Cèlia del Diego: "La necessitat de presència constant és un tret simptomàtic de la contemporaneïtat"

L'espai Fora d'hores de Lo Pati reflexiona sobre la visibilitat de l'art

Anna Zaera

03/07/2015

Arts

'Durant l'exposició el centre romandrà tancat". Aquest és el títol que ironitza sobre la normativitat i proposa una frase, que a través de l'absurd, qüestiona algunes de les pràctiques habituals en la societat d'avui dia. Una societat marcada per "l'accessibilitat" constant i en la que també els artistes es veuen abocats a una exposició pública que rebassa els límits dels canals tradicionals. Aquest cicle coincideix amb la inauguració de l'espai Fora d'hores, una espècie d'aparador situat a la façana de Lo Pati que s'il·lumina quatre hores al dia per mostrar una petita exposició al públic, quan el centre està tancat. La comissària d'aquesta exposició, Cèlia del Diego, per la qual aniran passant diferents artistes amb les seves respectives obres, ens ha explicat el perquè d'aquesta proposta, que recull una tendència internacional en el món de l'art contemporani. Aquests dies, qui s'apropi a Lo Pati, podrà veure l'obra de Gerard Cuartero, el primer dels artistes en participar al cicle.

"Sovint estem més pendents de la imatge que construïm al voltant d’un fet que no pas de l’autenticitat del fet en sí mateix"

El divendres dia 3 de juliol, la inauguració d'un cicle comptarà amb l'actuació de Salfuman, projecte de la valenciana Sandra Rapulp, multiinstrumentista que ha passat per diverses bandes de la capital veïna i que ara fa el salt amb el seu projecte en solitari. Sandra estarà actuant a l'aparador central del Centre d'Art, de cara al carrer, i el públic només podrà escoltar la seva música i la seva veu des de fora, amb auriculars sense fils, com en les silent parties; de manera que, "durant l'actuació l'equip de so romandrà apagat".

- Som una societat on triomfen els establiments 24h. Gasolineres, videoclubs, restaurants...Ara també museus...?
És cert que són molts els museus que en un moment o altre decideixen obrir les seves façanes al carrer, alguns exemples en són l’espai Vitrina de DAFO a Lleida, l’Aparador del Museu Abelló a Mollet, el Proyecto Vitrinas del MUSAC a León... i ara l’espai Fora d’hores de Lo Pati. Tots ells persegueixen una major visibilitat dels seus projectes, i és que aquesta necessitat de presència constant és un tret molt simptomàtic de la nostra contemporaneïtat.

- Les noves tecnologies afavoreixen la llibertat d'exhibició i de comunicació a totes hores. Aquest projecte surt d'aquesta sobre-exposició contemporània?
Sí, aquesta és la idea que plana sobre totes les propostes del cicle. Com també ho són la simultaneïtat, la connectivitat i la mobilitat que s’hi associen, però no només ens interessa parlar de noves tecnologies sinó també d’altres conseqüències d’aquesta hipervisibilitat, com per exemple la creixent tendència a relacionar-nos cada vegada més des de l’esfera de la representació, en un nivell d’interactuació on sovint estem més pendents de la imatge que construïm al voltant d’un fet que no pas de l’autenticitat del fet en sí mateix.

- La idea d'aparador també ens remet al consum, i al desig de veure però no poder tocar. Creus que podrà generar una mica d'ansietat aquesta barrera entre el que hi ha dins i qui ho veu des de fora?
De la mateixa manera que el cicle posa en qüestió la dicotomia entre obert i tancat o entre presència i absència, estem treballant molt amb els artistes aquesta frontera entre els dins i el fora. No es tracta d’un aparador que fa la funció de reclam d’una exposició més gran sinó d’un espai expositiu que té l’especificitat que només pot ser vist des de l’exterior. Els projectes estan concebuts expressament per a l’espai i, per tant, per ser consumits des del carrer.

- A les Terres de l'Ebre és difícil trobar els museus oberts. Aquest cicle és una manera de posar remei a aquest handicap?
Sí, podríem dir que la idea de l’espai Fora d’hores sorgeix d’aquesta necessitat que en Vicent detecta en relació a l’horari de Lo Pati. En aquest sentit, m’agrada que el primer cicle de l’espai plantegi una reflexió que enllaça directament amb les inquietuds que l’han creat.

- Quins projectes has seleccionat per formar-hi part?
A més a més, de Gerard Cuartero, al llarg del 2015 exposaran els seus treballs Lúa Coderch i Luz Broto. #lopatitancat tindrà continuïtat durant el primer semestre de 2016 amb Daniel Jacoby, Alex Reynolds i Asbel Esteve.

- Quin és el fil conductor que més has valorat en els diferents discursos que participaran al cicle «Durant l’exposició el centre romandrà tancat»?
El títol del cicle, que explica d’una manera juganera la realitat de Lo Pati, parafraseja el text de la invitació que l’artista Robert Barry va enviar l’any 1969 per convidar a les exposicions que realitzà a tres galeries. Cap de les exposicions es podia visitar perquè les galeries estaven tancades al públic. D’alguna manera podríem dir que #lopatitancat proposa una actualització de la proposta de Barry, en la qual no es tracta de repensar el dispositiu expositiu i com aquest pot activar-se a partir d’una invitació, sinó d’eixamplar els límits de la significació que una acció d’aquest tipus pot tenir en l’actualitat. Els artistes seleccionats ho han estat perquè els respectius treballs en algun moment han reflexionat sobre algun dels temes que obre el cicle, per exemple la mostra «Closed galleries» de Gerard Cuartero sorgeix a partir de l’adquisició i la reactivació de quaranta-un dominis de galeries d’art que han estat tancades darrerament a l’estat espanyol. El projecte no té la pretensió de reprendre l’activitat internàutica de les galeries tancades sinó precisament de subvertir la lògica de la xarxa i deixar constància de la desaparició d’aquestes.

- A part de amb propostes com aquesta, com creus que pot un Museu apropar-se més a la gent del carrer?
Si entenem per ‘gent del carrer’ aquelles persones que no acostumen a seguir els projectes del centre, treure l’art a la via pública no els n’aproparà més. De fet, l’espai Fora d’hores no neix amb aquest objectiu, sinó que ho fa per donar resposta a una mancança del centre en relació a les seves escasses hores d’obertura al públic. Responent a la teva pregunta, cada vegada són més les institucions que plantegen situacions d’interacció recíproca i col·laborativa entre l’àmbit artístic i el context sociocultural, l’educatiu, etc. amb la finalitat de connectar art i ciutadania, però això ja seria tota una altra cosa.