Anna Zaera
,
06/03/2017
Activa't

Dorian Royo: "Considero que ni el sexe ni el gènere són binaris, són més aviat un continu"

Té 18 anys i forma part de l'associació ebrenca LGTeBre
Dorian Royo

Foto: 

Anna Zaera
Dorian Royo
Dorian Royo (Santa Bàrbara, 1998), als seus 18 anys, ha dit "no". No a un gènere, no a una definició, no a una justificació. Fa pocs dies que ha començat a dir al seu poble, Santa Bàrbara, que el seu nom no és Noelia, sinó Dorian. Abans diu que va fer "la prova" a Barcelona, on els seus companys de facultat ja la coneixen per aquest nom. No se sent identificada amb l'estereotip de gènere femení, però tampoc vol ser considerat un home. Simplement diu que cal assumir que el gènere és una construcció i que ella vol construir la identitat a la seva manera. Aquest testimoni coincideix en el temps amb la posada en marxa d'un nou model d’atenció a la salut de les persones trans, pioner a Europa. El model parteix del principi que no s'ha d'abordar com una patologia i, per tant, l’atenció de salut en la transició cap a la identitat sentida no s'ha de justificar, ni demostrar. Dorian participa activament en l'associació LGTeBre a les Terres de l'Ebre. Enguany ha començat a estudiar Traducció i Interpretació a la UAB i ja ha començat a col·laborar en la redacció d'un llibre sobre gènere i llenguatge. Hem parlat amb ella.
"Jo penso que la majoria no estem complint un ideal de masculinitat o feminitat. Crec que totes les persones tenim unes característiques mixtes i algunes les oculten millor que altres"

- Quin és el detonant que et porta a començar aquest camí cap a una nova identitat?
Aquest camí va començar fa un parell d'anys amb un malestar o una inquietud. No encaixava i necessitava trobar-hi una explicació.

- Com ho has viscut?
En general, ha estat un canvi molt positiu en la meua vida. Tot i que no fingiré que no m'ha ocasionat conflictes en el dia a dia. 

- Quins?
He pogut comprovar en primera persona que, segons si em llegeixen com a home o com a dona, el tracte que rebo és completament diferent. En certa forma, es podria dir que estic vivint en un trànsit per les fronteres del gènere. No sóc ni un home ni una dona, sóc una altra cosa, un tercer gènere o un gènere neutre si li vols dir així. Però em sentiria més còmoda si no se m’exigís definir-me constantment i no visqués en un constant qüestionament de la meua identitat. Un altre problema és que el masculí se segueix assumint com a neutre, cosa especialment notable en el llenguatge. Per això decideixo parlar en femení.

- Com ha reaccionat el teu entorn més proper?
És un procés. Tampoc pretenc que el facin en un dia, perquè a mi m'ha costat més. Està clar que en el moment en què veuen l'ecografia i se t’assigna que ets xiqueta, els teus pares ja engeguen la maquinària del gènere i creen unes expectatives: s’imaginen que seràs una bona xiqueta i que en el futur et casaràs amb un home. Són idees que costen revertir. A les meves amigues de tota la vida és a qui més els costa, perquè clar, m'han conegut d'una altra manera i suposo que el meu trànsit els fa passar per un procés de dol. Jo sóc la mateixa persona, però en canviar el nom i l'aparença, hi ha qui sent que ha mort una part de mi.

- Per exemple, en un context com l'Insitut, senties que no encaixaves en el rol normatiu?
Jo penso que la majoria no estem complint un ideal de masculinitat o feminitat. Crec que totes les persones tenim unes característiques mixtes i algunes les oculten millor que altres. No sé. En els homes femenins també estan molt mal vistos. Ells tampoc poden escollir lliurement.

- Recordes els primers moments en què comences a oposar-te a la identitat que se't pressuposa?
Recordo que la meua família em deia “ja ets tota una doneta” i jo no suportava la idea de fer-me dona. Uns anys després, quan la gent a l'institut em deia “xica" o "dona" em molestava. No hi ha un moment que trenqui, és un continu, una acumulació. Fins que no surts del camí marcat no veus què hi ha pel costat! Fins que no surts de la norma, no notes la pressió de formar-hi part.

- Quines reaccions observes quan comences a dir "no" a aquestes etiquetes?
Normalment contestava amb humor. "Què et fa pensar que sóc una dona?" I llavors es queden bastant perduts... Recordo que això li vaig contestar a un professor quan anava a l’institut. Es va quedar una mica escandalitzat. També, algun cop, he començat a parlar en masculí al mig de la classe, i alguns es pensaven que m'havia equivocat, però tampoc s'ho prenien massa seriosament (riu).

- Tenint en compte que no t'identifiques en l'estereotip masculí, podríem dir que fas un trànsit cap a un no-lloc?
Suposo que transito cap a fora (riu). Buscant el meu lloc.

- Com ho definiries?
Atureu el món que baixo, doncs el mateix! (riu). Gènere no binari.

- Quan comences a reflexionar sobre la necessitat de trencar amb el binarisme?
Seria un procés en el que vaig acumulant dubtes, molts dels quals els ho dec a grans autores feministes com Julia Serano i Kate Bornstein. Considero que ni el sexe ni el gènere són binaris, són més aviat un continu, sent les persones trans i intersexuals les que fan més evident això. Les persones trans només amb la nostra existència ja estem fent un qüestionament polític, i tot això genera violència.

- No hi ha un únic camí de trànsit?
Hi ha homes que s'apunten al gimnàs per estar més musculats. Dones que fan dieta o es depilen per tenir un cos concret. No és una cosa que únicament faci jo. Tots estem modificant-nos. Operar-se no és l'únic camí, encara que durant molts anys ha estat imposat com l'única possibilitat pels metges. Si jo ara anés a la unitat de gènere del Clínic i els digués que no vull ser un home, però vull hormonar-me, no em deixarien perquè no encaixo dins del seu model rígid. La UIG del Clínic considera la transsexualitat una malaltia, cosa que vulnera la llei contra la LGTBIfòbia. Per això, Trànsit és ara el servei referent a Catalunya.

- Què ha aconseguit el servei de salut de Trànsit?
A la majoria de països existeix un model patologitzador. Els professionals fan gatekeeping i si no pots demostrar que ets hipermasculí o hiperfemení no et permeten l'accés. Trànsit està basat en un model canadenc, la seua essència és la despatologització trans. No has d'anar allà per demostrar res, sinó que pots anar amb els teus dubtes i no t'imposen com has de ser. T'exposen una mica els camins que hi ha, i et donen a elegir. 

- Si et vols operar hi ha més traves...
Sí. Abans havies d'anar al Clínic i passar els seus examens, però ara el servei s'ha estès a més centres públics que, en moltes ocasions, tenen un tracte més obert. Tinc amigues trans que es tancaven al lavabo de l'hospital, es posaven una minifalda i es maquillaven per tal de poder encaixar millor en el prototip de feminitat. Si agaféssim a una dona qualsevol pel carrer probablement no passaria l'examen. Ens exigeixen impossibles.

- Trobes en els col·lectius LGTBI un entorn d'acolliment. Quan comences a introduir-te en l'activisme social?
Activisme... No ho sé. De fet, quan la teva identitat és qüestionada cada dia has de fer activisme. No pots triar ser activista o no.

- Hi ha gent que tria no parlar, que és invisible... 
Clar, hi ha molta por. No és un camí de roses. 

- Tu sembles bastant directa en la manera que tens de parlar... Has anat empoderant-te poc a poc?
Bé, hi ha persones en les quals em costa més. Sobretot les que més t'importen. Moltes vegades quan comences una conversa intentant explicar-ho no saps com acabarà. Jo de petita no era gens femenina. Moltes vegades se t'identifica com a lesbiana, però no pots ser lesbiana perquè no et sents una dona. Moltes vegades la masculinitat s'assumeix en l'orientació sexual i no té res a veure perquè és una qüestió d'identitat.

- Quant temps fa que pertanys a l'associació LGTeBre? 
Em vaig fer sòcia l’any passat. Així que no sóc una nova incorporació, però tampoc sóc una veterana. Un aspecte únic de l’associació és la complicitat intergeneracional: et trobes amb gent de totes les edats, però no es creen subgrups o jerarquies, estem totes integrades.

- Com veus la percepció social de la diversitat afectivosexual en zones rurals, com les Terres de l'Ebre? Veus diferències entre la ciutat i el poble?
Veig que la majoria acabem fent una espècie d’èxode rural. A les Terres de l’Ebre, trobem pocs referents i és important fer-nos visibles, només així podem arribar a normalitzar-ho. A més, és important que les persones LGTBI tinguem algú en qui veure’ns reflectits, cosa que és molt més fàcil a la ciutat. Per l’altra banda, l'anonimat de les ciutats és una arma de doble fulla: tens més acceptació social i és més fàcil relacionar-se amb gent com tu, però tens menys seguretat pel carrer ja que es produeixen més agressions. De vegades, tot és qüestió d’atrevir-se a estimar i a estimar-nos, crec que això ja és suficient lluita.

- Com has viscut aquesta situació al poble? Creus que s'ha de portar a l'esfera pública el teu cas perquè les persones que vinguin després puguin trobar-se en un context més facilitador?
És complex, al poble. A part que la ideologia sol ser més reaccionària, també és cert que hi ha menys persones i menys diversitat. No ho tinc clar. Si hi ha un canvi, jo ja no el veuré, serà per als que vinguin després. Fins que no va venir Miquel Missé a Amposta a fer una xerrada, no ho vaig acabar de comprendre, perquè jo mateixa considerava les persones trans com a "bitxos raros" apartats de la societat. La transexualitat només s'entén en una societat que t'imposa un gènere d'acord amb els teus genitals. Si no hi hagués aquesta imposició, no tindria sentit la transexualitat.

- T'imagines una societat en què no existís aquest control social i binarisme?
Hi ha cultures on no està tan marcat, com la dels natius americans. A aquestes persones que no són ni homes ni dones se les anomena two-spirit -dos esperits-. També estan els hijra de l'Índia. Són identitats que estan desapareixent a causa del colonialisme.

- A les societats occidentals, que ja acumulen molts segles de control social a través del gènere, com creus que es pot combatre?
Jo crec que a través de la lluita feminista. Establir aliances entre la lluita feminista, la lluita trans i els col·lectius LGTBI. Totes estan entrellaçades perquè totes tenen com a base la lluita contra la societat heteropatriarcal. En el binarisme de gènere, també se sosté l'homofòbia. Si neixes amb penis, ets un home, has de ser masculí i t'han d'agradar les dones. El feminisme és l'origen de totes les lluites contemporànies.

- Quin és el sentit de la lluita feminista per a tu? Com ho relaciones amb l’activisme LGTB?
Jo crec que la lluita feminista és transversal i interseccional. No puc concebre una lluita feminista que no inclogui totes les dones, independentment de classe i raça. Però estic veient com el feminisme mainstream es torna transfòbic. Si el teu feminisme radical no inclou a dones trans, ni és radical ni és feminista. Una estratègia política que intenti igualar els drets de les dones sense desnaturalitzar el binarisme de gènere està destinada al fracàs, ja que perpetua el sistema en què es basa la desigualtat.

- Creus que és necessari celebrar el Dia de la Dona?
Sí, encara que més que una celebració és una commemoració d’una tragèdia on van morir més de 100 dones treballadores. Aquest 2017 ha començat amb una de les pitjors xifres de dones assassinades dels últims anys. Però l’assassinat no és l’única forma de violència cap a les dones, sinó la màxima expressió d’una cadena de violències quotidianes.

 

També et pot interessar