Albert Compte Riba
,
12/01/2017
Música

Gès: “El reggaeton és com una beguda ensucrada: en beus, t'agrada, t'engreixa, et fa venir més set i en demanes més”

El Hot Blues rep el reconeixement a la promoció cultural per part d'Òmnium Cultural Anoia
Hot Blues | Gès

Foto: 

Albert Compte Riba
Obert fa 19 anys a Igualada, aquest 2017 en farà 10 que el local Hot Blues ofereix música en directe de forma continuada. Conduït pel Gès (Igualada, 1966) i la Marien, juntament els seus tres fills, el Cels, el Joel i el Lluc, el local combina el quefer diari d'una cafeteria amb una agenda de concerts de diferents estils i orígens. Per la sala hi han passat músics locals de la talla de Jaume Llombart, Oriol Roca, Albert Cirera, nacionals com els Puput, el Santi Careta, el Jordi Matas, el David Soler o internacionals com el Steve Smith, l'Anna Morley o el Peter Mayr, el qual es podrà escoltar el darrer diumenge d'aquest mes de gener. Si visiteu el bloc del Hot Blues podreu revisar aquesta trajectòria en forma de descripcions, fotografies, vídeos i aquarel·les fetes pel Xavier Gabriel.
“La idea no és omplir el bar, sinó presentar treballs que m'agradin i m'omplin, elements que considero que ha de tenir una proposta musical de veritat”

Ens asseiem en un racó de la barra que zigzagueja en paral·lel a les parets de l'edifici i li demanem que ens parli sobre els inicis de la programació musical: “Vam començar l'any 2007 a partir d'una història curiosa. El Jaume Llombart havia estat tres mesos a Nova York amb l'Enrique Oliver, un saxofonista malagueny, amb el qual tocaven en baretos petits a canvi de passar el barret i treure's uns cèntims. A la tornada va venir un dia el Jaume per demanar-me de tocar al Hot Blues”.  En aquest punt ens recorda: “Nosaltres ja havíem programat concerts al principi d'obrir la cafeteria, però l'espai s'omplia de gent que xerrava, no hi havia silenci i al músic se l'escoltava poca gent, la qual cosa és un insult per qui està al davant oferint un projecte, un discurs, un art, no?” Reflexiona. Després de deixar la pregunta a l'aire continua amb el relat: “Així que després de programar-los una primera setmana, el Jaume i l'Enrique van venir una segona, al cap d'un mes el Jaume va tornar amb una formació diferent i d'aquí va començar a fer-se una roda de músics que venien a presentar les seves composicions; a la vegada, gent d'Igualada va començar a oferir-nos propostes i així, vam emplenar més l'agenda. Però els culpables de tot han estat el Jaume i l'Enrique... i de fet, aquest abril farà 10 anys del primer concert”. Un resum d'aquesta dècada de trajectòria pot ser consultat al bloc del Hot Blues on també, “amb l'ajuda del Pau Ricart vam començar a publicar-hi fotos i vídeos des del 2008, ja que el primer any ni havíem pensat en tenir material gràfic dels concerts. És com un diari de tots aquests anys”.

Nothing Places al 2013 presentant el primer treball | Foto: LoS XikoS
Repassem l'agenda per aquest primer mes del 2017: “Durant el gener es podrà escoltar als Nothing Places, amb l'Emil Saiz, fill d'un guitarrista que m'agrada molt, el Suso Saiz, com a alma mater de la banda, al qual l'acompanya el Xavi Molero a la bateria i presentaran 'Tidal Love' (2015), a mig camí del pop, l'indie, la psicodèlia. M'agrada molt el que fan. Ja van venir fa dos anys -recorda- amb el seu primer disc, 'Nothing places' (2013). Això serà el 13 de gener. Després, el divendres 20 vindrà el Pau Riba amb el projecte 'Pau Sol', un espectacle de cançons i recital de poesies que pot ser molt guapo. A finals de mes, el 27 de gener vindran els Ljubliana & the Seawolf, que també presenten el seu segon treball, 'Vaine house' (2016), després d'un any i mig d'haver passat pel Hot Blues -fa memòria- amb 'Re-Mi' (2013). És una banda molt curiosa, està molt bé el que fa aquesta gent, tant en formació com en tipus de música”. El Gès fa una valoració del que significa poder acollir de nou una proposta, anys després d'haver-la vist al Hot Blues: “Que uns músics vinguin més d'una vegada al llarg del temps fa que en puguis veure l'evolució, com el Llombart, el Jordi Matas, el Santi Careta o els mateixos Nothing Places. Fa molta il·lusió que vulguin tornar a venir. I un dels motius pels quals tornen és pel públic, pel silenci i l'atenció amb la què s'escolta un concert aquí. Un músic ho agraeix moltíssim això”.  El propietari del local reempren l'agenda de gener: “I el diumenge següent, el dia 29 vindrà el Peter Mayr, un teclista que toca post-rock, simfònic i que ve de la mà d'Atmosfera 13, el Quico Vallès, gràcies al qual s'ha pogut escoltar aquí al Steve Smith d'Austràlia, l'Anna Morley d'Àustria amb el Jorge da Rocha i molta més gent. Si a vegades veu propostes de músics que estan de gira per aquí i per agenda podem acollir-los, organitzem el concert. Amb ell també s'organitzen els dimarts de l'Open Mic, els quals es fan aquí i al Voilà! de Manresa. I tot això sense comptar amb les diferents Jam Sessions de l'EMMI que seguim organitzant!”

Escena d'una de les darreres Jams de l'EMMI del 2016 | Foto: Joel Burgès
Li preguntem pels terminis amb que tanca l'agenda de concerts i la previsió de dates per acollir altres propostes: “Ara estic tancant l'agenda de febrer, però pel maig ja tinc dates ocupades. Tot i així, a un músic el que no li interessa és estar parat -assenyala-. Per això, algunes vegades organitzem concerts en dimarts, dimecres o diumenge, perquè són les darreres dates que el músic que està de gira té per venir a tocar al Hot Bules. Recordo que Paper Beat Scissors, per exemple, va tocar un dilluns perquè era el darrer dia lliure que tenia”. Pel que ens acaba de comentar, la varietat d'estils que acull el Hot Blues és com a mínim, eclèctic: “Sobre els criteris que utilitzem per escollir els grups puc dir que primer, tot estil de música és música pròpia i encara que hi hagi bandes de tributs que ho fan super bé, volem oferir aquest grau d'originalitat en les propostes -aprecia-. Després, ja hi entren valoracions personals com la qualitat, el risc del projecte, en tant que fora de propostes més convencionals, com per exemple el dia que va venir a tocar el David Soler sol, amb trenta mil pedals. Es tracta de propostes que demanen molta atenció per part del públic però que a vegades, com a oient et poden descol·locar. La qualitat d'una proposta és molt personal. La idea no és omplir el bar, sinó presentar treballs que m'agradin i m'omplin, elements que considero que ha de tenir una proposta de veritat”. Sobre aquesta valoració personal de la qualitat i la gran quantitat de propostes que li arriben per a ser programades ens raona: “Entre els primers anys d'obrir el bar i el 2007 vaig trobar-me amb una evolució brutal de la qualitat dels músics, en tots els estils. Abans aprenies a tocar la guitarra sobre un casset, trobaves els acords tirant endavant i endarrere la cinta fins que es ratllava, es desafinava i ja era inservible. Ara et poses al Youtube i tens piles de tutorials que t'expliquen com tocar una o altra cançó, de quina forma col·locar els dits, com utilitzar els pedals, de tot. Si tens ganes d'aprendre no t'ho acabes. I a nivell d'escoles també. Hi ha l'ESMUC, el Taller de Músics, el Liceu -ens enumera-, d'on han sortit una fornada de músics increïbles. Clar, ara et trobes en què hi ha molts músics amb molta qualitat però cada cop hi ha menys espais on tocar”, sentencia.

Final d'una de  les sessions d'Open Mic, conduïdes per Atmosfera 13 | Font: Hot Blues
De fet, aquest pot haver estat un dels punts que Òmnium Cultural Anoia ha valorat per atorgar al Hot Blues el reconeixement a la promoció musical, juntament amb el transcurs d'aquests deu anys de programació ininterrompuda: “La notícia ens va agafar fora, a Formentera!. No ens ho esperàvem i n'estem molt agraïts. Van anar a rebre el guardó els nostres fills, mon pare... Nosaltres no programem música per promoure la cultura, perquè seria el món al revés -apunta-. Ho fem perquè ens agrada conèixer músics, seguir-ne el procés, la seva evolució personal, el què es genera en aquest anar i venir, que és com una gran família. Si això genera o no genera promoció cultural i musical ja és una altra cosa. I si el reconeixement serveix perquè Òmnium ens doni suport amb el patrocini d'alguns concerts encara és més d'agrair, això sí que és més que un premi”. Aquest és un punt de vista que el Cels, fill dels propietaris també comparteix: “Estem molt contents, després de la quantitat de coses que s'han fet al local, rebre un reconeixement és d'agrair. Satisfets també, per la quantitat d'hores invertides. En moments del dia en què un pot estar a casa descansant nosaltres organitzem que si jams, que si concerts... Ha estat un esforç, sobretot pel Gès i la Marien, que són els qui ho han muntat tot des del principi. Amb els meus germans, el Joel i el Lluc ajudem i també hem proposat coses de tant en quant. Des de Barcelona -el Cels es troba estudiant música al Liceu de dilluns a divendres-, puc dir que està passant pel Hot Blues la crème della crème del panorama musical català. Hem seguit el que deien mons pares, anar programant, poc a poc”.

Oriol Roca amb la formació Igualada All Stars | Foto: Joel Burgès
Li preguntem al Gès l'opinió que té sobre el panorama musical del centre de Catalunya: “D'aquesta zona han vingut el Santi Careta, la Celeste Alías, els Puput i altres... Els Puput són molt bons, però va venir molt poca gent, una llàstima. Ara mateix pots escoltar un músic i pensar que és americà, però és del Bages o algú altre que et sembli que és de Texas i resulta que és de Santa Coloma de Gramanet”. El Cels assenteix: “A Igualada s'hi fan moltes coses, amb el Ricky Rocket, el Rec on Fire, laBastida, que si el Rock City que si l'Estival de Jazz, el rrrrecfestival, també algunes publicacions com el Xavi amb laCultural, l'AnoiaMagazzine. Igualada ha de completar aquest Boom! cultural. Només falta gent, assistència, tot això cal que s'aguanti”. Segons el Gès, ja no hi ha fronteres amb la música: “El panorama musical d'Igualada i del centre de Catalunya el veig molt bé i en bona mesura respon a la idea de si vols explicar una cosa l'has de crear”. En aquest punt reprenem la conversa sobre la originalitat i la quantitat de propostes que els hi arriben: “Abans hi havia un mitjancer, la discogràfica, la qual no permetia que el músic fes el que volgués. Ara, amb els mitjans que tenim, un músic es pot produir el seu projecte. Això fa que apareguin moltíssimes propostes. Aquest augment de les propostes fa que també el músic, com a oient, es pugui nodrir de propostes més originals, diferents, que les tallades pels patrons d'antigues grans discogràfiques i creï a partir d'aquest cicle, propostes més complexes, més treballades, d'una qualitat diferent a fa vint anys enrere. Potser algun sí, però un músic no espera folrar-se amb els royalties de la venda d'un disc, necessita fer concerts en directe, de la mateixa forma com va començar la música, tocant aquí i allà, perquè no hi havia cap suport que enregistrés les gravacions abans”.

Podeu trobar el Gès al migdia assajant amb el Kamele Ngoni | Foto: Albert Compte Riba
Fa uns mesos, vam entrevistar en aquest mateix mitjà al Marc Mateu, el qual llençava una pregunta a l'aire, on es qüestionava per què estils musicals com el reggaeton canalitzaven millor i entraven en major sintonia amb el públic, més que no pas altres propostes, com el pop o el rock&roll: “A nivell més comercial, l'èxit d'un o altre estil potser es pot comparar amb el vici amb les begudes ensucrades. El reggaeton és com una beguda ensucrada: en beus, t'agrada, t'engreixa, et fa venir més set i en demanes més. Ritmes senzills i enganxosos triomfaran sempre, de fet, diria que sempre hi han estat. La música per a grans masses sempre existirà i puc dir que normalment, no m'agradarà, a no ser que sigui un Michael Jackson, potser”. El Gès continua: “També hi ha la parta de la necessitat que com a oient, un té perquè li satisfaci una proposta o una altra. Amb la música hi ha públic que s'ho passa bé ballant-la, cantant-la i prou. I la música ensucrada està feta sense massa rerefons, pensada per a ser ballada, cantada i on el músic tampoc explica massa cosa més, no proposa un discurs de fons. En aquest sentit, músic i oient tenen les necessitats cobertes. En aquest sentit, crec que en l'acceptació de la música ensucrada hi té molt a veure l'educació de l'oïda amb què al llarg dels anys, els fills aprenen dels pares una determinada educació musical. Si uns pares posen als seus fills diferents estils, aquests al créixer i entrar en contacte, per exemple, amb el reggaeton, el noi o la noia ja es pot preguntar «Però què és això?»”

El Hot Blues és un bar per a esmorzar, un pub de copes, restaurant, sala d'exposicions, acull concerts... “El bar ara farà 19 anys -ens comenta el Cels-. Com altres espais ha passat per diferents etapes i crec que és un lloc genial, on hi passen moltes coses, des dels esmorzars fins a les canyetes passant per sopars o festes. Allà s'hi han fet colles, que no és poc i ara, amb la música en directe, la gent gaudeix. Amb el Litus i el Carles, dos amics amb qui estudiem música a Barcelona sempre m'han dit que al Hot Blues han vibrat molt.”. “Veig que el local va tirant cap aquí -ens diu el Gès-, però el Hot Blues l'entenc com una cafeteria. Ni em sento programador, ni músic... Sóc cambrer. Ara, tu tens un espai com aquest i el cedeixes perquè passin coses, perquè en el fons estàs en el món de l'oci. I de nit, en lloc de posar reggaeton proposo coses que em nodreixin a mi també, que commoguin”.

Més informació: 

També et pot interessar