Anna Zaera
,
18/03/2016
Activa't

Mohamed Ait Abou: "Ja no som propietaris de les nostres vides, som llogaters"

Entrevistem un dels mediadors interculturals de Tortosa, en el marc dels 'Esmorzars Savis'
Moha

Foto: 

Anna Zaera
Mohamed Ait Abou
Mohamed Ait Abou té 36 anys i viu a Tortosa. "Moha", que és així com el coneixen els amics, s'ha convertit en un referent per molts adolescents de la ciutat que busquen saber qui són i quin és el seu paper en la societat. Des de l'Associació per la Cooperació, la Inserció Social i la Interculturalitat Àmbit de la intervenció comunitària (ACISI) contribueix cada dia a generar espais de trobada entre els adolescents per desactivar les desconfiances que moltes vegades generen els estereotips culturals. Tot i que és economista de formació, des de sempre li ha interessat com funciona la vida a peu de carrer. Després de viure de prop com les segones generacions, fills d'immigrants, busquen la seva identitat a França, va decidir convertir-se en mediador. Hem volgut parlar amb ell.
"No pot ser que el model econòmic condicioni la nostra educació. Adaptem els nostres valors a allò que necessita el mercat, i hauria de ser al contrari"

- Treballes amb adolescents. Per què és important la intervenció comunitària en aquesta edat?
Perquè les persones comencen a donar sentit a la seua vida. Fan reciclatge de tot el que han vist i après i es queden amb allò que consideren la seva identitat. El nostre objectiu és que se sentin part d'una comunitat, perquè d'aquesta manera se senten responsables del que passa al seu voltant i poden responsabilitzar-se'n.

- El problema principal que detectes entre els joves és que no se senten part de la comunitat?
No és qüestió de parlar de problemes, sinó d'analitzar el sistema. Ens hem de preguntar: Formen part, els joves, del nostre sistema? I si la resposta és negativa, què podem fer per a que en formin part? La societat s'ha d'involucrar en qüestions que ens afecten a tots. Crec que aquestes persones joves han de ser protagonistes en la construcció de la societat que volem.

- Com es fa això?
Tant l'anàlisi com les repercussions formen part d'una cadena. Hem de parlar de valors, de com som com a persones, i després ja podem passar a qüestionar els models socials, polítics o econòmics. Ens parlen de crisi, perquè és preocupant que no puguem omplir el nostre estòmac, però poca gent parla del preocupant que és no omplir el nostre cap amb coneixements.

- Com veus la situació actual?
Hem de seure i ser sincers amb nosaltres mateixos. No pot ser que el model econòmic condicioni la nostra educació. Adaptem els nostres valors a allò que necessita el mercat, i hauria de ser al contrari. Una educació basada en uns valors concrets ens podria ajudar a canviar el sistema.

- Són les lleis del mercat les que ens condicionen el dia a dia...
Sí. Totalment. La joventut d'avui dia està vivint la vida tradicional clàssica però al revés. L'associacionisme no té cabuda. Associar-mos per a què?, pensen.

- Som massa individualistes?
Ja no som propietaris de les nostres vides, som llogaters. Avui estic aquí, demà a un altre lloc. Tot és tan temporal que no ens arrelem.

- Això és un problema tant local com global?
Un desordre social ens porta a un sistema politic desordenat. La guerra a Siria ens afecta aquí també. Segons què decideixin governs europeus, jo com a tortosí podré dir “Welcome Refugiats” o no. També passa amb els estereotips. A nivell personal, si et dius "Moha" ja tens una etiqueta. Es tracta d'una desorganització comunitaria. Ens hauríem de preguntar: Com volem Tortosa? On volem anar? En base a quins valors? Estaria bé que tothom fos conscient de tot això.

- Per què hi ha aquesta desorganització?
Respon a una lluita pel poder. Els estaments polítics, els econòmics i els socials estan enfrontats. També a nivell de Tortosa. Això es tradueix en una crisi.

- Com podem començar a treballar?
Ens hem de centrar sobre les individualitats i particularitats de cada persona. Ens hem de preguntar qui és Anna o Moha o Jordi? Hem de convertir la diversitat de noms, de colors, i de pràctica religiosa en profit de la reconstrucció de la nostra història. La història de Tortosa l'escriurem nosaltres. Perquè la historia no s'atura!

Normalment esmorzo... Un got de llet o te, pa amb formatge o amb oli d’oliva i una fruita de la temporada.

Compartiria un cafè amb... Les companyes de feina o amb els amics per posar-nos al dia.

En diumenge, el que més m'agrada fer és... Córrer, la lectura o passejar per la natura.

El plat que més m'agrada cuinar... Cuscús.

El meu paisatge més inspirador... La vora del riu Ebre a la ciutat de Tortosa, el Delta de l’Ebre i els Ports.

Pensaments recurrents abans d'anar a dormir... Revisió del que he fet durant el dia i l'organització provisional del dia següent.

L'últim regal que he fet... Taronges.

Una cançó... 'A vava inuva' del cantant amazic Idir.

Un llibre... 'Les identitats assassines' de l’autor Amin Maalouf.

- Costa que hi hagi una bona convivència entre les persones autòctones i les vingudes de fora?
Parlar de persones vingudes de fora és parlar del passat. Pensa que la majoria de nosaltres jurídicament som d'aquí, tenim un DNI d'aquí. Som persones que hem crescut i hem estudiat aquí. És cert que socialment encara hi ha un procés d'adaptació en doble sentit. Jo si dic que sóc "Moha", la majoria de persones m'identificaran com a marroquí, sense saber si tinc DNI d'aquí o no. Si ets blanc i alt seràs de Noruega o Alemanya o Romania.

- És necessari no fer aquest tipus de preguntes, llavors...
Sí. Ara la gent ja no diu “integració” per referir-se a la convivència entre persones de diferents cultures.

- Els mitjans de comunicació hem estat durant molt temps usant conceptes i paraules amb una forta càrrega discriminatòria...
Sí. Crec que no hi ha hagut una visió intel·lectual d'aquest fenòmen i la societat ha adoptat terminologies que tenen una càrrega de significat no inclusiu. Si els intel·lectuals i els politics no tenen criteri, la societat tampoc en tindrà.

- Quina és la responsabilitat dels periodistes?
Ens hauríem de preguntar: Com es treballa una notícia? La treballem d'una manera urgent o d'una manera important? Jo crec que s'hauria de tractar d'una manera important. Vivim en una societat que es caracteritza per la velocitat de la informació. Els mitjans s'apunten a tractar les notícies d'una manera urgent, sense saber les conseqüències que pot tenir en la comunitat. S'ha de donar temps a les noticies i analitzar-les des d'un punt de vista intel·lectual.

- Passa el mateix quan continuem parlant del concepte d'immigració i d'immigrant?
Sí, tot i que la mobilitat és un fet, això no pot convertir-se en un estatus. A més, no es pot parlar de la immigració com un conflicte, perquè és un fenomen que no s'aturarà mai. Si un humà posa una barrera, un altre humà la travessarà.

- Parlar d'immigrant és parlar d'una persona de segona?
Crec que estem aprofitant les desigualtats socials per justificar la inclusió. Ens posem en propietaris del sòl. Tu que ets immigrant no tens dret. Amb això, justifiquem l'exclusió social.

- El concepte d'identitat és un dels altres grans temes filosòfics. Moltes vegades costa saber qui ets o definir-te...
Les persones tenim múltiples identitats. Som com una ceba. Jo vaig néixer a l'Àfrica, sóc marroqui, sóc bereber, domino la cultura francesa, visc a Tortosa, i sóc europeu i català, però prioritzo aquestes identitats segons la que està més sensible. Quan preguntes a un nen marroquí: Què ets? Et pot dir sóc musulmà. Quan una identitat està amençada es prioritza. Seria el cas del català. Emocionalment la veus com una identitat malalta i, per buscar una medicina, has de buscar un culpable. I el culpable sempre és l'altre.

- Quina solució hi ha a aquest enfrontament que sembla gairebé inevitable?
Ser conscient d'un mateix. Que la identitat no te l'hagi de reconèixer ningú. Crec que l'important és l'equilibri entre els elements que formen part de la meua identitat. S'ha de saber sumar identitats. El xoc ve de restar. El reconeixement de l'altre és simbòlic. Jo si dic que sóc marroquí, no estic esperant que m'accepten, ho faig jo perquè és una cosa meva. Sinó sempre penses que la societat no et dóna prou, penses que et criminalitzen. Això és el que passa en els fills de les segones generacions a França.

- No et queixes mai?
Crec que hem de partir de la realitat personal de cadascú. Per canviar el sistema, hem de partir de coses petites. Jo que treballo amb joves, sé de la importància dels espais de trobada. I aquests espais de trobada acaben condicionant la política municipal.  El sistema es canvia des de la nostra actitud del dia a dia.

També et pot interessar