Recull de relats i poemes ingenus

08/11/2017
Conillets amagats
Dibuix: Toni Ruiz
Foto:

*El que aquí s'aplega és un conjunt de relats i poemes escrits sense pensar gaire i publicats a xarxes socials

Nin i Nina

Afora la nina balla
amb un somriure latent.
Un fred que pela gela
i el piano està que encén.
Els cabells estalactites
i els ulls com floquets de neu.
El vestit un fardell de núvols,
els peus vertigen mirant al cel.
Temps inclement no ajuda,
La nina balla Braille en vers,
els gats pugen teulades
i les teules baixen pendents.
Nina sempre fugint del terra,
ales que són part d’un conte breu.
Un “mil gràcies” per ballar-me,
"Ara i sempre aquí estaré".

 

No sé ballar

- Ballaries amb mi?

- Per quin motiu hauria d'acceptar? No et conec i estic gaudint de la lectura de Heidegger.

- Tampoc conèixes a Heidegger i balles amb les seves paraules. Si balles amb mi, el teu cos ballarà. No només la ment.

- No sé ballar amb el cos.

- No es tracta de saber-ne sinó de compartir ritmes i moviments. Amb el llibre surts de tu, amb el ball vas i vens cap a tu i cap a mi.

- Sona massa bé. Però és que Heidegger potser no em deixa.

- A un llibre és molt fàcil tapar-li la boca. (Li tanca el llibre). És més, quan li tapes la boca a un llibre se suspén en el temps i per tant quan hi tornis, per al llibre serà com si no hagués passat més que un instant.

- Sona molt bé. Potser que amb el ball passi a la inversa? Que el temps se suspengui quan s'està en moviment?

-És un secret que només el podràs descobrir ballant. Vens?

 

Hola

- Hola.
- Hola.
- Hola.
- Emmmm. Hola?
- Hola.
- A veure. Ja ens em dit hola. Podríem avançar, no?
- És que m'ha fascinat tant aquest moment que voldria repetir-lo fins la sacietat. Si avancem anirem aproximant-nos cap a un adéu.
- Paradoxalment només avançant evitem els adéus. Potser no evitem els adéus relatius però sí els absoluts. Estancant-nos suspenem possibilitats.
- Adéu.
- Què coi et passa?
- Res, que ja l'he cagat massa i crec que és millor marxar.
- I si et dic "hola"?
- (somrient) Holaaa.

 

Hacerse pequeño

- Si me hiciera pequeño, ¿qué pasaría?
- Que me costaría encontrarte.
- Pero me buscarías, ¿no?
- Por supuesto.
- Y si no me encontraras al cabo de un tiempo, ¿hasta cuánto aguantarías?
- Quizás después de dos años me rendiría y empezaría a centrarme en otras cosas.
- Y si apareciera al cabo de 3 años. ¿Recobrarías el ánimo?
- Creo que no. Una vez alguien se ha perdido lo idealizas y volver a encontrarlo implicaría hacer chocar el ideal con lo real. Mi mundo se quebraría y no soportaría que no estuvieras a la altura de tu ausencia, de tu pequeñez.
- ¿Entonces no querrás que empequeñezca?
- Empequeñece lo suficiente para que no nos perdamos y lo necesario para no convertirnos en un estorbo el uno para el otro.
- Gracias, maga.
- De nada, conejo.

Dibuix: Roman / Color: Toni Ruiz

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.