Quim Masferrer: “Aquí baix la gent és molt salerosa, molt oberta i molt passional”

 

I així, accidentalment, buscant pobles de Catalunya de menys de mil habitants, és com l’actor Quim Masferrer va arribar aquest estiu a Benifallet. Acompanyat d’un micròfon i amb ganes de retratar amb humor “el paisatge humà” del poble, va revolucionar els seus habitants que, per l’ocasió, es van convertir en protagonistes d’aquesta nova aventura televisiva que el 25 de setembre comença a TV3 amb el títol d’El Foraster. La primera temporada d'aquest espai tindrà un segon programa amb un municipi ebrenc de protagonista ja que, en unes setmanes coneixerem de la mà de Masferrer la gent dels Muntells.

 

Quan li explico que l'entrevista és per a Surtdecasa.cat s'atreveix a dir-me: “però el dia de l'estrena que no surti ningú de casa, us vull a tots davant la tele!”. Farem una excepció!

 

Tant la gent de Benifallet com la dels altres pobles es van entregar absolutament i em van  fer sentir com si ja fos de casa en molt poc temps. La gent, en general, s'ha obert i s'ha explicat. Realment ells són els guionistes del programa. Quan veurem El Foraster riurem i ens emocionarem.

 

La gent que viu en els pobles petits són models que es repeteixen en altres poblets. A tot arreu hi ha l'historiador, la tafanera, el col·leccionista, el terratinent... Jo sóc de Sant Feliu de Buixalleu (la Selva), un poble que té el mateix número d'habitants que Benifallet, i entre tota la gent amb qui he parlat, hi trobaria l'equivalent al meu poble. Només hi canvien alguns matisos, com ara els paisatges, les diversitat lingüístiques... En essència, tots són molts similars i això és extraordinari.

 

No teníem res. De fet, és una pràctica que ja havia fet abans del programa viatjant sol per diferents pobles petits, tant de Catalunya com de fora, i deixar-me dur per la gent. A El Foraster no hi ha producció ni guió i tot el que m'hi trobo és el que faig servir per fer fer el monòleg després. Potser d'aquí uns mesos torno al mateix poble i, per la gent que m'hi trobo i el que m'expliquen, el programa surt completament diferent. De moment, portem gravats set programes i, tot i això, no deixa de ser angoixant.

 

Doncs hi ha moments que rius del que t'expliquen i ells també riuen del que jo dic. Les situacions i la gent que es veuen al teatre, es veuen projectades i tothom les comenta. És com una festa col·lectiva, ja que hi ha gent que s'assabenta de coses perquè veu la veïna que ens les explica a nosaltres. A mi sempre m'ha inspirat l'antropologia i m'ha fascinat la capacitat de riure que tenim a flor de pell. El que em sap més greu és que per qüestions d'edició hi hagi hagut gent que finalment no hagi pogut sortir.

 

Ens veuran amb els mateixos ulls estranys que nosaltres els veiem a ells. Segurament diran “ostres, com poden viure quí”!, però veuran que ens en sortim i ja m'agradaria comprovar qui té més qualitat de vida. Als pobles petits, el dependent, si convé, et fa de psicòleg, però digues-li al que treballa al Corte Inglés que t'has deixat la cartera i ja tornaràs demà a pagar... 

 

Ensenyarem que no som uns reductes sinó que ens podran veure des de la normalitat en la que vivim. Donarem a conèixer pobles que molta gent no sabia que existia i ho podrem fer servir com a esquer turístic.

 

Aquí baix la gent és molt salerosa, molt oberta i molt passional. M'han explicat històries extraordinàries. Tant a Benifallet com als Muntells, la gent t'obre les portes de casa seva i es deixa acompanyar, té un caràcter molt obert. Crec que el clima també influencia en això, perquè en algun altre poble, com ara Peramola (Alt Urgell), on hi neva i hi fa molt fred, ens va costar més entrar-hi. Tenim un país petit i en gairebé tres hores podem anar a l'altra punta i notar com canvia tot.