Foto: 

Goretti Martínez
L'artista al seu taller de Subirats

Lesley Yendell: la simbiosi entre els objectes i la terra

L’artista anglesa viu i treballa al Penedès, una terra que ha estat i és font d’inspiració per a les seves obres
Goretti Martínez
,
24/10/2016
Arts
La Lesley Yendell és capaç de convertir les branques de presseguer i les vergues de vinya en enormes escultures: una sabata de taló, una tassa de te, una cullera... L’artista anglesa ha unit els elements orgànics de la terra del Penedès amb la seva fascinació pels objectes quotidians per a traslladar-nos a un món de somni i poesia. Ara exposa, al seu taller de Subirats, diverses sèries de dibuixos que resumeixen bé les seves inquietuds i aquesta simbiosi entre els objectes domèstics i la terra.
"Vivim en un món on si no pots presentar un resultat financerament visible, llavors ja no és vàlid, i crec que aquesta actitud és perillosa"

- D’on ve el teu interès per l’art?
Des de molt petita. Sempre estava dibuixant, pintant quadres... Vivíem al camp i no hi havia molts nens amb qui jugar. Així que em generava les meves pròpies activitats. Estava acostumada a passar llargs períodes de temps fent alguna cosa creativa que m’interessava.

- Com va ser el moment de decidir dedicar-te a l’art?
Bàsicament no hi havia cap mena de dubte. Vaig tenir la sort que els meus pares van ser molt comprensius. La meva mare sempre em duia a veure exposicions. L’interès sempre va ser seriós. Feia altres coses, és clar, però aquest interès sempre hi va ser. Era el meu món. Un món on hi podia anar i sentir-me lliure.


'Apetito'

- Com arribes als temes que sovintegen la teva obra?
Vaig venir a viure al Penedès fa bastants anys. I, quan arribes d’un altres país, aquest fet ja et converteix en observador del lloc al qual acabes d’arribar: per què la gent fa les coses que fa? I una de les coses més impressionants per a mi va ser veure com era el camp. Era un camp superordenat, net, cada arbre era tocat i modelat per a la producció de l’home. És un paisatge marcat per segles i segles de producció de fruites. Forma part d’una gran economia. Era fascinant veure un paisatge que no tenia animals (jo venia d’Anglaterra, on hi vèiem vaques, ovelles...) i on tots els elements estaven intervinguts per no haver de pujar una escala a l’hora de collir. Aquesta manipulació del paisatge i l’ordre també es traslladen a l’entorn domèstic. Les cases del poble estan netes, ordenades... Es veu que hi ha moltes hores de feina en els dos mons, al camp i a l’interior de les llars. Tenim la idea de “paisatge” com a quelcom bucòlic. Però quan parlo del paisatge penedesenc, és interessant el fet que és un paisatge que respon a una economia d’escala, a un model econòmic. És vinya, és préssec... però també són línies elèctriques, gas, l’AVE, l’autopista... Tot passa per aquest paisatge.

- Per què vas venir al Penedès?
Vaig venir sense cap objectiu concret. Estava convidada pel Ministeri d’Afers Exteriors d’Espanya per estudiar a Barcelona. Vaig venir amb la intenció de quedar-me després dels estudis. També havia pres la decisió de no viure en una ciutat. Ja havia viscut a Londres i a Leeds, però era el moment de tornar al camp. Vaig buscar un lloc que m’agradés per viure tot fent cercles al voltant de Barcelona. Fins que el cercle va ser tan ampli que va arribar al Penedès. Aquí vaig reconèixer un paisatge que m’agradava. I les bones comunicacions amb Barcelona, amb l’aeroport... era ideal.

- Què és el que t’agrada del Penedès?
Suposo que m’agrada tot. El paisatge m’impressionava molt i m’agrada la manera en què la gent viu i treballa aquí. I com són.

- T’has sentit ben rebuda?
Sí, és molt especial. I després de tants anys, continua sent especial.

- Parla’m de les teves escultures...
Quan vaig arribar aquí no m’hagués imaginat mai que acabaria treballant amb materials naturals. Tenia altres temes a la meva obra, però amb el temps, cada dia passejant pel camp, m’atreia el camp, el seu ordre, les construccions dels pagesos, els colors, les branques del presseguer, les formes dels ceps... Amb tot això vaig començar a pensar què podia fer. M’interessa la terra, però també m’interessa molt el pop art. I en aquell moment estava treballant sobre objectes, analitzant objectes quotidians. Concretament estava treballant amb una planxa de la roba. En volia fer una de gegant, però de tela. Tenia el patró i tot preparat. I no sé per què se’m va acudir intentar-la fer amb branques de presseguer. Ja estava al camp experimentant com podia construir amb les branques i, al final, vaig fer la planxa de branques. I aquí va néixer tota aquesta sèrie d’obres que eren objectes quotidians o electrodomèstics per fer-los a una escala més gran. Vaig trobar un moment màgic perquè et trobes un objecte que pots reconèixer per la seva quotidianitat transformat en termes d’escala i material. Entres en un altre univers propi i comencen a haver-hi oscil·lacions entre les associacions amb l’objecte domèstic i la confusió de trobar-lo fet en una escala més gran, amb branques i, evidentment, inútil. L’objecte entra en un món d’imaginació, de somnis, de poesia... Això m’interessa molt, sobretot amb els objectes que són elèctrics. És la idea de retornar a la connexió amb la terra: el poder de la terra o com la terra és la font de tantes coses.


'Smoothing the Way'

- És una idea que segueixes explotant, no?
Sí, perquè em fascina. No només faig aquest tipus de coses, depèn dels projectes, de si em conviden a algun festival, etc. Però aquest ha estat un element molt important i aquest tipus de treballs m’han portat a diferents simposis a Europa, parcs d’escultures, projectes agrícoles que són una fusió entre art i agricultura. Cada cop sóc més conscient d’aquesta connexió. I, a l’hora de treballar, ho estic fent de forma que ajunto elements electrònics amb objectes fets amb material de la natura. Això posa una altra capa de significat a les peces. He treballat amb imatge i ara estic treballant amb so i veu. La peça que estic treballant ara incorpora gravacions de les veus de la gent que està feinejant al camp. Forma part de l’experiència de la peça. Però, al principi, quan comences, no saps on et durà, tot plegat, i quin camí agafarà. En tots els projectes, el dibuix sempre ha estat present: ja sigui com a propostes per a projectes o com a acompanyats de les peces mentre les faig. Per això tinc tants dibuixos i vaig pensar a fer aquesta exposició al taller.

- Què hi trobem, en aquesta exposició?
Els quadres que tinc aquí són de diferents temes que he tractat durant els darrers anys. N’hi ha que són senzillament representacions d’aquest paisatge de la vinya, potser com el somni d’un paisatge. N’hi ha alguns que estan relacionats amb conceptes d’arquitectura. Per exemple, la idea la casa com un niu, un lloc de refugi però també relacionat amb el concepte d’arrels. Tu tens les arrels on tens casa teva. Això ho podem relacionar també amb la immigració, la localitat... idees contemporànies sobre els moviments migratoris de la gent. Són dibuixos que indiquen aquests temes. Les peces que són branques tenen una influència d’estil japonès, moltes estan fetes amb tinta xina i amb la proporció del paper típica oriental: simplicitat, espai al voltant dels objectes, composició minimalista i equilibri composicional. I hi ha dibuixos que parlen d’empelts, insercions... de la manipulació de l’home sobre el paisatge. La sèrie es diu ‘Apòsits’.

- Qui pot venir a veure-la?
Qualsevol persona que vulgui, fins que acabi el mes. Només cal que em contactin abans per correu electrònic.

- Quines reaccions té la gent quan veu les teves obres?
Les primeres obres que vaig fer les vaig exposar al festival de reciclatge de Barcelona. Vaig fer unes fotos i les hi vaig portar a la persona que m’havia donat les branques. Em va dir: “Caram! Això has fet amb les meves branques?”. Estaven sorpresos i els meus veïns començaven a assabentar-se de les coses que feia. Els hi agradaven perquè són objectes reconeixibles i amables. No són peces que dominen, sinó que acompanyen. La gent se sent bé. Les tasses, les culleres... estan relacionades amb el menjar, el plaer, la seguretat de la llar. M’agradaria dir que la gent sent afecció per les peces. Per exemple, la sabata estava a l’escola. I als nens els hi encantava.


'The Guest'

- Clar, també està la relació de la peça amb l’entorn.
Sí, he fet peces per al camp. Però el que més m’excita és quan estan en un interior i puc tenir control sobre la llum, el so, la corrent... per estendre la peça tot intervenint amb una mica de tecnologia. Les peces destaquen molt més en un entorn interior que a l’exterior, al camp.


'Viaje Telúrico (PR)'

- Abans parlaves de l’escola. Vas fer un projecte amb els alumnes de l’escola de Sant Pere Molanta. Vau construir un passadís amb canyissos i teles al pati. Com va anar?
Mai havia fet un projecte tan gran amb nens.  Ho fèiem tot en anglès perquè així practiquessin la llengua. Em va sorprendre com d’implicats estaven en el projecte, el seu entusiasme, el resultat final...Va arribar un moment que estava tota l’escola treballant alhora sobre la peça! Una bogeria! Era molt especial i tinc molt bons records de l’experiència. Espero fer nous projectes amb l’escola en el futur. Quan anava a comprar al supermercat sempre sentia veuetes que em deien “Hello, Lesley!” i allà estaven, amb els pares, fent la compra. Era molt divertit i encara em passa. Els nens són el públic del futur i si tenen una educació en l’art que els ajudi a entrar en aquest món d’imaginació i creativitat, serà important en el futur. Estem en una època en què la tecnologia canvia ràpidament i produeix coses que, per a mi, són gairebé miraculoses, màgiques. Hi ha molts avenços però no saben què fer-ne. Moltes empreses busquen la mirada d’un artista per a ajudar-les a trobar les potencionalitats de nous productes tecnològics. És un moment molt interessant. L’art a l’escola hauria de tenir un pes important. Ho necessitem més que mai.

- Com veus el paper de l’art a les escoles?
Jo no sé com serà el futur si traiem l’art i la música de l’escola. Trobo molt dolorós pensar que hi haurà nens que s’ho perdran. I hi ha nens que troben el seu camí gràcies a l’art i a la música perquè no són bons en altres coses. I altres que són bons acadèmicament però que podrien ampliar les seves possibilitats. No sé molt sobre educació, però... Vivim en un món on si no pots presentar un resultat financerament visible, amb un benefici clar, llavors no és vàlid. Crec que aquesta actitud és perillosa. La col·laboració amb l’escola va estar molt bé perquè els nens, per exemple, adaptaven els seus coneixements matemàtics a l’elaboració de la peça.


La intervenció al CEIP Rossend Montané

- Una peça d’aquestes no només és art. Hi ha molt més.
Has de saber d’estructura, de construcció, de com traslladar d’una escala a una altra, l’espai que necessites, com reduir la peça en peces suficientment petites per a ser traslladades... Són coses molt pràctiques. A l’escola, jo no era gaire bona en geometria i, en canvi, ara la utilitzo molt en les peces. Els nens de l’escola adaptaven les seves habilitats i això els emocionava molt perquè podien aplicar a la pràctica el que estudiaven a classe. També van venir estudiants meus de la universitat a l’escola. I va ser molt interessant. Hi havia una estudiant nord-americana i tres del Brasil i es va produir una connexió brutal des del primer moment. Els nens els hi ensenyaven l’escola, les instal·lacions, els llocs secrets on es feien petons... Una universitària del Brasil els hi ensenyava un ball i un nen de l’escola li ensenyava un ball discotequero... I res estava previst, va ser tot espontani. Va anar súper bé.

- Abans parlaves de la teva participació a simposis, festivals, etc. Com funciona, això? Et vénen a buscar?
No et vénen a buscar. Tant de bo! (riu) Vaig començar amb tota la història dels parcs d’escultures a Europa gràcies a internet perquè obria les possibilitats perquè t’assabentessis de diferents esdeveniments on hi podia encaixar la meva obra. Generalment hi podies participar a través de concursos. Vaig  haver d’aprendre a fer dibuixos que venguessin les meves idees i els meus projectes. Després van sortir projectes més grans. Fins al 2008, amb la crisi.

- Notes certa millora?
Crec que he anat diversificant i tampoc no participo en determinats esdeveniments on hauria de produir una escultura enorme en dues setmanes perquè també sóc més gran. He anat sobrevivint fent projectes, residències, coses diferents. No és com abans, que igual tenia 4 anys seguits de projectes amb un pressupost considerable. Ara no és tan així i la competència és més gran. Però vaja, segueixo, tinc projectes i continuo treballant.

  • imatge de control 1per1

  • imatge de control 1per1

Més informació: 

Feu un cop d'ull al blog i al Facebook de l'artista per a mantenir-vos informats dels seus projectes.

A

També et pot interessar

Comentaris

imatge de Pep

Llegint l'entrevista de la Lesley i veient les seves peces espectaculars, descobreixes una artista que ha trobat en el medi rural del Penedès la seva font d'inspiració. Amb restes naturals i molt enginy ha creat un univers propi. L'art no té límits ni fronteres.