Herois, himne a tota una generació

La pel·lícula de Marc Freixas és un retrat tendre dels estius dels anys vuitana
Surtdecasa Ebre
,
23/11/2010
Arts

Recordes aquell dia de juny en què s’acabava l’escola i t’esperaven dos mesos de llibertat i aventures? Així comença Herois, un film escrit per Albert Espinosa i Marc Freixas, i dirigit per aquest últim, que busca fer reviure en l’espectador aquelles sensacions més autèntiques de la seva infantesa. I ho aconsegueix.

Freixas parla de l’emoció de retrobar-te amb els amics any rera any i de la vergonya del primer amor, sense complexes, sense por a caure en la cursileria. Perquè què és això de la cursileria? Ben pensat, la cursileria ja és una paraula d’adults, una paraula que conté el toc cínic dels que tenen molt clar que han deixat de ser innocents, que creuen que la màgia és impossible i la felicitat un cuento chino. A qui la vegi així, Herois li podrà servir per plantejar-se què li està passant, què ha perdut pel camí. Potser ja no s’atreveix a sentir? Ja ha descobert com esquivar les situacions que el podrien fer posar roig de vergonya?

  • imatge de control 1per1

Herois és tot el contrari. És lluminosa, fresca i tendra. Té molt clar que vol arribar al costat més pur de l’adult. Freixas no ha escatimat emotivitat en cap aspecte. S'endinsa en l'univers íntim dels nens, de com pensen, de què senten, a través de les imatges i els paisatges i, amb la banda sonora, a tot volum, rememora aquells temes que han posat la pell de gallina a moltes generacions. Sense complexes, un cop més.

A més, si vas ser nen durant els anys vuitanta, la pel·lícula tindrà un valor especial. I és que a part de reproduïr moltes de les icones d’aquella època, com són les bicicletes BH, els SEAT Panda o les samarretes de Naranjito, fa un gran homentage al cinema dels anys vuitanta, amb referències a films com Els Goonies –amb un poster de la pel·lícula penjat a l’habitació d’un dels nens- o E.T. –amb una escena nocturna en què el protagonista arrossega la bicicleta amb la lluna al fons-.

És cert que la pel·lícula retrata una infantesa molt concreta; fills de classe mitjana que estiuegen a la Costa Brava, però el director, que reconeix que és  una pel·lícula molt autobiogràfica, vol pensar que és un homenatge a la màgia que tot nen viu en aquells anys. Si la pel·lícula s'estrena en altres països comprovarem com la rep l'espectador. Si més no, al públic català li resultarà molt propera -Si podeu aneu-la a veure en versió original, doblada al castellà es perden molts matissos i jocs de paraules-.

Vigila perquè t’acabaràs enamorant del nen protagonista, un actor amb tanta estrella que és la versió masculina de Nerea Camacho –la nena de Camino- i tot un Macaulay Culkin a la catalana.

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar