Passió ‘on fire’

“Si l’any passat vau venir a veure la versió catalana, hauríeu de veure la castellana, són dos móns a part”. “Home, vols dir que no en farem massa?. Que la història ja me la sé de sobres de quan vaig fer el catecisme per a la primera comunió...”. “És espectacular, la gent surt molt contenta i, en algunes sessions, els actors estem ‘on fire’”, conclou taxatiu Toni. “Mmm, dit per Judes... no se’n parli més, aviso a ma mare i tornem”. I així ha estat com, per dos anys consecutius, una persona pot tornar a La Passió d’Ulldecona i no només no avorrir-se, sinó començar a trobar-li aquell puntet entranyable pel que comencem a voler fer d’un acte esporàdic per passar la tarda, una costum anual.

La cosa promet. Primer perquè ja entrem al teatre per la porta del darrera, que dóna accés al backstage. Falten deu minuts per començar la sessió, i el públic que va acomodant-se amb parsimònia no pot imaginar com tothom tragina darrera de l’escenari i als camerinos. Més d’un centenar de veïns passen pel procés de convertir-se en personatges bíblics. Quasi res. Perruques, maquillatge, túniques, llances, sandàlies...

A fora, tot preparat, silenci, i, de sobte, s’obre el teló. Alguna cosa ha de tenir una obra que es representa des de fa cinquanta anys, i encara emociona. I més, quan tothom sap com acaba la història. Aquest avantatge té certa gràcia, perquè quan el del costat no pot evitar anunciar què passarà en aquell episodi, no et trenca la incògnita: tu també ho saps. “Ara Llatser ressuscitarà”, comenta la senyora en un rampell irrefrenable. Altres simulen sorpresa: “Ai mare, a n’este Judes també l’elegeix per anar en Ell?”, diu una altra, com pressentint que allò no pot ser bo.

Tothom ja ha entrat a la història, moment per tornar dins, darrera de l’escenari. Una munió de gent circula a les fosques i parlant baixet, que no se’ls senti des de fora. Josep, el responsable de tramoies, ha trobat un instant de relax entre la gernació. Mentre Jesús està entrant triomfal a Jerusalem, ell busca desesperat el paquet de tabac, ràpid, que el quadre té els segons comptats. Acaba de sortir un ruc de l’escenari. Els germans Marx es van quedar molt curts en aquella hilarant escena del camerino. Les dos regidores estan concentrades, amb el ‘pinganillo’ s’asseguren la connexió amb el control de llums i de so. Tot va succeïnt segons el ritme i el guió previst. El nou director, Joan Martínez, va vestit de figurant, gent del poble, un paper que li
serveix per veure l’obra des de dins. “Avui és el primer dia en castellà, i s’ha d’estar pendent de les transicions, de que les maniobres vagin ràpid i no quedi massa temps en negre”, afirma. De cop, creua pel davant un llençol blanc, que dos dones sostenen dels extrems ben estès, i el més escèptic no pot evitar que l’autosuggestió faci sentir un moment de solemnitat. “Aquest és el sant llençol?”. “Haha, no, és el mantell de la taula del sopar”, respon l’ajudant, divertit. A la mitja part, una petita recompensa. És un dels secrets més ben guardats que només coneixen ells. Els homes reposen forces a la Taverna de Galileu: unes pastetes i un vinet del Priorat que ha portat el director. Les dones també tenen el Racó de la Samaritana, la taverna pròpia, que a
l’època no es portava compartir vicis, ni que fossen en forma de mistela.

I en tornar, arriba el moment de l’amargura i la crucifixió, i llavors la sala arriba al súmmum. Culpa i recolliment, en diuen. Cadascú sent el seu clímax particular. Hi ha a qui li arriba amb el descendiment. A altres, amb la venjança per la desesperació de Judes, una de les interpretacions brillants que fan emocionar el públic. La història acaba, i del silenci esclaten els aplaudiments. És el just reconeixement a l’esforç d’uns actors que no dubten en posar-hi la pell per seguir emocionant, i permetre que aquesta representació que ja forma part del patrimoni comú dels ulldeconencs, pervisqui un any més, per llegar-lo a una altra generació. La passió no és només un títol, és allò que hi posa cada xiquet, cada jove, cada veí, any rera any, per fer de l’associacionisme popular un bastió d’on fer sorgir l’essència del teatre. I quan això passa, gens importa si els mitjans són modestos.