Reflexions sobre el cinema 3D

Ús i abús del cinema estereoscòpic
Surtdecasa Ebre
,
07/05/2011
Arts
Tot i que, per a molts espectadors, la història del cinema en tres dimensions sembli començar amb l’impacte mediàtic que va suposar Avatar, el cert és que les primeres projeccions de pel·lícula estereoscòpica (3D) daten del 1915. Fins i tot Alfred Hitchcock, al 1954, va filmar Crimen perfecto en 3D sense gaire acceptació ( la versió en tres dimensions no es va exhibir fins al 1980).
 
A dia d’avui, amb l’augment de sales equipades i amb la creixent predisposició dels espectadors per consumir aquest tipus de cinema, podem parlar ja d’un cert èxit de les tres dimensions. I no tan sols al cinema, sinó que tot fa pensar que la tercera dimensió acabarà per arribar a les nostres vides amb televisors, reproductors i videocàmeres que incorporin aquesta nova tecnologia.
 
Les tres dimensions ja estan aquí. Però realment podem parlar de la tercera dimensió com una conquesta dintre del llenguatge cinematogràfic? Des del meu punt de vista crec que no és així, que s’estan cometent certs vicis i certes tècniques fraudulentes que poden esgotar la paciència del públic i que m’agradaria exposar breument:
 
3D verdader contra el 3D fals: Aquesta qüestió és de vital importància. El 3 D verdader és l'aconseguit mitjançant la filmació directa a través de càmeres tridimensionals, que són les que aconsegueixen donar volum als cossos filmats. El 3D fals és l'aconseguit mitjançant la filmació de càmeres normals (2D) i afegir la tercera dimensió per un programa informàtic que l’única cosa que fa és separar per capes la profunditat dels cossos exposats. És a dir, el protagonista sobresurt del fons però no té volum en ell mateix.
 
3D com a eina i no com a mitjà: Les tres dimensions han de ser considerades com una possibilitat més dintre del llenguatge cinematogràfic, al igual que ho són el color, el so o la il·luminació. L’error està en sotmetre tots els elements cinematogràfics i narratius al servei de la tridimensionalitat. Així abunden pel·lícules sobrecarregades d’imatges com explosions i d’altres efectes que no tenen altra finalitat que l'espectacularitat i la sorpresa a l'espectador. Aquesta condició és la que fa que les 3D encara estiguin més emparentades amb les atraccions de fires que no pas del llenguatge cinematogràfic.
 
El 3D ofereix noves possibilitats per representar l’espai. I per tant s’ha de treure una reflexió per explorar les formes simbòliques i expressives de filmar-lo. Poques són ara per ara les pel·lícules que hagin tret un profit d’aquesta nova possibilitat. A excepció d’algunes escenes d’Avatar i algunes pel·lícules d’animació, la majoria de pel·lícules es planifiquen igual que si fossin pel·lícules 2D i incorporen la tercera dimensió per finalitats comercials. Entenc que el cinema sigui un negoci, però el públic, a més de pagar un plus per posar-se unes ulleres, exigeix rebre a canvi un mínim de creativitat.
 
El 3D es pot aplicar a tots els gèneres cinematogràfics. Dóna la impressió que aquesta tècnica tan sols hagi de servir per a determinats gèneres més propers al fantàstic o l’animació, i que per tant no hagi de servir per a altres més realistes, com per exemple el drama familiar. Precisament aquest és un dels prejudicis més desafortunats ja que la característica més essencial del 3D és la d’amplificar el sentit de la realitat. Les 3D són una possibilitat més del llenguatge cinematogràfic, i aquest és vàlid per a tots els gèneres.
 
Ara per ara, els camins del cinema convencional i del cinema tridimensionals caminen per separat. La incertesa està en si aquests camins acabaran per convergir algun dia. Tot dependrà, com sempre, de l’ús que se’n faci i de l’acceptació del públic. Tot i que la clau també pugui residir en l’eliminació física del gran obstacle que arriben a suposar les molestes ulleres.

  • imatge de control 1per1
  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar