No esperis a què Déu t'ajudi

11/04/2017
On estàs?
Dibuix de Toni Ruiz
Foto:

Si em toqués la loteria deixaria al meu home i als meus fills i marxaria a una illa tropical a viure la vida. Si pogués desaparèixer del món uns dies, què feliç seria! M'agradaria que algú amb valor ocupés el meu cos durant uns anys i després ja emprendria jo el timó de la meva vida.

Què expressen aquests desitjos? En primer lloc hi observem certa impotència. Incapacitat d'afrontar una realitat més propera. Impotència, per exemple, de no ser capaç de deixar la parella o dialogar amb ella per canviar certes coses si quelcom de la relació ens molesta.

Ens costa, potser, defensar la nostra posició i ens anem empetitint fins no suportar la nostra situació. Però aguantem. Ho fem fins que no podem més i llavors tenim dues solucions: trencar amb la dinàmica de manera dràstica o començar a desitjar impossibles. També cabria la possibilitat d'assumir la via de defensar la nostra posició de manera madura. Però si hem arribat fins aquest punt és perquè potser no en som capaços.

Per què desitgem impossibles? Quan hom no és capaç de lluitar per si mateix, apel·la a entitats superiors perquè canvii el seu destí. Podem demanar-li a un Déu ultrapoderós que canvii allò que no som capaços de fer nosaltres. Podem apel·lar a futurs improbables, com n'és l'exemple de què ens toqui la loteria. També podem desfogar-nos tot expressant que si tinguéssim valor marxaríem ben lluny.

D'aquí se n'extreu resignació de cara al present. Incapacitat d'acció i de reacció. Però també se n'extreu la necessitat d'esperança. Sense albirar un futur millor ens és impossible viure. El desig d'un futur millor és imprescindible per poder viure. La por al present, el bloqueig del present, requereix una fugida accelerada cap a un futur utòpic.

La idea és que la impotència aboca a desplaçar responsabilitats cap a una entitat indefinida. Aquest desplaçament és el que evitaria la mateixa possibilitat de canvi. El fet de pensar i desitjar que tot canvii sense voler fer res realment perquè canvii, paralitzaria i redundaria en sensació d'impotència i, per tant, provocaria una fugida cap a ninguna part. Això genera més neguit i, per tant, fa que la bola es vagi fent més gran.

En aquest punt crec que és necessària la filosofia, almenys certa reflexió. Hem d'analitzar per què no som capaços d'afrontar el problema que ens precipita en direcció a un desig de fuga descomunal. Què ens paralitza? La pressió social? Certs valors familiars? Si és així hem de saber que tots els valors tenen la funció de fer pressió perquè actuem de determinada manera. Però també hem de pensar que si aquests valors ens van constrenyent fins fer-nos mal no té sentit actuar d'acord a ells.

Sovint hi ha massa llasts. Hi ha parelles que després de 20 anys i fills en comú segueixen vivint juntes per inèrcia. Potser fins i tot no se suportin. Potser es decideix seguir amb la parella apel·lant a què es tenen fills i no se'ls hi vol fer mal. Aquesta reflexió torna a ser errònia perquè implica no assumir responsabilitat pròpies atenent a tercers, els fills. Potser seguint junts se'ls hi farà més mal als fills que no pas separant-se de manera civilitzada i pactada.

La idea que aquí es proposa no és la fugir de la zona de confort. Al contrari, es proposa analitzar per què som capaços de mantenir-nos en un entorn hostil sense fer res més que desitjar que canvii alguna cosa perquè puguem canviar nosaltres. Creem confort si us plau. Ampliem-lo a la major part de la gent possible. Un confort conscient i exercitant.

La idea és bàsica tot i que potser difícil d'assimilar. Quan vivim immersos en un entorn perdem perspectiva i ens deixem emportar per rutines que poden arribar a resultar agressives. Falta pensar amb coherència. El primer pas per arreglar una situació és assumir-la i esforçar-se per fer el canvi. No esperar a què aquest arribi per art de màgia.

Neutralitzem el desig descomunal, sobretot avui dia, que estem bombardejats per milers de convits a un desig desenfrenat. Mai com ara se'ns ha convidat i obligat tant a desitjar i a gaudir sense límits. Mai com avui, la frustració en les persones s'està manifestant davant situacions que tenen a veure amb rutines. Volem l'excepció constant, fins al punt que l'excepció que suposa viure la vivim amb certa desídia. Centrar-se a desitjar el canvi no és la solució. La solució pot consistir a practicar el canvi i fer-ho de forma conscient. Atenent a les avantatges i a les desavantatges que cada pas que fem podria implicar.

Elucubrem sobre lo bé que podríem viure si passés tal o qual cosa... tot desatenent a com estem vivim ara. El nostre present ens reclama, ens reclama viure de manera conscient i coherent. Costa, però surt més a compte que esperar a què baixi un Déu i ens ho arregli davant la nostra incapacitat d'arreglar res.

PS: Aquest article no va d'evitar fugir. Potser fugir sigui una bona alternativa. Almenys és una acció. Aquest article tracta dels autoenganys que eviten que prenguem accions.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.