David Meseguer: ‘Les revoltes àrabs són una bona escola per a periodistes’

El facebook pot fer caure un govern? Com s’ho han fet els dictadors àrabs per mantenir-se tants anys en el poder? Quin futur tenen les democràcies que comencen a implantar-se en alguns els països musulmans? Són preguntes complexes que el periodista David Meseguer (Benicarló, 1983) ha volgut respondre des del terreny. Per això, amb un bolígraf i un bloc de notes sota el braç, ha visitat alguns dels països on s’ha gestat la primavera àrab, a la recerca d’històries que permetin treure’n l’entrellat. Tunísia, Algèria, el Sàhara Occidental, Líbia, Turquia, l’Irak i el Kurdistan són només alguns dels territoris on ha fet parada els darrers anys. Potser ja heu llegit algunes de les seves cròniques a l’ARA, l’Avui o el diari Gara. Dissabte 21 de gener al migdia, el podreu escoltar en la primera tertúlia del clicle ‘Lo vermut al Panxampla’ que organitza el Casal Panxampla de Tortosa.

 

.... als nou anys ja em van cridar l’atenció els titulars i les imatges sobre els conflictes a Bòsnia i Hercegovina, però era massa petit per entendre res. No va ser fins uns anys més tard, amb la guerra de Kosovo, que se’m va despertar el veritable interès pel tractament periodístic que es feia de les guerres.

 

- Era ben clar, doncs, que acabaries fent periodisme de guerra.

Bé, no sé si dir-ne periodisme de guerra, perquè no he estat mai al front de guerra. A Líbia, per exemple, hi vaig entrar poques hores després de la caiguda del règim de Gadaffi, el clima era tens, però els combats ja havien cessat. Fa uns mesos vaig ser a la frontera amb Síria per escriure un reportatge sobre el refugiats de guerra, però no vaig poder entrar al país. Són entrebancs habituals amb els què ens trobem. Tot i així, les revoltes àrabs són una molt bona escola per a periodistes interessats ens buscar l’entrellat de la revolució.

 

- El Kurdistan és una de les zones inestables que més coneixes.

Allà vaig ser molt a prop del front on lluitaven els kurds i l’exèrcit iranià. Potser ha estat la vegada que més m’he apropat a les bombes. És una regió que em crida especialment l’atenció, perquè com a valencià entenc les seves reivinidcacions identitàries. Els kurds viuen repartits entre Turquia, Síria, l’Iran i l’Irak, sense cap respecte per la seva cultura. Turquia es reivindica com a país moderat i democràtic, però al seu pati del darrera no té en compte els drets humans.

 

- Tu que has trepitjat territori, com veus el futur dels països àrabs?

La primavera àrab i la instauració de les primeres democràcies s’ha de mirar en positiu, malgrat les deficiències que s’hi puguin detectar. Poc a poc els islamistes adquiriran més quota de govern, però això no té perquè ser dolent.

 

- Fa dos anys era impensable pensar en la caiguda de Gaddafi o Mubàrak.

Malgrat que hi havia diversos indicadors que permetien intuir-ho, els canvis al món àrab ens han agafat desprevinguts. A Occident ja li anaven bé les dictadures en la major part d’aquests països, perquè era una manera indirecta de controlar els radicals islamistes, per això Europa i els Estat Units només van reaccionar quan les revoltes ja estaven plenament consolidades.

 

- La ‘primavera àrab’ se’ns han presentat com una revolta nascuda gràcies a força de les xarxes socials.

Les revoltes no han estat espontànies. Ja feia anys que aquests països vivien conflictes interns, vagues de treballadors, però, que no apareixien als mitjans de casa nostra. Els conflictes socials i obrers a les zones tèxtils d’Egipte i a les principals mines de Tunísia en són un exemple. I de fet, el precedent més proper, el trobem al Sàhara Occidental, amb les protestes al campament d’Alaiun, d’ara fa dos anys. Les xarxes socials i Al-jazeera han ajudat a propagar la revolta, però no n’han estat la causa.

 

--

Web personal de David Meseguer

www.davidmeseguer.com