,
15/03/2016
Viatges i aigua

Lo florista accidental

Puntual. Agarra el bus de les 23.05h. Cada nit. Sol. Surt de l’hotel amb pantaló fosc i camisa blanca. Més aviat seria com una mena de jaqueta. Una d’aquelles que s’usen per als fogons. Deu treballar de cambrer, penso. Potser d’ajudant de cuina. Sempre tranquil. De moviments pausats. Fa una cara de bon xic que tomba. Rostre curtit, que fosqueja a mesura que la mirada que l’observa s’apropa als pòmuls. “És d’Sry Lanka” -em diu lo xofer- “com jo”, hi afegeix. La llàgrima d’Índia n’hi diuen a n’esta illa que el va vore nàixer farà més de cinquanta anys, potser per la seua proximitat a l’esmentat país, potser per la seua forma. Tal vegada per les dos coses. Sunil –així es diu l’home que suposem treballa a la cuina de l’hotel i ja va camí dels seixanta- és persona de poques paraules. Sigue perquè no té gaire cosa a dir, sigue perquè no està acostumat a que l’escolten –més aviat a que li manen- o perquè el seu idioma té pocs contertulians per n’estes contrades.

L’autobús mos recull totes les nits a l’acabar la jornada laboral, just a la portada de darrere de l’hotel de luxe, i mos porta als respectius apartaments. Sempre que hi arribo ell ja hi és. Assegut prop de la porta. I sempre que hi és du a la mà un ram de roses. Roges. Indefectiblement. Cada dia del món. Lo bus sempre el dixa primer a ell i a les flors. Baixa els dos esglaons i el perdo de vista per entre els blocs de pisos. Al dia següent, lo mateix. Com deu ser?

En lo temps, averiguo que cada nit quan plega recull les roses dels gerros que engalanen les taules del restaurant. L’hotel diàriament les canvia (n’hi ha una per taula, al costat de les cetrilleres) i Sunil les salva de ser llançades. Una per una. D’alguna manera, los hi allarga la vida un poquet. De fet, los seus pètals podrien encara desprendre perfum alguns dies més, però això del decreixement aquí no ho practiquen massa.

Avui, tornant a casa, me n’ha regalat dos. Abans de baixar a la seua parada se m’ha apropat i sense dir res –de paraula em referixo- n’ha separat un parell del ram i me les ha apropat, allargant lo braç amb un somriure tímid i abaixant lleugerament lo cap. Ho sol fer en les persones que es troba. Rescata flors i les regala. Com diria el Petit Príncep, no és exactament com la rosa que he hagut de dixar al meu estimat planeta perdut enmig de l’espai, però em fa sentir una mica més a prop de casa. La meua casa occidental, de dona occidental (sense vel, ni burka, ni chador) lluny de les guerres de l’Orient Mitjà. Un florista accidental regalant flors a una cantant occidental. Només una vocal de diferència i tants quilòmetres de distància. I tantes realitats diferents. Per n'estes latituds on paro, només lo desert d'Aràbia Saudí me separa de Síria. Com que vaig nàixer a la Unió Europea (aquella del Premi Nobel de la Pau) jo podré tornar a casa en avió. Els refugiats no poden ni fugir-ne de la seua a peu... i sento vergonya aliena. I pròpia, què cony! Dins la impotència, però, i ara que ve la primavera (a occident, esclar) les roses de Sunil -que he posat a la taula del menjador de l'apartament- m’han fet pensar en aquell proverbi que diu que “siempre queda perfume en las manos de quien entregó flores”. 

__________________________________________________

(mismo texto en castellano)

 

El florista occidental

 

Puntual. Coge el bus de las 23.05h. Cada noche. Solo. Sale del hotel con pantalón oscuro y camisa blanca. Más bien sería una especie de chaqueta. Una de aquellas que se usa en los fogones. Debe trabajar de camarero, pienso. Tal vez de ayudante de cocina. Siempre tranquilo. De movimientos pausados. Tiene una cara de buena persona que echa pa’trás. Tez curtida, que va oscureciendo a medida que la mirada de quien le observa se acerca a sus pómulos. “Es de Sry Lanka” –me dice el chófer- “como yo”, añade. La lágrima de India le llaman a esa isla que lo vio nacer hará más de cincuenta años, quizás por su proximidad con el susodicho pais, quizás por su forma. Tal vez por ambas cosas. Sunil –así se llama el hombre que suponemos trabaja en la cocina del hotel y ya va camino de los sesenta- es persona de pocas palabras. Sea porque no tiene mucho que decir, sea porque no está acostumbrado a que le escuchen –más bien a que le ordenen- o porque su idioma tiene pocos contertulianos por estos parajes.

 

El autobús nos recoje todas las noches al acabar la jornada laboral, justo por la puerta de atrés del hotel de lujo, y nos lleva a nuestros respectivos apartamentos. Siempre que llego, él ya está ahí. Sentado cerca de la puerta. Y siempre lleva en la mano un ramo de rosas. Rojas. Indefectiblemente. Cada día del mundo. El bus siempre le deja primero a él y a sus flores. Baja los dos peldaños y lo pierdo de vista por entre los bloques de pisos. Al día siguiente, lo mismo. ¿A qué fin esa costumbre?

 

Con el tiempo, averiguo que cada noche cuando acaba de trabajar recoge las rosas de los jarrones que adornan las mesas del restaurante. El hotel diariamente las cambia (hay una por mesa, al lado de la aceiteras) y Sunil las salva de ser tiradas. Una por una. De alguna manera, les alarga la vida un poquito. De hecho, sus pétalos podrían aún desprender perfume algunos días más, pero esto del decrecimiento por aquí no lo practican demasiado.

 

Hoy, volviendo a casa, me ha regalado dos. Antes de bajarse en su parada se me ha acercado y sin decir nada –de palabra me refiero- ha separado dos de ellas del ramo y me las ha acercado, alargando el brazo con una sonrisa tímida y bajando ligeramente la cabeza. Lo suele hacer con las personas que se encuentra. Rescata flores y las regala. Como diría El Principito, no es exactamente como la rosa que he tenido que dejar en mi querido planeta perdido en medio del espacio, pero me hace sentir un poco más cerca de casa. Mi casa occidental, de mujer occidental (sin velo, ni burka, ni chador) lejos de las guerras de Oriente Medio. Un florista accidental regalando flores a una cantante occidental. Solo una vocal de diferencia y tantos kilómetros de distancia. Y tantas realidades distintas. En estas latitudes por donde ando, solamente el desierto de Arabia Saudí me separa de Siria. Como nací en la Unión Europea (esa del Premio Nobel de la Paz), yo podré volver a casa en avión. Los refugiados no pueden ni tan siquiera huir de la suya a pie… y siento vergüenza ajena. Y propia, qué narices! Aún así, y pese a la impotencia, ahora que se acerca la primavera (en occidente, claro) las rosas de Sunil –que he puesto en la mesa del comedor del apartamento- me han hecho pensar en aquel proverbio que dice que “siempre queda perfume en las manos de quien entregó flores”.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?