Manresa Capital de la Cultura Catalana vista per un hater

Opinió
,
dimecres, 27 gener, 2016
"Hi ha una responsabilitat de lideratge, de treball sinèrgic i totes aquestes coses, però sobretot hi ha una responsabilitat que és clau: la que està en mans de la gent"

Manresa és la Capital de la Cultura Catalana 2018. Bé, ho és tècnicament, encara que per ser-ho de forma plena potser li falten un parell de cosetes. Tres. Potser més. A veure, se m’acut… Una: una bona escena artística. Dos: polítiques municipals valentes. Tres: públic pels eventos. Quatre: iniciatives culturals participatives. Cinc: autoestima. Sis: ermmm. Deixem-ho en que Manresa és la Capital de la Cultura Catalana i que ho és potencialment, encara que li falten algunes cosetes. Però n’hi sobren d’altres, palabra.

Primer de tot, talent. Bé almenys de naixement: el talent neix i creix entre el Peguera i Cal Gravat, us ho juro, encara que després fot el camp a la velocitat del lluç. No hem d’oblidar que som una ciutat de províncies – i que no passa res, eh? – i que al desert un s’hi inspira, però ningú et mira. Si algú hagués regat una mica la torreta amb el cartellet groc aquell tan mono que diu ‘Cultura cultura sub. vulgaris’ no seria àrida com l’estepa manrussa o el sàhara manroquí. Eh, però que sort en té Barcelona de les províncies de Catalunya, o sigui, sort en té Catalunya de les comarques (Vic, Banyoles, Sant Boi, el Baix Montseny, encara m’atreviré una mica a dir Reus) que li fan la feina i fan de viver. Com Manresa té sort dels pobles del Bages (i ara del Moianès) i pot respirar aire fresc entre el què baixa pel Cardener, el que s’olora de Sallent i el que es mama com una teta de cabra a Moià. Amb alts i baixos sí: no li demanis als fills el què no et dóna la mare. Però bé, que hi ha talent, i encara més important, talent amb projectes.

Però bé, podríem viure portant artistes d’altres bandes als nostres teatres, music halls, cinemes d’autor, clubs de literatura i cercles d’art súper populars. Podríem, perquè hi són. Sí, tenim llocs on es fan coses! Però de vegades, una mica, com si cadascú es fes la seva festa. Com si cadascú s’organitzés allò que només vol veure el que ho organitza. No ho sé, sempre ho he vist anunciat però no hi he anat mai suposo que hi anirà algú. Cadascú a la seva festa. I total: quan només ho fas per tu, no cal dir-ho a gaire més gent; una mica de sal i oli a la pasta, per mi, passa, que no tinc ganes de cuinar i que què, si estaré sol. Però sí, hi ha llocs, es fan coses, i la gent que porta aquests llocs està compromesa amb la cultura. Encara que hagi de tirar de tant en tant la gosadera per salvar la caixa. Encara que es mirin els colegues del sector amb cara de gòlum, in dis fockin citi culture is main, fellah, no room for two, two is too many. O three o four, el que sigui. Estem una mica menjats de l’olla ja amb el papi capitalisme que ens tiba les orelles si intentem sumar esforços, cooperar, i fer alguna cosa pel bé comú. Potser fins i tot escaldats, eh? No dic que no. Però vaja, que tenim llocs, que passen coses. Potser faltarà connectar-les, però tenim el router, on endollar-lo i línia. Localise el puerto uesebe en la computadora. Calma.

Foto: Anna Brugués

A part de talent i llocs on passen coses Manresa té una altra cosa. Gent. De veritat, a Manresa hi ha gent, encara que la majoria no sàpiga que més enllà de Sant Domènec sin hache i del Pryca (Carrefour pels que voten de fa poc) es pot passejar i buscar wifi gratis com si fossis a Crist Rei, un fibracat d’aquests que què funciona o no funciona? Encara que les cadires de la rosita estiguin allà al mig, amb nostàlgia, com les restes d’un naufragi, d’aquells temps en què algú segur hi seia i Manresa era la hòstia, tant de puta mare que la gent s’asseia allà perquè pel mig hi passava un munt de gent digna d’observar i los ricos eran ricos i queremos la manresa industrial que no volverá, rollo ciudadanos tot caspa, o Monsenyó en Rei Pere, dit lo Ceremoniós, ha decidit otorgar a la ciutat de Manresa y en virtut de lo seu desplehament d’adoberies per tot lo puto torrent de santignasi que encara no se’n diu aixina que som al segle catorzè y natxo encara no ha vengut a la dita ciutat doncs això que li otorga la fira del xapo puix que és la tercera ciutat del principat y està en lo millor dels seus dies. No, no, no va de tiempos pasados que nos parecen mejor: a Manresa hi ha gent, n’hi ha un merder, i hi fan coses. Les que els vénen de gust. Són lliures de fer el què volen! Però clar, ho són si saben que ho volen, i que hi ha la possibilitat de fer-ho, és veritat. No ens han pujat per ser lliures, ens han pujat per catàleg: mira, gent, podeu fer això això i això i això. Un dia vaig mirar la tapa del catàleg i era el d’Ikea, palabra. O el de ‘Carreras para hacer felices a vuestros papis, como si las estudiaran ellos, cabrones’ no me’n recordo, però tanto monta monta tanto isabel i fernando. Doncs això, que el dia que vaig mirar la tapa em vaig adonar que de gent n’hi ha un fotimer, però de públic poquíssim. I per parlar de cultura no ens cal només gent, ens cal públic. I quina diferència hi ha? Que el públic és com la gent, però té ganes de cultura perquè sap que ‘és guai’. I guai pot ser moltes coses: em flipa, hi trobo els colegues, aquestes ties carden canya, foto per l’insta, no he entès una merda però ric i després m’ho expliques, m’ha canviat la vida, he plorat, un dia vull estar allà dalt, mama em compres un llibre, té et regalo unes entrades pel teatre en comptes d’una merda pinxanunpalo que no sabràs on fotre i que he tret dels xinesos, respect, esta notxe vamos al kursal, fan un concert undergroundie en un pis, fes-me una foto per l’insta, projecten no sé quina història a la seu i fa putrum fins les dues, hi haurà alguna cosa per fer passar la set, em canviarà la vida, sobretot, em canviarà la vida, em canviarà la vida. M’ha canviat la vida: és guai. Nem a rematar-ho amb una gosadera.

Tenim talent, tenim llocs on fan coses, tenim gent per anar-hi i tenim el més important: unes ànsies de que passin coses que el mono no ens pot, com si ens piqués el melic per dins i ens acabessin de regalar dos orxates de la xixu, una a cada mà, i allà estiguéssim recargolant-nos amb silenci per no fotre el ridícul ara que passen aquells que sé qui són i jo sé que saben qui sóc però que mai saludo si no vaig gat o per whatsapp, llavors sí llavors buenu lo que sigui, un perreo si cal. Tenim ganes que passin coses. Frase més escoltada: a Manresa no fan coses guais. Frase més escoltada a finals d’agost els darrers anys: com molaria fer coses de dia, vull dir abans de llevar-me a les 7 de la tarda per sopar i baixar a la plaça a les 3. Frase dos més escoltada cada any a la mateixa època, dita als forasters: benu sí ens estripem samarretes i això i el correfoc és la hòstia i l’alternativa també encara que no sé quin grup toca ni qui ho monta, però benu quin dia fan els castells a Vila? hòstia just els dies que som a menorca quina merda em perdré una altre festa major. Conclusió: tenim ganes que passin coses, perquè no tenim autoestima de ciutat. I no ho dic del rotllo patriòtic manresahooligans manresaordie killvicandigualada mnrcapitaldevegueriafantasma, com si haguéssim de tornar-nos gironins i tenir una sardana amb el nostre nom i que no és garantia de res. No, dic que no tenim autoestima de comunitat. Que la gent de Manresa no és públic, però és que tampoc és una comunitat. Manresa es veu gris a la premsa, asseguts a les terrasses i sota la il·luminació groga xunga aquesta que li dóna un rollo world war two als hiverns. I no ens saludem pel carrer, encara que tothom sap qui és l’altre o no però joder ens hem vist tants cops que hola no? Però la gent de fora quan ve – si ve – diu: és maco Manresa, i hi feu coses: és una ciutat activa. I nosaltres els convidem a tornar que ja els ensenyarem els pitjors racons, no patiu, que Manresa és una merda i no hi passa res i tinc unes ganes boges que arribi Festa Major perquè s’acabi i poder-me tornar a cagar en tot perquè a Manresa no hi passa res i és gris. Jo estic fins als collons de sentir això. O almenys, ho estic quan la frase no va casada amb fer alguna cosa per a que no sigui així. Quan la frase no va casada amb les coses bones que sí que tenim. Les torno a dir? Talent, espais, gent, ganes. Ingredients potencials de sobres per a que Manresa sigui una capital catalana de la cultura.

Foto: Anna Brugués

I com es fa això, per passar de la idea al resultat? Doncs després de mirar, de pensar i de parlar, començant a fer, fer, fer, fer, mirar què hem fet, gosadera, i seguir amb el mateix plan. Hi ha una responsabilitat de lideratge, de treball sinèrgic i totes aquestes coses, però sobretot hi ha una responsabilitat que és clau: la que està en mans de la gent. I la gent qui és? Tots nosaltres. I tots nosaltres no vol dir els que llegim aquest mmm aquest articlmmm aquest text, sinó els que no ho fan. I tots nosaltres tampoc no són els que van a un concert, al teatre, a la xerrada o a qualsevol altre acte cultural, sinó els que no hi van. Encara. I dic encara, perquè tu que llegeixes això, que vas al concert, al teatre, a la xerrada; tu que sí que saps que la cultura ens defineix, que és la nostra expressió, que ens reuneix i parla de nosaltres i que potser fins i tot ens canvia; doncs tu si que ets responsable de creure en això. I tu sí que ets responsable de fer pedagogia i acompanyar a tota la gent que no està on t’agrada ser cap al bé comú que ens aporta la Cultura.

Per mi és el primer pas, voler. I crec que volem. Potser no exactament què, ni com, però sí que volem que Manresa sigui una capital catalana de la cultura, i que vinguin a finals d’agost i diguem Manre és la hòstia, hi passen coses, està activa, i és gràcies a gent com jo i com tu i em sap greu que aquest any no puc venir a veure els castells perquè fan coses tiu: fem coses!

Volem. I ara ho farem tot: vindran les preguntes, vindran els lideratges, vindran els projectes: vindrà caminant pel carrer la cultura obrint els braços blancs de tants dies tancada al carrer del Balç. I caldran les respostes, caldrà l’autoestima, caldrà la creença. I sobretot caldrà obrir els braços per abraçar-la.

 

PS: i s’està coent un lio, si us interessa ser els primers a assabentar-vos-en per treure el hater constructiu que teniu a dins, responeu l’enquesta que adjuntem. Són 10 minutets per canviar una ciutat! I féu-la córrer, gràcies!

* Per demostrar que la Cultura encara no ha pujat pel carrer Sant Miquel, he passat olímpicament de ser correcte lingüísticament parlant a l’hora d’escriure. Quan la tinguem per aquí ja ens mirarem les faltes.

 

* Aquest article d'opinió també ha estat publicat a l'Apunt.