,
12/01/2016
Tradicions i entorn
Foguera de Sant Antoni
Foto:
MS

Les festes del foc a les Terres de l'Ebre

Durant el mes de gener moltes poblacions de les Terres de l’Ebre s’omplen de fogueres a les places públiques i la gent, fent front a les gelades, surt a dansar al seu voltant tot compartint àpats, rialles i algun que altre traguet.

Aquestes manifestacions culturals, tant típiques al sud de Catalunya, el Nord del País Valencià i la Franja de Ponent, coincideixen amb l’anomenada Setmana dels Barbuts que, segons la saviesa popular, és la setmana més freda de l’any, tal com apunta la dita “entre Sant Antoni i Sant Sebastià, més fred que entre tot l’any fa”, és a dir, entre els dies 17 i 20 de gener.

Així doncs, Sant Antoni és la festa del foc a les nostres contrades, en permís de Sant Joan i, a diferència d’aquest, les fogueres no estan pas fetes de mobles vells sinó de troncs i rames de pi verdes apilades normalment en forma de con i anomenades “barraques”, el centre de les quals acostuma a ser un arbre plantat (el maig o maio).

L’origen de la festa l’hem de buscar en la tradició pagana de rendir culte al solstici i demanar fecunditat per al bestiar i bones collites. Tornant al refranyer popular és ben coneguda la dita “per Sant Antoni, un pas de dimoni”, que significa que a partir d’aquesta data el dia comença a créixer de forma considerable i la natura desperta un altre cop el seu cicle vital. És també durant les festes de Sant Antoni que té lloc la benedicció dels animals domèstics i se celebren els tradicionals Tres Tombs a bona part del territori català.

A la comarca veïna dels Ports, és típic acompanyar la foguera amb alguna representació de la vida del sant, un tipus de teatre popular que ha perdurat al llarg del temps i que anomenen Santantonada. En aquestes representacions apareixen les botargues, un tipus de dimonis que cometen entremaliadures sovint acompanyats per la Temptadora i altres personatges, normalment homes vestits de dones que representen ser les temptacions terrenals. En el cas de la comarca del Matarranya aquests dimonis s’anomenen diablets o diableres i acostumen a vestir de blanc o amb roba de sac, sent els encarregats de perseguir als xiquets i xiquetes, dir bestieses o entrar a les cases sense permís, ja sigui per les finestres o pels balcons.

A la Terra Alta, Horta de Sant Joan ha recuperat aquesta tradició des del 2014 a través del Grup de Diables Foc i Flama amb la intenció de representar Les Temptacions de Sant Antoni de forma bianual, una obra satírica que fins i tot el mateix Picasso va plasmar en un quadre durant la seva primera estada a la població l’any 1898.

Un altre tret típic d’aquestes festes és recitar els anomenats “ditxos” de Sant Antoni al voltant de la foguera, uns versets que acostumen a ser improvisats i que a Gandesa, per exemple, han perdurat al llarg dels temps gràcies als poetes locals. En el cas de Mas de Barberans aquesta tradició ha estat recuperada recentment i s’acompanya de percussió i una ballada de jotes.

Però no podem parlar de Sant Antoni a les nostres terres sense anomenar Ascó, on aquesta festa ha estat declarada Festa Patrimonial d’Interès Nacional i es caracteritza pel fet de preservar fins a dia d’avui les tradicionals corrides de cavalls, rucs i matxos entre altres activitats que allarguen les festes fins a 4 dies.

Altres poblacions on se celebra la festa són Móra d’Ebre, la Torre de l'Espanyol, el Perelló, Bot, Caseres, Jesús, Roquetes... o la Pobla de Massaluca, on la tradició diu que la foguera s’ha d’encendre a l’inici de les festes i ha de perdurar encesa fins que aquestes finalitzin. Així que tot el poble és l’encarregat de tirar llenya al foc durant els dies festius, ja sigui pel matí abans d’anar a l’ofici, per la tarda després de la migdiada o per la nit abans d’entrar al ball. És a la matinada a l’hora de retirar quan els més joves atien la foguera,  fet que provoca situacions i anècdotes que, siguin o no siguin verídiques, perduren a la memòria col·lectiva del poble.

Tenint en compte tot això, de ben segur que aquests dies aprofitaré per visitar alguna d'aquestes poblacions per conèixer de més a prop les festes del foc a les Terres de l’Ebre i, tot i que aquest any no sé si tindrem la setmana més freda de l'any, m'aproparé a la foguera per tirar-hi algun buscall i seguir la tradició. Ens veiem per allí!

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Em dic Marc Sampé, sóc pedagog i treballo a l'Oficina Jove de la Terra Alta. M'agrada la cultura popular, descobrir indrets i noves històries, el teatre, el vi i les tradicions de la nostra terra. Participo en diferents moviments associatius de caire social i relacionats amb el món del lleure i, a més, sóc el responsable de comunicació i xarxes socials de la Passió de Vilalba dels Arcs.

19/05/2020
El fet de poder sortir a fer esport a la natura després d’un mes i mig tancats a casa ens ha provocat una sensació desconeguda de guany de llibertat, com si haguéssim assolit una meta després d’un gran esforç i fa que ho assabor
05/03/2018
La part alta del riu Canaletes és, sense cap mena de dubte, un dels paratges més bells de la Terra Alta.
26/02/2017
El passat dimecres me'n vaig assabentar a través de les xarxes socials que des de l'Associació Esportiva Massaluca tenen preparades un seguit de caminade
14/11/2016
Fa setmanes que hem quedat per fer una sortida a les Roques de Benet per la part posterior, una ruta poc transitada pels excursionistes que, atrets per l'encant dels Ports, realitzen l'ascens als illots de conglomerat calcari més emblemàtics del P
12/10/2016
Diumenge de tardor. Solitud. Silenci. La basarda de la nit ens envaeix mentre aprofitem els últims raigs de sol per fer fotografies a contrallum de l’esvelta silueta de Sant Pere. Foscor. El xiulit del vent. Un calfred.
10/04/2016
Caseres és un petit poble de la Terra Alta de gairebé 300 habitants que està situat a la vora del riu Algars, frontera natural entre Catalunya i Aragó.
31/03/2016
Quan arriba la primavera la majoria de pobles de les Terres de l’Ebre es preparen per anar de romeria a l’ermita o santuari pel qual senten autèntica devoció popular.