Anna Zaera
,
25/10/2016
Arts

Oriol Fuster: "L'expressió artística és la fórmula emancipadora més bèstia que es pot fer de forma individual"

El jove escriptor ampostí és l'impulsor d'una nova idea de certamen artístic a través d'Ebrergent
Oriol Fuster

Foto: 

Cedida
Oriol Fuster
Capgirar el sentit d'una convocatòria artística, això és el que es proposa l'edició d'enguany d'#Ebrergent. Fugir del model expositiu basat en la idea del concurs. L'artífex d'aquest canvi ha estat el jove Oriol Fuster Cabrera (Amposta, 1989), que exercirà de guia i comissari, de filtre i intermediari, per prendre el pols a la creació jove i les inquietuds creatives del territori. La campanya #projectedeprojectes és una crida vital i artística dirigida a tots los joves ebrencs de 18 a 30 anys. El termini per presentar les propostes és el 18 de novembre. Ha de quedar clara una cosa: no hi ha límits, ni bases, ni tipus d'arxius a enviar. Es busquen idees, intuïcions, sensacions, projectes. Hem parlat amb Oriol Fuster perquè ens expliqui el per què d'aquesta deconstrucció.
"M'agrada la idea d'escriure entesa no només com la persona que escriu davant l'ordinador, sinó com una forma de generar canvis, de crear coses, ajuntar persones que no es coneixien abans"

-  Amb aquesta idea de certamen es trenquen les normes, les bases, els terminis, els PDFs... Consideres que aquests elements limitaven la capacitat de creació dels joves artistes?
Està clar que aquest tipus d'institucionalització acaba limitant bastant la producció artística que, com a tal, hauria de tenir un punt bastant espontani. La institucionalització acaba generant un producte desnatat. Crec que és normal que l'estructura i el sistema funcioni així perquè algun format han de tenir per qüestions pràctiques, però tot el que sigui encorsetar o posar límits és negatiu perquè ja t'organitza la ment d'una forma en concret. Moltes vegades, aquestes condicions acaben determinant el contingut del propi projecte. I això és molt representatiu del funcionament general de la nostra societat. Em semblava atractiu carregar-nos aquests límits. A més, aquesta proposta de trencament crec que entre el públic dels potencials artistes pot ser molt ben corresposta. Crec que se sentiran molt interpel·lats. La premissa és partir d'una base on no hi ha base.

- Amb aquest plantejament, quina és la teua funció? Et sents com a comissari, com a líder espiritual, com a agitador...?
Si el que em demanes és una etiqueta, no te la donaré. Les etiquetes tenen un problema i és que són simplificadores.

- Exacte. El mateix que deies al principi...
Tendim com a societat a simplificar. L'esportista, el maricón, el negre... Al final ens convertim en arquitectura. Jo he intentat intuir i proposar una alternativa. Potser hem de deixar d'utilitzar etiquetes i començar a descriure.

- Sí, però t'ho pregunto per a que ens puguem entendre... Ja sabem que el llenguatge ens ajuda a entendre els conceptes...
Diria que faré de curador. Potser és la paraula que més s'ajusta. La persona que rebrà tots aquests imputs i aquestes inquietuts, i intentarà destriar els missatges comuns...

- Heu creat un hashtag que es diu #projectedeprojectes. Li veus a aquest concurs aquesta essència comunitària, col·laborativa?
La intenció ho és. Durant la concepció va sortir la idea que necessitem relatar-nos. En un territori com el nostre, no tenim relat o tenim l'irrelat de no pertànyer al centre. Aquesta era la meva sensació individual, però crec que representa una realitat generacional. Que sigui un projecte de projectes és una mica l'espill d'això. A partir de la nostra experiència individual, que és inevitable, crear un relat conjunt. Sumar totes aquestes individualitats.

- A partir d'aquí, què pot sortir?
La gràcia és que pot sortir tant una unitat de treball, com diferents unitats de treball, un sol projecte col·lectiu o, fins i tot, una sèrie de satèl·lits. Però sí que hi ha molt aquesta intenció de dir "Ostres! Intentem trencar les normes, a veure què surt". 

- Serem col·lectivament o no serem...
Encara vivim de la fantasia de l'individualisme. El selfmade man americà. L'home fet a sí mateix. La idea que tot el que aconseguiràs en aquesta vida ho faràs a través de l'esforç individual. Aquesta és una idea absurda. Perquè tothom naixem en un context on tenim una acollida. I tant que som col·lectivament, ens agradi o no. Llavors allò important és com gestiones aquesta col·lectivitat. Si ho fas de forma col·laborativa o comunitària o si ho fas de forma individualista. La cultura individualista i neoliberal l'únic que ha donat són desastres. És bastant de calaix que si hem d'intentar alguna cosa, ho hem de fer de forma cooperativa...

- Estem massa limitats per les disciplines? Creus que descol·locarà la pròpia obertura de plantejament o els agradarà?
Jo diria que les dues coses. Estem acostumats a que ens ho donin tot pastadet, les etiquetes de les que parlàvem. Però crec que hi ha un segment de la població al qual, segurament, li resultarà, com a mínim, interessant. Crec que la precarietat econòmica dels nostres dies contribueix a que la gent se senti més identificada o pugui fer més coses. Hi ha gent que ja està assumint que no deixarà de ser pobra. Hi ha gent que aposta per tenir temps lliure i treballar per sobreviure, en lloc d'obsessionar-se per guanyar diners. Crec que el moment de precarietat té un punt positiu en aquest sentit. Això pot generar propostes artístiques. Aquesta precarietat pot ser la llavor per un cert canvi cultural. Pensar més en què necessites i què et dóna plaer. 

- La crisi generarà més artistes? 
Sí. La capacitat d'expressar-se és una necessitat humana. Els primers anys de la crisi, hem tingut com un tall amb els vincles afectius. Estàs irascible i et surt l'instint depredador més que l'instint cooperatiu. Aquest canvi de mentalitat del que parlava pot afavorir l'expressió artística. Crec que és super sa que les persones posem el fet d'expressar-nos i de crear al centre de l'existència. S'està començant a assumir que l'art, com a forma d'expressió, pot ser una eina de desenvolupament local. Una aposta per l'expressió artistica és una fórmula emancipadora de les més bèsties que es poden fer de forma individual.

- Dius que la teva funció serà acompanyar i escoltar. Com a escriptor, com vincules aquestes funcions amb la teva essència professional?
M'agrada la idea d'escriure entesa no només com la persona que escriu davant l'ordinador, sinó com una forma de generar canvis, de crear coses, ajuntar persones que no es coneixien abans. Tan senzill com saludar al veí o tan complex com una idea de ciutadania. Llavors, si m'hagués de definir d'alguna manera, diria que sóc escriptor, i en aquesta proposta, puc posar en comú això. Sóc un privilegiat i és que he tingut l'oportunitat de viure en diferents països, a casa no n'han hagut mai de diners, però hem viatjat molt. Això em distingeix ja que no tothom ha tingut aquesta oportunitat. Va lligat al fet de ser home, heterosexual, blanc,.. sí. Però viatjar m'ha permès veure altres realitats. Crec que això és molt positiu en aquesta idea d'esborrar fronteres, d'entendre les coses com a compartiments tancats. Això em genera una mica de perspectiva. M'agrada molt llegir i molt escoltar i el meu paper crec que serà aquest.

- Faràs de crític?
Una crítica és el millor regal que pots fer a una persona. Li estàs regalant la teua perspectiva compromesa i implicada. Criticar no és atacar, però clar, com les societats de consum ens han deixat una autoestima depravada, ho interpretem així. Una crítica té una intenció transformadora. 

- Un jove que es dirigeix als joves a través dels hashtags...
Fer campanyes és el que millor  que sé fer. 

Més informació: 

Convocatòria #Ebrergent 2016 - 2017
www.lopati.cat 

  

També et pot interessar