Jump to navigation
La història ve de lluny i és fruit de les famoses 'serendípies' que es donen a la vida. “Amb “Aigua, la font de la vida” (Comissió Audiovisual PDE 2002), Perico ja parlava d’aquell passat mític d’abans de la guerra. Al 2005, després d'una projecció se'm va presentar una senyora entranyable dient-me: “Yo soy la hija del último torrero de Buda”, explica Pons. “Entre 2005 i 2011, vaig anar fent trobades amb la família Cabezas per recuperar la seua memòria i vaig anar preparant aquest projecte", diu.
L’entrevista a Manolita Cabezas Azuara, filla del darrer farer de Buda, Alfredo Cabezas Martos, és l’eix conductor de l’audiovisual. “Ella parla del far de Buda com el anys més feliços i més tristos de la seva vida. Els més feliços pels sentiments de llibertat d’una nena corrent revolcant-se per les dunes del cap desaparegut de Tortosa, una nena que jugava a divisar l’horitzó llunyà amb un llargavistes descobrint vaixells de vapor que podia tocar amb les mans", explica Pons, que es va deixar seduir per aquesta història antropològica que en els darrers temps ha despertat la curiositat de molts realitzadors de casa nostra.
I és que els primers fars del Delta de l’Ebre formen part dels records dels últims habitants del far de Buda. En aquest cas, Manolita, junt amb el seu germà Antonio, rememoren a la peça un passat mític de l’inconscient col·lectiu d’un territori que s’enfonsa lentament dins la mar. "El far de Buda, el far del Fangar, però sobretot el far de la Banya, traslladat a Tarragona 1987 són una icona", diu Pons. "Ho són tant per la història fascinant de la vida personal dels faroners i les seves famílies, com per la seva connotació social".
Un retrat antropològic dels anys 30L'estructura d'acer del far de la Banya formava part del projecte d'enllumenat del litoral de l'Estat (1847) i del Cos de Torrers de Far, esdevenint les primeres senyals marítimes de la Península Ibèrica i, en conseqüència, sent protagonistes de la creació del Cos de torres de fars i els seus reglaments, la mecànica de llanterna, l’avituallament, els sistemes òptics de senyals marítimes, etc. El documental repassa temes d'interès antropològic de l'època com l’educació, els llamps, els temporals, la salut al far o els salvaments d’accidentats.I també la convivència del far amb els fenòmens socials del seu entorn com és la Guerra Civil Espanyola. Recull com, el 18 de juliol de 1936, s’ordena l’apagada de les llums del fars a l’Estat Espanyol. A l’abril del 1938, quan Franco trenca el Front d’Aragó, l’exèrcit de la República fuig cap a la banda esquerra de l’Ebre. El General Enrique Lister mana dinamitar els ponts del riu a Móra d’Ebre i Tortosa, també destruir el far de la illa de Buda pel seu valor estratègic. El 21 d’abril, la família Cabezas és obligada a sortir de casa, de matinada. “Els soldats tenien ordre de cremar el far, van amerar els matalassos de les habitacions amb el petroli que alimentava la llanterna. Dues bombes de mà van fer la resta. Quan em vaig tornar a girar, les flames ja sortien per les finestres”, diu Manolita en el documental. Tot i així, la torre metàl·lica de Buda va resistir 23 anys més en peu, fins la nit de Nadal del 1961, quan un fort temporal de llevant va acabar de desestabilitzar la base del far i aquest va caure definitvament al mar. La nit de Nadal de 2011, se celebraren els 50 anys de la desaparició del far més mític de la província de Tarragona, el far de Buda (1864-1961).
Segons Pons, "150 anys després de la seva construcció, la desaparició de la llum dels fars de l’Ebre és una gran metàfora de la desaparició dels valors democràtics del nostre país, també de la subsidència i la regressió que poc a poc va fent desaparèixer el Delta".
