Carles Carolina: “Per buscar l'autenticitat cal fer un èxode ultralocal”

L'artista serà un dels convidats de la Bouesia d'enguany

Anna Zaera

31/03/2015

Arts

Una serendipitat és un descobriment casual o imprevist. Es produeixen sense planificació i es donen de forma inesperada. Aquests fenòmens no obeeixen només a la casualitat, sinó també a una actitud que les propicia i que es tradueix en el fet de ser curiosos, flexibles i sagaços. Això és el que li va passar al músic Carles Carolina, nom artístic de Ramon Garriga, membre fundador dels Cabo San Roque i Tuesday Afternoon. Durant una estada al Delta l’estiu passat va veure la pintada Èxode Ultralocal a l’antiga Cambra Arrossera de la Cava des de la carretera que uneix Deltebre amb Amposta i el va impactar tant el nom que va decidir dedicar-li una de les cançons del nou disc i posteriorment el nom del disc. D’aquesta trobada casual i improbable s’ha tancat un acord amb el músic perquè pugui actuar dins el marc de la Bouesia 2015.

"Èxode Ultralocal, per mi, significa trencament interior, canvis, processos nous"

I és que el Festival d’Acció Poètica Bouesia està tancant la programació i dates del 2015. Destaca una gran exposició sobre els deu anys de Bouesia que s’inaugurarà al juliol a Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre, a Amposta i que portarà el títol de “Psicogeografia d’un festival”. A l’octubre es traslladarà a l’Arts Santa Mònica de Barcelona, i a finals d’any anirà a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de la ciutat de València. Hem volgut parlar amb Carles Carolina perquè ens expliqui la seva particular serendipitat.

- Què és el que et va seduir del nom Èxode Ultralocal?
El que primer em va seduir va ser la forma com vaig veure-ho pintat. Em fixo molt en les pintades que hi ha pel Delta. Són sempre brutals i aquesta en particular em va deixar astorat. Em va semblar molt radical. Conceptes aparentment antagònics que, d'entrada, només poden tenir sentit plegats al Delta de l'Ebre. Després, amb el temps, vaig anar dotant de sentit aquestes dues paraules.

- Quines associacions mentals vas fer per convertir-lo en concepte i títol del teu nou disc?
Èxode Ultralocal, per mi, significa trencament interior, canvis, processos nous. És quelcom radical de portes endins i potser invisible de cara a l'exterior. Tal com diu la lletra de la meva cançó: "Trencar-ho tot per no fer res, entròpic brot fent un cafè...”. Aquest disc té molt d'èxode ultralocal. Me n'he anat a la quinta forca per tornar a fer un disc de Carles Carolina. Tot torna però modificat, evolucionat.

- Quins són els temes que tractes en el teu nou disc?
Les meves lletres sempre són bastant autobiogràfiques i en aquest cas parlo bastant del que m'ha passat des que vam fer l'anterior disc. Han passat quatre anys. He sigut pare dues vegades. He deixat enrere Cabo San Roque i moltes coses més però al final tot segueix igual. Jo sóc jo. Les meves cançons són com són. La imatge d'Èxode Ultralocal encara no la tinc clara però suposo que serà canyera. Mirarem que el continent s'adigui amb el contingut.

- Els artistes urbanites aneu a buscar l'autenticitat al camp?
Aquesta pregunta té molt a veure amb Èxode Ultralocal! Jo sóc de poble, vaig néixer a Tarragona, vaig viure a l'Hospitalet de l'Infant i a Barcelona. Sóc bastant apàtrida en aquest sentit...No crec que busquem l'autenticitat al camp. Jo, particularment, hi busco el silenci. L'autenticitat existeix igual al camp que a la ciutat. Per buscar l'autenticitat, això sí, cal fer un èxode ultralocal.

- Coneixies la Bouesia abans?
L'he conegut a partir de fer una cançó i el disc. Després, però, hem vist que ja havíem coincidit en alguns llocs amb Cabo San Roque. M'encanten les inciaitives participatives que plantegen interrogants d'acció-reacció.

- Com veus les Terres de l'Ebre des del teu punt de vista contemporani?
Cada any intento escapar-m'hi. Sóc amant dels indrets fronterers pel que generen. Les Terres de l'Ebre són tan autònomes que no necessiten assemblar-se a res ni a ningú. M'encanten i cada cop que hi vinc penso que he de venir-hi més seguit. De fet, el compositor d'una de les bandes que m'han vist créixer, Tuesday Afternoon, està vivint a Ulldecona.

- Què t'ha semblat veure la història de Cabo San Roque recopil·lada a l'Arts Santa Mònica. Què et suggereix com a un dels fundadors del col·lectiu?
Impressiona bastant veure-ho tot junt en una sola sala. Des de la rentadora fins a les col·leccions d'animals de bestiari. Potser hi falta "la caixeta" tot i que hi ha una pianola de l'època. M'encanta! M'omple d'orgull haver format part d'aquesta història. Encara se m'escapa alguna llagrimeta quan ho veig de tant a prop.

- Què has fet en els últims temps des del punt de vista artístic?
Estic intentant fer créixer un parell de nens que, com a projecte, és faraònic! Bromes a part, he estat treballant intensament en el disc que ara s'editarà. El procés ha estat molt llarg perquè ho hem canviat tot. La formació, el mètode de treball, etc. Mira si és diferent tot plegat que l'última decisió que vam prendre va ser incloure bateria al disc!

- I una curiositat, que segur que t'han preguntat mil cops. Ramon o Carles? Per què aquest alter-ego?
És una forma de fer el que em surt dels collons quan sóc dalt de l'escenari sense que això embruti la meva autèntica persona, la imatge de pare de família responsable. Carles Carolina és un nom que m'agrada més que Ramon Garriga i, d'aquesta manera, puc contestar una de les preguntes que sempre em fan.