Jump to navigation
- Què t'inspira de Pascal Comelade?El Pascal Comelade i jo ens coneixem de fa més de 40 anys. És un personatge clau de la Catalunya Nord. Quan jo encara estava al Museu de Ceret, vaig començar a veure coses seves que exposava la Maria, la seva dona, en una galeria que va muntar. Vaig començar a seguir-lo de prop més enllà de la música, que ja coneixia molt bé. El que més m'interessa d'ell és que la seva obra és atípica. Com la seva música, que respon a un alfabet molt personal. El Pascal Comelade és un plat combinat de mil coses. Pot ser música però també pot ser so. El seu treball plàstic, com la seva música, t'omple.- Com descriuries el seu estil plàstic?Utilitza molts elements de recuperació, reciclats. I molt cartó. Ell no vol que es digui que és un artista plàstic. Com en la seva música, aquestes composicions també estan fetes de trossos de coses. Fa referència a molts elements de cultura i música popular. Quan transforma la música de la sardana o quan utilitza les músiques del Nino Rota, i tot queda marcat per aquell gust de films italians... Ell treballa amb totes les infulències mediterrànies.- Ha sabut fer un mestissatge únic?Les seves mescles sempre són molt escollides. El Pascal té una cultura fenomenal. Ha escoltat molta música. I, per tant, tant en l'àmbit musical com de les arts plàstiques, les seves creacions surten com si fossin un brot d'aigua. A través de la seva filosofia i de la seva creació, descobreixes la seva personalitat.- Creus que la seva obra reflecteix la seva imatge sobre la cultura popular de la Catalunya Nord?La seva obra plàstica està molt lligada al món popular de la Catalunya Nord. Vaig fer aquesta exposició del Pascal a Cotlliure i va tenir molt d'èxit. I com que en aquests moments jo tinc molta relació molt estreta amb la Pili Lanau i Leonardo Escoda, vam proposar de portar-la aquí, i el Pascal em va dir que sí. Ell sap també la intimitat que tinc amb les Terres de l'Ebre, ja que vaig néixer aquí. Per mi, sempre és aquest retorn impossible.- Són obres antigues o noves?N'hi ha moltes de noves. El Pascal fins al dia que se'n va anar el camió amb les obres per portar-les aquí, va estar produint. És molt prolífic. Igual que en l'àmbit musical. Em recorda al Picasso que fins al dia de la seva mort va treballar. Són set dies sobre set.
- En certa manera heu establert un diàleg entre la Catalunya Nord i les Terres de l'Ebre?Són dos territoris extrems, un al nord i l'altre al sud. Som com els indis del Principat. Dos territoris de franges i que, per això, sempre pertanyen als dos costats. I això és molt enriquidor per la gent que hi vivim quan ho saps captar. Nosaltres a la Catalunya Nord parlem francès, català i castellà. Tots aquests referents culturals i lingüístics ens fan comprendre moltes cultures. És perfecta portar aquesta exposició a l'Ebre, perquè tots som uns perifèrics.- Tu sempre t'has sentit perifèrica?En certa manera, sí. Jo podia treballar tant a París com a Barcelona, i sempre ho he rebutjat. A les perifèries, no perds tant el temps i vas al gra. No són territoris tan interpretats. Som les persones que els habitem els que podem fer que passi alguna cosa. Són espais on hi ha manca molt la cultura, però també té un encant i una forma de viure diferent.
