més amens sense que deixin de tenir importància"

En un ambient polsegós, barreja de corridos, rancheras, taüts, tequila i cantinas atrotinades, Marc Tarrida (Igualada, 1996), Francesc Marginet (Berga, 1993) i Abel Reyes (Vic, 1994), han creat l’obra 'Y me morí, cabaret mexicano para 3 difuntos'. A través d'aquesta proposta inspirada en música, textos i expressions festives mexicanes, narren, en to de tragicomèdia, la mortificació que va perseguir en vida als personatges que interpreten i la bona vida que els va rebre després de la seva mort. Ells són Duo Fàcil, una companya sorgida de quatre anys de convivència a l’Institut del Teatre. Parlem amb ells de la seva primera obra que els ha portat a debutar a la capital catalana, on actuen a La Seca Espai Brossa fins el 5 de novembre.

- Us dieu Duo Fàcil i sou tres. Com s’explica això?
No ho sabem. En un inici érem dos, després vam ser tres i ja no vam ser a temps de canviar el nom. A més, la gent se’n recorda més de nosaltres: som tres i ens diem Dúo. Només amb això ja veus que les coses no les fem gaire fàcils, i aquesta, és la nostra segona contradicció.

- Dalt l’escenari sembla que us conegueu de tota la vida.
Ens vam conèixer a primer de l’Institut del Teatre ara fa quatre anys. A partir d’aquell dia hem compartit més coses que amb molta gent que fa molt més temps que coneixem. Les 24 hores junts. Literalment.

- Perquè vau decidir crear la companyia?
Realment encara no ho hem decidit. Ens hi hem trobat i algun dia ja ens inventarem el perquè. De fet, tot va començar sent una broma i encara ho és.

- Encara no heu sortit de les aules de l’Institut del Teatre i ja debuteu a la capital catalana. Com ha anat tot plegat?
Tot ha anat sortint. Ha estat una barreja de sort i de posar-hi moltes hores de feina. De fet, no ens esperàvem que alguna sala ens programés. Nosaltres com a Dúo Fàcil (els tres actors) ja havíem creat alguna performance/espectacle/concert a l’Institut i molt o poc ja ens havíem donat a conèixer. Tot això en el fons era una broma, un ‘divertimento’ que per sort al nostre director i ex professor Juanjo Cuesta li va agradar i ens vam posar a treballar en “alguna” cosa.

- Perquè vau decidir fer l’obra 'Y me morí'?
Aquí la gran responsabilitat és del Juanjo. Ell va ser qui ens va proposar la idea i el projecte.

Foto: Joan Parera

- I decidiu crear des de zero una peça que relata la celebració de la mort a Mèxic.
El teatre el podem entendre com una forma de veure el comportament humà i social del nostre entorn. Amb aquest espectacle ens va sorgir el repte: per què no intentar entendre la cultura i el comportament social i humà d’una altra regió? En aquest cas Mèxic, i òbviament amb la seva mort.

- Com ha estat el procés creatiu?
Col·lectiu. Hi hem dedicat moltes hores, moltes. Tant en un àmbit actoral, com en el documental, com en el fonètic, que després ens ajudava a crear les improvisacions d’on surt gran part de l’obra. Realment, amb tot el que hem desestimat podrien sortir dos espectacles més.

- Hi ha moltes referències al llarg de l’obra: Becquer, Ruben Darío, Tomás Villarroel, Horacio i Cátulo... ha estat complicat enllaçar-ho tot?
Déu ni do! De fet, en la dramatúrgia és on hi hem dedicat més hores i on ens hem encallat una mica. Ara bé, quan vam descobrir el món del cabaret i les lupites vam saber que allò era el pal de paller de l’obra.

- A l’obra veiem un treball important de tècniques teatrals, canvis de registres, expressions, accent mexicà... què és el que més us ha costat aconseguir?
L’accent mexicà ha estat el gran repte. En la interpretació hi treballem molt i a diari a l’Institut, i la manipulació de tota l’escenografia (que és un dels altres grans temes) ho hem gravat molt a base de repetir-ho. Però el que ens porta més maldecaps és l’accent. Imagineu-vos, tres nois de la Catalunya central i d’accent tancat, Vic, Igualada i Berga, fent un espectacle en mexicà.

- Com heu treballat el discurs de la mort i la vida a través de l’humor?
No és un tema Fàcil. Per molta gent és, fins i tot, angoixant. Per això hem agafat l’esperit mexicà en relació a la mort, de festa i celebració, per posar el contrast en com ho vivim aquí. L’humor serveix perquè els temes transcendentals siguin més amens sense que deixin de tenir importància. Creiem que aquest és un discurs necessari amb la mort.

Foto: Joan Parera

- Creieu que canvia molt la percepció de l’obra vista per algú de Mèxic o per algú d’aquí?
Segur. Fem servir algunes referències que probablement només entenen en tot el seu conjunt els mexicans. Inevitablement algú que ha viscut a Mèxic veure l’espectacle li reporta alguna cosa que ha viscut. Fins i tot mexicans, ens han dit que els agrada que mostrem aquest esperit més festiu i viu de Mèxic en contrast amb la imatge més fosca que alguns cops veien a sèries de televisió o espectacles. Tot i això, és totalment comprensible per algú d’aquí i la gaudeix igual o més.

- Algun consell per entendre o viure l’obra d’alguna manera en concret?
Que vinguin tranquils i sense prejudicis de que pugui ser una cosa estranya. Que vinguin amb  la intenció de gaudir.

- La vostra escena preferida?
L’última escena. El xim pum final. Més detall no podem donar.

- Com convenceríeu algú que encara no ha anat a veure l’obra?
Primer de tot dir-li que vagi al teatre, així en general. Amb els dies que estem vivint ens mereixem seure a una butaca i gaudir. I que a un d’aquests teatre on pot anar és a La Seca Espai Brossa i passar una hora de desconnexió, alegria, vitalitat i emoció. És un projecte amb molt d’estima que volem regalar a tothom. Tenim ganes de compartir aquesta energia que tenim, aquesta bogeria, aquesta despreocupació pel que en fa més por i veure la mort d’una altra manera, entendre-la d’una altra manera. I sobretot, riure.

- Com valoreu el vostre pas per l’Institut del Teatre?
Necessari per trobar-nos, entendre’ns, créixer i aprendre. A més a més, ens ha permès tenir un espai per assajar i compartir zones de treball amb altres disciplines teatrals. Ha estat clau.

- Ha estat l’Institut qui us ha donat les eines per formar la companyia?
Sí. Ens ha donat les eines per fer-nos amics. La resta ja li hem posat nosaltres.

- Quins projectes de futur teniu?
Massa projectes. Primer de tot, pair l’experiència que estem vivint i després ja farem una cervesa i posarem en ordre tots els projectes que tenim al cap. Si de tots aquests en surt un d’acceptable, ja estarem contents. Per la nostra salut, és millor que anem pas a pas i no els fem tots alhora.

- Us podrem veure a altres sales amb aquesta obra?
No ho sabem. També ens ho preguntem nosaltres. Personalment, ho esperem i segurament que sí. De ganes no ens en falten.

Per Nadal, tasta el Parc Natural de Montserrat - El Bruc

També et pot interessar