Despullant-me pel Delta

06/11/2016
Deltofàgia amb Mireia Andreu, Jaume Martínez i Roman Aixendri
Roser Royo
Foto:

Se suposa que hauria de tenir gana. No tinc ni ganes de llegir. Me moc per inèrcia i estic aquí per compromís. No tinc gens de gana però al mateix temps me moria de ganes de menjar-me el Delta. Veig la merda que m’envolta, la que hem generat tots conjuntament en la majoria dels casos. Jo en solitari en molts d’ells.

No tinc gana perquè em moro de ganes de viure. Tanta gana, que tinc l’estomac tancat, pegant-me puntades de peu, provocant la bilis. Excés de ganes de vida, com diria un antic professor meu, i que ens fa córrer el perill d’assomar el cap a l’abisme. Ara mateix tinc temor perquè aquest excés i carència que ballen amb mi al mateix temps no m’amollen.

Menjar-se és el que fan els amants amb besades. Menjar-se és el que fan els caníbals amb els de la seva espècie. Amor i mort, eros i thanatos juntes que diria Georges Bataille i que se presenten davant meu en aquesta festa jovial i deltófaga. Acephale, un ésser sense cap. La proposta del filòsof francès de crear una comunitat esotèrica passava, en els seus inicis per un suïcidi voluntari d’un dels seus membres. El sacrifici, l’holocaust com a inici de la creació d’una comunitat. El sacrifici, en aquest cas, com a culminació d’una comunitat, com ho és el Festival La Bouesia. Una mort incandescent d’excés i també de carència.

No estic parlant d’injustícia. La mort és... i s’ha acabat. No hi ha res menys. Parlo d’un acabament necessari, de la sensació de què la criatura ja ha fet prou camí. Com cridats per un Déu, com ho va ser també Abraham, se li ha demanat als Boucèfals el nostrecidi, un holocaust en un lloc privilegiat i, com no? Acabant amb un laic sopar, menjant-nos la sang i el cos del bou passem a convertir aquesta comunitat en eterna. Ens la mengem per convertir-nos en ella. Ella mor per transvasar-se en nosaltres.

Parlo amb la boca plena d’humilitat. Sense ni tan sols saber què dic. Escric amb els automatismes surrealistes que d’alguna manera són pares d’aquest minotaure ebrenc i perifèric. El que tinc clar és que no tinc gens de gana. Tampoc tinc capacitat d’orientar-me. No sé cap on aniré, molt menys d’on vinc. Maleïda filosofia. Sí, maleïda per un motiu... perquè està destinada a no trobar lloc on aturar-se. Sap on va? Jo no. Beneït el que ve en nom del bou.

Em vaig comprometre a filosofar, juntament amb Mireia i Jaume. Ho vaig fer perquè no sé dir que no. També perquè em moria de ganes de retrobar-me amb el meu germà gran Miquel Àngel. No sé dir que no. Només quan em trobo amb comercials d’ONGs o quan algun testimoni d’algun Déu truca a la meva porta. Ha aprés a dir “no” per molt que em pesi, però no sabria dir-li que no a una proposta crescuda dintre el ventre d’Antonin Artaud i parida per bouetes.

No. La veritat és que vaig comprometre’m a poetitzar perquè vull aprendre a dir que sí. Sí a la vida, sí a l’art, sí a la gent, a les abraçades, a les mostres d’afecte, a la bondat. Sí a Carles Hac Viu, i sí a dir-nos “hola” en lloc de saber-nos dir “adéu”. Hola a totes i a tots. Això no és un monòleg. És una obertura des del cor, per la caixa toràcica, fins als braços que busquen aproximar-se a vosaltres per menjar-vos, per deglutir-vos a besades poètiques.

La intensitat té aquelles coses que ens fa sortir dels nostres cossos per posar-nos, d’una manera o altra, dintre dels cossos d’altra gent. No cal ser explícit. Encara que no ho sembli estic traspassat per aquesta intensitat. Potser sembli un mèdium. Potser no se m’entengui. Assumeixo la situació. En qualsevol cas, la màgia no és cosa de qui la fa, sinó de qui la vol veure.

La intensitat també té quelcom de temor. La temor no ens deixa moure i, per tant, degluteix el nostre temps paralitzant-nos. Quants de vosaltres no heu estat, almenys algun dia, saturats, aturats davant un ordinador passant les hores sense saber què fer? La angoixa feia vomitar als personatges de Sartre. La mateixa angoixa ens fa ser consumits avui dia per mecanismes de tele incomunicació. Sembla més higiènic, més estètic i per aquest fet, més difícil de criticar. El canvi no és possible entre tanta por i tanta pulcritud.

La boca plena de tanta gana. L’estomac enganxat de tant poc menjar. L’etern dilema de l’art. Passar gana i ser autèntic o un pa fart i fer mercaderies per vendre? Volem diners? Els necessitem? O volem la intempèrie i la gana que de tanta gana ens fa vomitar? No sabem lo que volem. Almenys jo no. No sé què vull perquè crec que és el mateix desig el que em desitja. No sé si en realitat vull o em fan voler però el cas és que sento aquí, a la gola, un tancament.

Em consumeix la passió perquè sóc passiu quan pateixo. Em consumeix de la mateixa manera que jo consumeixo iogurts, pans o tomàquets. De la mateixa manera que la brossa que el meu consum provoca ens consumeix a tots. Ens mengem el Delta o és el Delta el que se’ns està menjant a nosaltres?

Només és possible la bacanal. El pensar eròtic i col·lectiu. Erotisme en tant que amor i en tant que voluntat d’ajuntar-mos per evitar ser deglutits per la nostra passió passiva. Volia escriure un poema per expressar-ho però no m’acaba de sortir. Jo no sóc ben bé un boueta, sóc una alcavota del saber. Ser boueta vol dir néixer mort de tant viu que s’hauria nascut. Vol dir néixer amb un dol constant però jovial. Amb un sentiment de pèrdua però també de denúncia de l’excés.

Excessos bulímics que ens fan consumir objectes que no serien de consum. Excessos bulímics que ens fan consumir persones, relacions, amistats, moments,... Tempus fugit, però el seu remanent es queda en forma de brossa i de ferides. Res és per a sempre excepte els fantasmes i espectres d’allò que quan va arribar ja sabíem que marxaria. La ferida i la brutícia mostren aquestes falles d’una societat ultra conscient, súper inconscient potser. Viva i excitada que anhela una mica de mort per suportar l’excés de gana. Diazepan podria ser el so d’una pistola que incrusta una bala en el nostre cap. Diazepan i tota la vida ens passaria per davant.

No acumuleu, per favor. Jo ja he acumulat prou angoixa i n’ha sortit aquest torrent. Deixeu passar per comprendre que tot el que comença acaba, que tot el que lluita s’acaba frustrant, que tot aquell que poetitza acaba fotent la pota. Deixeu passar per comprendre que els bous i el menjar han estat un dels petits luxes de l’Ebre. L’alegria que passa i que potser només tindrà valor després de morta. No. Després de la mort, la bouesia es converteix en hipervida. Es transforma perquè es repensa i reconfigura. Disculpeu, que em poso quàntic.

Mai com avui fou tan bonica la brossa. Mai com avui la brossa ens començà a deglutir pensant que nosaltres érem la punta de la piràmide dels éssers depredadors. No, ja no. Ara només podem aspirar a besar i a abraçar. Lo altre està perdut. Abraceu-vos. La gana ja ha arribat.

*Text elaborat per a la performance Deltofàgia (obra de Mireia Andreu, Jaume Martínez i un servidor) amb motiu de La Bouesia

 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.