Anna Zaera
,
07/08/2017
Activa't

Verònica Constantino: "Aquest negre demostra la fortalesa, les ganes de ser definitivament jo"

Parlem amb la dissenyadora rapitenca en el marc dels 'Esmorzars despentinats'
Verònica Constantino

Foto: 

Anna Zaera
La dissenyadora Verònica Constantino a l'Hotel Corona de Tortosa
Hi ha carreres que són com el bambú, creixen durant anys allunyades dels ulls de la gent i, un dia, inesperadament, esclaten davant la sorpresa de qui no l'esperava. Verònica Constantino (La Ràpita, 1969) pertany a la quarta generació de modistes. Després de més de 25 anys de professió, que se sumen a tot aquest bagatge intangible als seus gens - la seva rebesàvia va començar a fer els vestits d'home de boda de pagesos típics de la zona- ha estrenat una línia de bosses de mà que triomfa a moltes ciutats de l'Estat. Constantino, que va estudiar disseny de moda a l'Escola Felicidad Duce de Barcelona finalitzant els estudis amb una matrícula d'honor, ha decidit deixar la botiga de roba que tenia a La Ràpita per tancar-se al taller i exprimir la seva creativitat. A La Ràpita, Verònica és una institució -tant per fer els vestits dels gegants com per preparar el camerino d'Alaska si ve a fer un concert-. En aquesta entrevista assegura que està en el millor moment per convertir-se en la dissenyadora que sempre ha volgut ser.
"Per a mi, la moda no és seguir tendència, sinó saber expressar el que sents i el que vols mostrar cap enfora"

- Quin va ser el teu primer contacte amb els teixits, les agulles, els fils...?
Jo vaig néixer entre teixits. Tal qual. Obro els ulls i em trobo amb una mare cosint a totes hores. El meu parc infantil era dintre de la caixa de retalls. Sense parlar, ja tocava teixits. Devia tenir entre 6 i 7 anys quan li vaig dir a ma mare que volia aprendre a fer patrons. Quan tornava de l'escola ma mare em deia: "Corre, corre, que has de fer aquesta vora per entregar ja!"

- Vas convertir aquesta tradició familiar en el teu ofici...
Volia estudiar Química o Farmàcia, però en acabar COU, vaig sentir que havia de fer el que portava dins. Quan vaig acabar d'estudiar volien que em quedés a Barcelona perquè em van donar matrícula d'honor. Això no ho he explicat mai. No m'agrada massa parlar de mi, però crec que en la meva carrera això ha estat un error. Diràs, no ets molt coneguda... Però fa 25 anys que treballo al sector i mai m'he sabut vendre. És la meva manera de ser. Quan estava a l'escola vaig ser seleccionada en un concurs de joves dissenyadors organitzat per una coneguda marca de vodka. La directora de l'escola li va dir al director de l'espot: "No l'agafis a ella, que és molt tímida!" I el professor va contestar: "sí, però jo li conec el punt". Vaig anar a un càsting entre 200 persones, n'havien de triar 5 i una vaig ser jo. Sóc tímida però, a la vegada, puc tenir un punt molt desvergonyit.

- Deies que vas decidir tornar a les Terres de l'Ebre...
En aquell moment sí, estava enamorada. Potser ara no ho hagués fet, però suposo que havia d'anar així. Vaig tornar i vaig muntar una botiga taller, Pepa Noll. Va ser fa un parell d'anys que vaig decidir tancar la botiga i quedar-me només amb el taller. Volia dedicar-me a la part de creació, que és la que realment m'agrada.


Verònica Constantino conversant amb Anna Zaera a l'Hotel SB Corona de Tortosa.

- Acabes d'iniciar un nou projecte de bosses de mà?
Sí, amb una amiga hem creat una línia de bolsos que es diu Matèria 13.  Amb només un any en el sector, estem a àmbit nacional i, de moment, ens va bastant bé. No podem queixar-nos. La filla de l'actriu Àngela Molina, la també actriu Olívia Molina, en porta un.

- Si m'haguessis de dir quin és el teu estil, quin seria? Pots ser creativa treballant per encàrrec?
La creació és el que et surt de dins. Quan treballes per encàrrec no tens massa marge, però hi ha vegades que, tot i així, la persona et diu: "Fes-me el que vulguis!" Això és el millor que et pot passar.

- Davant d'això en què t'inspires?
En el caràcter de la persona. Sempre. Quan veus una persona que et ve de cara, només veient-la, com camina, com s'expressa, el color de pell, tot... pots saber moltes coses i, a partir d'aquí, a mesura que vagi obrint la boca i et vagi parlant, tu aniràs encaixant de seguida quin color li va, la silueta, les mesures...

- Segur que moltes vegades fas aquest diagnòstic també fora d'hores de feina...
Sí, sempre! Moltes vegades en silenci. I dius: No voldria! Però no ho puc evitar. Em pregunto: I jo per què he de mirar ara a aquella noia i pensar quin contorn té? 

- La teva feina és solitària, segur que et pots sentir còmoda sense haver-te d'exposar ...
Clar! Et tanques al taller. A més, és molt diferent tractar a un client a la botiga o al taller. A la botiga és molt gelat. Al taller, quan entren al provador, es despullen davant teu físicament i, al mateix temps, personalment. El client et visita en diverses ocasions, t'explica la seva història, és un tu a tu.

 


Aquestes són les ulleres que identifiquen la dissenyadora.

- Com definiries el teu estil? Veig que vas vestida tota de negre, et deu agradar molt...
Tots els dies, durant anys. Tot el meu vestuari és negre. Tot el que tinc a l'armari és negre... A part de tres coses de color. Perquè s'han de trenir tres peces de color. Una fúcsia, una groga i l'altra blau elèctric. Com tot és negre, només cal que toqui textures per saber quina prenda de l'armari vull elegir.

- Sempre ha estat així?
Jo he tingut varies fases. Ara farà que vaig vestida de negre uns 6 anys. He tinguts etapes més romàntiques. A mi, com a dissenyadors m'agraden molt Josep Font o Jesús del Pozo. La nitidesa del seu patró. M'agrada la simètria. Però en aquest moment estic una mica més roquera. Més pells... A més, estic investigant amb altres tipologies de teixits. M'interessen molt els teixits 3D... Ara m'estic tornant a formar. Quan entres en aquest món, te n'adones que hi ha tantes coses per saber!

Verònica contesta...

Un tòpic trencat: El negre ha passat de moda

Un tòpic confirmat: Menys és més

Un amor impossible: No hi crec amb les coses impossibles

Un amor possible: Tot el que m'envolta

Un somni pendent: La meva pròxima etapa

Un somni complert: Haver convertit el meu treball en passiò

Una paraula dita: Constant

Una paraula per dir: Caminar

- Les èpoques estètiques deuen ser el reflex del moment vital...
Sí, totalment. Ara que ho dius, m'ho has fet pensar. Quan vaig obrir el negoci tenia 21 anys. Tenia tota la il·lusió d'haver acabat d'estudiar, veus la vida de color rosa. Després, quan ja ets mare, és una altra història, tens tendència a anar amb prendes més bàsiques o més pràctiques... I ara, que el meu fill ja és gran, he dit: "Prou. Ara ja sóc jo, i ara decideixo per mi mateixa."

- Com afecta la maternitat en la teva identitat estètica?
Sense voler et descuides perquè si treballes, no tens massa temps. Recordo que quan el meu fill era ben petit, un matí jo em vaig mirar a l'espill i vaig dir: "Ostres! Si porto 2 anys sense mirar-me ni vestir-me bé! Aquesta no sóc jo!"

- Estàs en una etapa reivindicativa...
Jo sempre he estat molt exigent amb mi mateixa, sóc molt perfeccionista. Però suposo que aquest negre demostra la fortalesa, les ganes de ser definitivament jo, el jo que per dedicar-me als altres encara no havia pogut treure. És veritat, però, que el negre també em serveix per amagar-me. Si no em veus tant, millor, ja em va bé. I mira si vaig cap al negre que el nom del meu Instagram és Black to black.

- Però mai has estat de l'estètica gòtica?
No, però sí que he gaudit posant-me roba transgressora i pintant-me per sortir de nit. Per a mi, l'època dels 80 va ser una bona època, la gent intentava ser transgressora. I potser per a la gent d'ara els seus botellons són fantàstics! Però jo no els entenc. Crec que, entre els joves, s'ha perdut un cert gust per arreglar-se a les nits.

- Coneixes les altres dissenyadores de les Terres de l'Ebre? Us influencieu?
Jo crec que cadascú té el seu estil totalment diferent. En som moltes. A més, totes més o menys de la mateixa edat... Jo no tinc cap problema amb cap d'elles.

- En tens alguna de preferida?
Mmmm... No. Respecto l'estil de totes, però per dir, aquesta sobresurt entre les altres, no...

- I de fora?
M'agrada molt Alexander McQueen, del Pozo, Font o Balenciaga, que per la seva època també va ser un transgressor.

- I de dones?
Ara que ho dius, no me'n vénen al cap. Sempre passa el mateix. Com amb els cuiners. Els que es converteixen en figures públiques solen ser homes, tot i que igual la bona feina la fa la dona al darrere.

- Què ha de tenir un dissenyador o dissenyadora per a ser excepcional?
Portar-ho a la sang i plasmar els seus sentiments als patrons. Això no s'aprèn.

- Creus que hi ha persones amb estil innat?
Sí, hi ha gent que porta una peça de fa 30 anys i té el seu estil i dius: "Olé tu!" Perquè avui dia, la moda la marca Zara. I no perquè siguin ni primes ni grosses, perquè jo sempre dic que una persona grossa pot tenir el seu estil i anar molt més ben vestida que una que tingui una talla 38. Per a mi, la moda no és seguir tendència, sinó saber expressar el que sents i el que vols mostrar cap enfora. A la gent moltes vegades li agrada passar desapercebuda i li és més fàcil copiar el que diuen les grans marques comercials. Jo li dic a mon fill: "Per què aneu tots iguals, xics i xiques, no podeu destacar en alguna cosa?" I sempre em contesta: "Ai no, quina vergonya!" Les franquícies han fet molt mal a la moda. No et deixen ser tu. El prêt-à-porter i el fer a poc a poc no poden competir amb els preus de Zara.

- Canviaries alguna cosa de com ha anat la teva carrera fins ara?
De vegades penso: "Per què no vaig poder fer això als 25? Per què no me vaig descarar abans? Per què?" Però se suposa que mai és tard. Jo al meu fill sempre li dic: "Carinyo no perdis temps, com he perdut jo, perd la vergonya ja!" És molt com jo, sempre preguntant-se el perquè de les coses i el sentit de tot plegat, si la vida sempre s'acaba...

- Tens ànima de filòsofa?
Sí... I això és molt cansat, t'ho juro. Però em surt així. La meva parella em diu: "Relaxa't i viu!" Però no puc, sóc així.

 

També et pot interessar