Gemma Fontané
,
07/08/2017
Música

Clementina: "El projecte té un origen divertit perquè ens vam conèixer per pura casualitat al metro de Barcelona"

Parlem amb el duet catalanomexicà Clementina, que actuarà aquest dimarts 8 al cicle Itacústics al pati del Kursaal de Manresa
Clementina

Foto: 

Georgina Puig Calafell
Una trobada casual a la línia blava del metro de Barcelona va ser l’inici del duet catalanomexicà, Clementina, que s’estrena per primera vegada a Manresa. El duet, integrat per la cantautora establerta al Baix Montseny, Gina Margarit (veu i ukulele) i Carlos Montfort (guitarra i veus), músic i productor mexicà establert a Barcelona que ha tocat amb músics com Lila Downs, Sílvia Pérez Cruz, Blaumut i molts altres; presentaran el seu primer disc, 'Darrere el vent', el proper dimarts 8 d’agost al pati del Kursaal de Manresa. El concert, organitzat per Ítaca i Cultura del Bé Comú, està integrat dins el cicle Itacústics, un espai que durant els mesos de juliol i agost pretén reunir a noves propostes emergents de diferents estils musicals. Anem a conèixer la seva història.

- L’inici del vostre projecte és molt interessant. Ens podeu explicar com va sorgir?
Gina: El projecte té un origen divertit perquè ens vam conèixer per pura casualitat al metro de Barcelona. Jo acabava de retornar després de molts anys a l’estranger i buscava començar un projecte musical aquí, de fet el dia que ens vam conèixer tornava en metro de recollir el meu ukelele que m’havia deixat en un local d’assaig! Em vaig posar a tocar fluixet per passar l’estona i de cop vaig veure entrar un noi amb un instrument.
Carlos: Vaig entrar al vagó. Era de la línia blava. Anava cap a casa i també feia poc que tornava d’una temporada fora, estava en un moment d’obertura amb ganes de fer coses noves. Quan vaig entrar, l’únic seient lliure era al costat d’aquella noia i hi vaig seure. Estava tocant l’ukulele i cantant fluixet, vaig pensar que tenia una veu diferent, poc comuna si més no. Jo estava fent una cançó en aquell moment -el que després va ser el nostre senzill- i vaig pensar que li aniria molt bé aquella veu, tenia ganes de dir-li alguna cosa, però no m’atrevia per si es pensava que volia lligar! Quan va arribar la meva parada em vaig aixecar per anar cap a la porta. Però, per dins, encara pensava que era ara o mai: li havia de dir alguna cosa. Aleshores vaig preguntar-li el seu facebook. Tot i la rapidesa del moment, no em vaig oblidar del nom que m’havia dit. I, al cap d’una setmana, vam quedar a casa meva. Allà va començar tot.

- Éreu dos coneguts que encara no havíeu compartit vivències. Com va afectar això al procés creatiu del projecte?
Gina: Realment, després de quedar per primer cop de seguida ens van començar a sortir cançons que vam anar treballant. Per tant, fer-les, va ser un procés paral·lel al de conèixer-nos. Aquest primer disc plasma més aviat el que portàvem a dins ja abans de trobar-nos. De fet alguns temes ja els teníem d’abans i vam veure que els podíem incorporar al projecte. La sorpresa maca va ser veure que funcionava fer una cosa conjunta amb el que portàvem cadascú a dins i que podíem dir moltes coses plegats.

- Què hi podem trobar en la vostra música?
Carlos: Crec que qualsevol expressió artística, enfocada des d’un punt individual i personal, és única per si mateixa a causa de les referències i el bagatge de cadascú, i això provoca que pugui ser molt variada. En ajuntar un grup, aquesta pluralitat d’influències encara es reflecteix més, i es pot apreciar molt en la nostra música, sobretot en la fusió catalanomexicana, més evident en alguns temes que en altres, que li dóna una certa originalitat. De fet ens va fer gràcia perquè vam esbrinar que una clementina és el resultat de creuar una taronja dolça amb una mandarina. És a dir, una fusió com la nostra!
Gina: El contingut de les lletres són sinceres i intento que parlin d’emocions i experiències reals, però sempre amb il·lusió per viure i ganes de tirar endavant. M’agrada explicar coses que passen a l’interior, somnis, fantasies... Les emocions són de totes formes i colors i no sempre tot és de color de rosa però, sigui el que sigui, m’agrada intentar explicar-ho de manera positiva...

- A què us referiu amb el títol 'Darrere del vent'?
Carlos: El títol del disc és el nom del senzill que vam treure l’octubre passat, amb el qual vam presentar la campanya de micromecenatge amb què hem pogut finançar el projecte. Vam pensar que era un bon títol per la cançó i que també d’alguna manera reflectia el conjunt del disc.
Gina: Sí, a més molts temes parlen de la natura i també de viatges, interiors o exteriors, en definitiva, de moviment. En tots hi ha una mena d’evolució o de transformació, com el vent, que és fugisser i canvia constantment de forma!

- Ens agradaria poder endinsar-nos una mica més dins aquest projecte. Ens podríeu explicar com és la música que transmeteu al públic?
Gina: No ens agrada dir que fem un estil o un altre perquè no fem cançons perquè hi càpiguen en caixes, però podríem dir que l’estil és indie-folk. A més, som un projecte totalment autogestionat. Ens ho fem tot nosaltres! Amb l’ajuda de molta gent maca que ens dóna suport, és clar, i molta feina.
Carlos: El nostre format de base és guitarra, ukulele i veus. Intentem que els directes siguin reals, que conflueixin de manera orgànica els sons, sense res més que tot el que puguem fer amb el que tenim a l’escenari. Com que som un duet, els temes estan pensats molt per ser tocats en acústic però a la producció del disc, vam intentar posar elements que el portessin cap a una idea més gran. Fa poc hem començat  a fer concerts amb banda i tenim la gran sort de comptar amb grans músics que són a més grans persones: Miquel Sospedra al baix i Toni Pagès a la bateria. Estem molt contents de la forma que està agafant el projecte i també el format.

- Quina és la missió del projecte?
Carlos: L’única missió es passar-s’ho bé, fer música que ens agradi a nosaltres, amb la que ens puguem comunicar i que, si pot ser, també agradi a algú més!
Gina: Compartir el que un porta i sent a dins és una necessitat que té tothom. Si a més, després li ressona a un altre, què més es pot demanar? El que diuen les cançons ve d’un lloc i té un sentit més o menys conscient però, evidentment, són obertes a interpretacions i sensacions personals!

- Durant aquest estiu heu tocat al festival Jambo Street d'Andorra, al Singulars amb Guillem Roma i el proper divendres 11, obrireu el concert d'Els Amics de les Arts a Empúries. Com us heu sentit a dalt els escenaris?
Carlos: Estem molt contents de com està anant aquest inici. Confiàvem amb el projecte però és maco veure que va engrescant i que ens van seguint a poc a poc. Hi ha gent al nostre voltant que està confiant molt en nosaltres i estem súper agraïts! Som molt afortunats.
Gina: Per mi està sent una doble aventura: la del grup en sí i la de la música. No havia pujat mai a tants escenaris com en els últims mesos! És un repte cantar i tocar alhora, així com defensar temes propis, però està sent emocionant. Per sort, el Carlos té molta més trajectòria als escenaris i això és un alleujament.

- Què oferireu al pati del Kursaal de Manresa?
Gina: Tocarem en duet, per tant serà molt íntim i segur que ho gaudirem molt. Ens va fer molta il·lusió que ens proposessin venir i tenim moltes ganes de presentar el disc a Manresa. El lloc i la gent és el que fa diferent cada concert! El que intentem fer als nostres concerts és un viatge amb el públic, un viatge darrere del vent! Potser interessarà a tots aquells manresans que no han marxat fora de vacances!

 

Més informació: 

També et pot interessar

Piera de Gusta