Marina Pallás
,
27/06/2017
Arts

Carla Simón: “Tenia molt clar que el paisatge havia de ser molt protagonista. Em va servir per explicar la sensació que buscava”

Entrevistem la directora de cinema amb motiu de l’estrena d''Estiu 1993', que inaugura divendres el festival mónFilmat a Amposta
Carla Simón

Foto: 

Xavier Torres-Bacchetta
Carla Simón
L’autenticitat és clau en la creació cinematogràfica. Ho sap bé la directora de cinema catalana Carla Simón (Barcelona, 1986), que estrena la seva òpera prima 'Estiu 1993' a tot l’Estat aquest divendres 30 de juny. Alabada per la crítica i guardonada a Berlín i a Màlaga, 'Estiu 1993' és una ficció autobiogràfica sobre una nena de sis anys que perd la mare, que mor de Sida, i ha d’acceptar la seva nova família (els seus tiets i la seva cosina) i marxar a viure de Barcelona a la Garrotxa. El film inaugurarà aquest divendres a les 20:30 hores a Amposta la segona edició del Festival de Cinema i Paisatge mónFILMAT, que impulsa Lo Pati-Centre d’Art de les Terres de l’Ebre, amb propostes cinematogràfiques d’autor vinculades al paisatge i on l’entorn, més enllà d’embolcallar l’acció, esdevé un protagonista més de l’obra. De l’1 al 9 de juliol s’han programat un total de deu llargmetratges, dos migmetratges i dinou curts. Parlem amb la directora Carla Simón per descobrir la pel·lícula sobre la seva història personal que ha emocionat i entusiasmat la crítica de tot Europa.
"Per a mi era important explicar el dol infantil des del meu punt de vista, com jo m’havia comportat, què era el que recordava i perquè"

- Quan vas sentir que volies plasmar la teva història a la gran pantalla?
Va ser quan estava estudiant a Londres i vaig fer un curtmetratge sobre dos nens que es trobaven la seva àvia morta, i em vaig adonar que l’enfrontament dels nens a la mort era un tema que m’interessava molt i que volia seguir explorant. El fet d’estar a Londres també em feia trobar a faltar la meva família i el meu lloc. Això va fer que ho valorés més. Després de fer aquell curt, vaig decidir que el millor era començar parlant del que jo sabia. A Londres sempre ens deien que havíem de començar a treballar amb temes que ens fossen coneguts.

- Com et vas enfrontar a recordar aquell episodi de la teva vida, que podia ser dolorós? Com vas reviure allò?
Abans de començar a escriure, vaig anar a casa dels meus pares. Va ser un procés de recordar, ja que jo no recordava tantes coses perquè era molt petita. Em va servir molt parlar amb ells i que m’expliquessin records. La meva nova mare se’n recordava de moltes coses concretes, mentre que jo recordava sensacions i detalls més abstractes. I les fotografies em van servir moltíssim d’inspiració. Després de la primera versió vaig llegir molt sobre com un nen s’enfronta a la mort, sobre els processos d’adopcions, per poder entendre el viatge psicològic de la nena i estructurar-lo en forma de pel·lícula.

- El dol infantil era un tema que s’havia tractat poc?
No és un tema que s’haja explorat molt, però sí que hi ha pel·lícules a l’entorn. Em va servir molt d’inspiració 'Cria Cuervos', de Carlos Saura, per exemple. Són pel·lícules que exploren precisament això. Però per a mi era important fer-ho des del meu punt de vista, com jo m’havia comportat, què era el que recordava i perquè. Volia explicar-ho.

Laia Artigas a 'Estiu 1993'

- La potència de la protagonista, Laia Artigas, és increïble. Va costar molt trobar-la? Vas veure clar que havia de ser ella que havia de fer de tu?
No era a nivell físic, no calia que s’hi assemblés a mi, era més a nivell de personalitat. No recordo com era jo exactament quan tenia 6 anys però sabia el personatge que havia escrit. Per a un nen és molt difícil crear un personatge, de forma que havia de ser ella mateixa, era més fàcil. Actua en les escenes que estan escrites, però sempre des de com és ella. Va ser un procés llarg, de sis mesos de càsting. La Laia va ser la penúltima nena que vaig veure.

- Va costar fer una pel·lícula emotiva sense caure en el sentimentalisme? Com s’aconsegueix, amb quines eines i llenguatge cinematogràfic?
És molt important no ser condescendent. Vaig créixer en un família on de seguida em van incorporar a la seva dinàmica familiar, sense estant-me molt a sobre amb el “pobreta meva”. Això va ser important per no victimitzar-me. Alhora cal ser una mica objectiu. Jo venia de fer curtmetratges d’històries íntimes, però els havia fet de forma distant. En aquest cas va ser a l’inrevés, vaig deixar el llenguatge distant per estar més a prop de la nena. Vaig fer un esforç per situar-me al seu nivell.

- mónFilmat és un festival de cinema i paisatge. 'Estiu 1993' va ser rodat a la Garrotxa. Quina importància o paper té el paisatge a la pel·lícula?
És on jo vaig créixer, de forma que tenia molt clar que el paisatge de la Garrotxa havia de ser molt protagonista. Recordo molt bé el canvi de passar de viure a la ciutat a viure al poble. De sobte, et trobes amb un paisatge idíl·lic però que també pot ser amenaçador a moments per a una nena. Era important fer la pel·lícula allà on vaig créixer. La Garrotxa té uns paisatges molt bonics i molt verds a l’estiu, però també em va servir per explicar aquesta sensació que buscava, en uns llocs que jo coneixia molt.

- És la teva òpera prima i ja ha estat guardonada a Berlín i Màlaga. Això resulta molt estimulant. Estàs pensant en nous projectes?
Vam rodar l’estiu passat i després faltava la postproducció, el so, la música... Podem dir que no vaig acabar la pel·lícula fins al març, en realitat, tot i que la vam estrenar a Berlín al febrer. Ara ha vingut tot... Sí que estic pensant ja en coses noves, però està tot molt verd com per explicar-ho ja [riu].

També et pot interessar