Jump to navigation
En aquesta ocasió, hem volgut destacar el documental 'Five days to dance', una producció espanyola impulsada pels periodistes valencians Rafa Molés i Pepe Andreu, que retrata com una parella de ballarins apareix un matí a l'aula d'un institut de Donosti disposada a canviar les vides d'un grup d'adolescents desmotivats pel sistema educatiu actual. La dansa obliga aquests joves a trencar els seus rols just en el moment de les seves vides en què aquests rols socials s'estan forjant. El líder deixa de ser el més admirat, el tímid fa un pas endavant... Ballar els obliga a tocar-se. Es comuniquen, s'igualen. Algun no s'alliberarà fins l'últim instant. Hem volgut parlar amb els autors d'aquest projecte perquè ens expliquin com van viure aquesta emocionant experiència.
- Com va sorgir la idea de gravar el documental 'Five days to dance'?Coneixíem des de fa 22 anys la trajectòria professional com a ballarina d’Amaya Lubeigt, una de les protagonistes del documental. Ella ha estat a l’èlit de la dansa-teatre europea, ballant amb gent mítica de la dansa com Jean Cebron, Pina Bausch, Susane Linke o Urs Dietrich. Fa aproximadament tres anys va començar a parlar-nos d’uns projectes que feia amb gent que mai no havia ballat abans, amb estudiants d’instituts. Ella insistia que ells sols volien fer-los ballar, que conegueren al dansa d’aprop, però que s’adonaven que alguna cosa més enllà de la dansa passava dins les aules durant els cinc dies que duraven aquells projectes. Al principi, erem escèptics però quan vam anar a Alemanya a vore què era exactament el que feien ens vam adonar que sí, que allí hi havia una història que havia de ser contada.
- Quan i on vau conèixer l'Amaya i el Wilfried?El Rafa Molés coneix Amaya des del 1992. Es van conèixer treballant en una granja a Stuttgart. Ella acabava els seus estudis superiors de dansa a la Folkwang Hochschule d’Essen i el Rafa estava a punt d’estudiar Periodisme a València. Anys més tard, l'Amaya es va casar amb en Wilfried mentre treballaven junts a la companyia de dansa del Teatre de Bremen. Wilfiried sempre havia volgut treballar amb xiquets i adolescents. De fet, va muntar la seua pròpia companyia en aquest sentit, De LooPers. A partir d'aquí, van nàixer també els projectes amb adolescents que retrata ‘Five days to dance’.
- Alguna anècdota interessant durant la gravació a Donosti?Segurament el més interessant era que ningú dels que estàvem allí, ni l’equip de rodatge ni els alumnes ni els professors, sabíem què passaria. Potser, en Wilfried i l'Amaya intuïen quin seria el procés. Cada dia era una sorpresa, cada dia sorgia un nou personatge que brillava per algun motiu. Va ser molt intens i recordem com, a base de veure una i altra volta els assajos de la coreografia, a les nits, l'equip de rodatge representàvem inconscientment la coreografia pels carrers de Donosti.
- Hi ha alumnes del documental que tenen un protagonisme especial i que viuen una evolució molt interessant durant els cinc dies que dura l'stage. Com vau viure aquesta transformació durant la gravació? O va ser una decisió més aviat del muntatge?Prèviament al rodatge, els directors i l’equip de producció vam fer unes entrevistes personals per tal d’intuir quin era el caràcter de cada alumne i senyalar a aquells que pensàvem que podien ser interessants per a fer-los un seguiment. Però clar, aquest estudi el vam fer sota els mateixos estereotips socials que els ballarins trenquen amb al seua intervenció. Així que, des del primer dia de rodatge, vam descobrir que tot allò no havia valgut per a res i que a partir d’aquell moment els rols habituals desapareixien i els personatges a seguir anaven destacant-se ells d’una manera o d’altra.
- De quina manera s'anaven diferenciant?O bé perquè es revelaven o perquè passaven a primera fila de manera insospitada. També perquè rebien algun tipus de crítica o perquè, durant les entrevistes, s’obrien en canal de manera inesperada. Aquest va ser el treball més difícil, observar, descobrir els procesos interns d’aquells joves i encertar en seguir-los fins al final. Tot això en els cinc dies estrictes que dura el projecte!
- El documental representa una crítica constructiva al sistema educatiu. El veieu com una eina útil que provoqui petits canvis en les escoles?Sense dubte, aquest és el big-bang! En Wilfried i l'Amaya encenen una guspira en els sentiments i en l’intel·lecte tant d'estudiants com de professors. Molts alumnes descobreixen que si algú els dóna atenció són capaços de destacar. Altres estudiants se n’adonen que mai ningú els havia ofert una alternativa a l’avorriment, ni una alternativa a la intel·ligència científico-tècnica que és l’única que es potencia als instituts. Molts d’ells estan incòmodes i descontents amb l’estricte sistema educatiu de secundària i batxillerat, que sembla únicament encaminat a aprovar la selectivitat i no a formar persones. En aquests marges tan estrets, el professors tampoc tenen moltes alternatives.
- Us va sorprendre la reacció dels profesors?Va ser emocionant la seva reacció. Molts professors van dir alguna cosa com “és el que sempre haviem somniat, però no sabíem ni que existia ni que es podia fer de manera tan rotunda”
- Teniu pensat seguir les històries i l'evolució dels alumnes d'aquest col·legi amb alguna altra iniciativa?És una qüestió que ens plantegem cada setmana. El nostre objectiu és seguir treballant en altres històries. Per a nosaltres és sa trencar en un treball ja fet i passar a un altre. Però és cert que coneixem la trajectòria de la majoria d’alumnes i, en alguns casos, uns feliços i altres dramàtics, sí que tenim la temptació de veure què passarà amb les seves vides i si el que van viure aquella setmana haurà calat d’alguna manera.
- El documental ja ha rebut reconeixements en diferents festivals. Com valoreu que hagi estat elegit com un dels Documentals del Mes?La veritat és que ens sentim uns afortunats. La pel·lícula ha sigut cloenda del DocsBarcelona i ha estat seleccionada per al festival de Sant Sebastià, per al DocsBarcelona+Medellín, a Colòmbia, i per al DocsDF de Ciutat de Mèxic, així com a un altre festival als Estats Units que encara no podem fer públic. És molt interessant la visibilitat que donen els festivals de cinema internacionals, però ser Documental del Mes és molt més que tot això. Dóna l’oportunitat a una pel·lícula d’un gènere tan poc seguit com el documental a estar en sales de cinema de tot Catalunya i tota Espanya. Ens posa en contacte amb els espectadors, completa el documental. Una novel·la escrita al calaix del nostre dormitori i no llegida per ningú no és una novel·la. Una pel·lícula no vista pel públic no és una pel·lícula.
- Teniu algun altre documental de temàtica social en ment?La temàtica social és la nostra especialitat. Estem treballant en un documental sobre un experiment nazi durant la Guerra Civil espanyola que va tenir lloc entre Tarragona i Castelló. Podria ser un documental històric sense més, però per a nosaltres és una història sobre quants interruptors tanquem en el nostre cervell per poder matar a una persona, un fet que passa cada dia a molts països del món. També treballem en una alta història, íntima, universal i feridora, sobre la desigualtat de la dona en el primer món i que té com a escenari la ciutat de Tòquio.
--Més informació: El documental del mesProjecció a Amposta: Divendres 7 de novembre: 21:30hDissabte 8 de novembre: 18:00hPreu: 3€
