,
02/03/2015
Viatges i aigua

Quilòmetres musicals

Mariana té una filla d’un any i mig i fa mesos que no la veu. Mariana és búlgara i sa mare cuida de la neta mentres ella treballa de cambrera i, per tant, s’està dempeus unes 11 hores al dia. La seua cançó preferida del nostre repertori és ‘Back to black’ d’Amy Whinehouse. Va fent torns arreu dels bars del vaixell, però en quant la veiem a la Piazza Sant Giorgio –lloc on actuem lo Duo Fantasy- sempre li cantem i ella diràs que atén als clients en més alegria. Este és lo seu primer contracte. També l’últim, no s’ha adaptat a la vida a bord. Avui ha desembarcat.

Héctor és animador d’adults. Un panameny que porta al ritme al cos i que no marxa de la Piazza si no li cantem ‘El muelle de San Blás’ de Maná. S’hi ha passejat tantes vegades per aquell moll que sentir la cançó el transporta a les seues platges d’infantesa i la canta a cor descobert des del públic mentres mos mira de reüll.  “¿quién me la va a cantar cuando ustedes se vayan?”

Ilaria també es passa el dia amunt i avall entretenint els clients amb jocs, balls i activitats vàries. Se fa difícil dir quina cançó li agrada més, potser sigue ‘Bailando’ d’Enrique Iglesias. En tot cas, quan arriba, ella i el seu enorme somriure sempre pugen a l’escenari i mos besen: “la Piazza és una altra des de que heu arribat”.

Ana treballa al departament d’excursions. Cada dia cap a les 19h munta un punt d’informació prop d’on cantem. És portuguesa i sempre que puc li canto un fado: ‘Loucura’, de Mariza. Des de l’escenari només la puc vore d’esquena però distingixo com se balanceja alegrement i subtilment al ritme de la música del seu país.

Catherine i Andrea són hostesses. Bèlgica i Mèxic. Sovint, a les 23h quan pleguen, passen a fer un gelat i s’asseuen a escoltar-mos una estona. A Catherine la relaxa ‘Halleluyah’, de Leonard Cohen, i a Andrea ‘I will always love you’ de Withney Houston. Diuen que és lo seu millor moment del dia. També del meu, vore-les entre el públic.

Ivana és Sèrbia. Risto croat. Chuyan xinesa. Mishar, ara mateix, no ho recordo. Som tantes nacionalitats… Se passen lo dia darrere d’un taulell venent tota mena de productes: perfums, tabac, joies, roba, rellotges, cremes. Moltes hores d’empeus i de cara al públic i sempre amb bona cara. Cada tarda-nit mos trobem perquè a la piazza on actuem és on se troben quasi totes les botigues.

Quan la nit està tranquil·la a Ivana li cantem ‘Nothing else matters’, de Metallica i ella sempre somriu i aixeca el dit polze. A Risto li encanta ‘Losing my religion’ de REM i mos fa la guinyada des dels seus més de 180 cm d’altura. S’acaba de llicenciar, és radiòleg però ara li toca fer de venedor perquè no ha trobat faena.

Chuyan, en canvi, és més de swing i ben just medisque metre i mig. Li versionem ‘Stand by me’ i moltes vegades la descobrim ballant mentres se pensa que ningú no la veu. A Misha i li agrada ‘Carnaval’ de Célia Cruz. L’altre dia mos va invitar a Jesús (lo pianista) i a mi a un cafè, quan vam anar a la barra ja havia pagat ell: “Gràcies per la vostra música”, es va limitar a dir quan mo’l vam mirar. És home de poques paraules.

Aktur ja va desembarcar fa uns quinze dies i ja reposa a casa seua, a Turquia. Un dia vam saber que la seua cançó preferida és ‘You’, de Ten Sharp. La vam aprendre i li vam cantar de sorpresa lo dia abans que se’n anés. Ningú de natros oblidarà aquell moment.

Jorge és d’El Salvador. És ‘cleaner’, és a dir, home de la neteja. Lo lloc on cantem, a la planta 6, té quatre passadissos per accedir-hi i en quant fem ‘Hasta siempre Comandante’, sempre el veus com trau lo capet per una d’estes entrades i es queda allí quiet escoltant l’homenatge al Che Guevara. Un dia mos va dir que s’estranyava de que el saludéssem pels passadissos del barco: ‘Si ustedes son artistas y yo solo hombre de la limpieza’…

Elena és una cambrera romanesa i seria difícil dir-vos quina és la seua cançó preferida perquè tema que fem, tema que veig que taral·leja. Se’ls sap tots. Quan pot, mos regala un te o alguna coseta dolça, perquè la nostra música, diu, li alegra les nits. I no gaire lluny hi ha una altra cambrera d’Indonesia –sóc incapaç de recordar el seu estrany nom- que quan li cantem ‘Baby, can I hold you tonight?’ de Tracy Chapman, sembla que s’oblide de que potser sigue la persona del barco que més lluny de casa està, juntament amb los bombers, tots originaris de l’illa de Samoa.

Natalya és violinista. Curiós com tothom parla de poder tornar a la seua terra però ella està desitjant que li renoven lo contracte perquè ara mateix a Ukraïna no s’hi pot estar. Té un fill de 20 anys, però la situació política del seu país no és massa encoratjadora. Li agrada molt ‘This is the live’, d’Amy McDonald.

Esta és només una petita radiografia del variadíssim espectre que suposen los 1500 tripulants que treballem a n’este barquet de 138.000 tones de pes i 333 metres de llarg. No he posat l’edat de ningú, sempre he pensat que per conviure i estimar no importen los anys, però perquè vos fésseu una idea pràcticament tots els personatges d’esta història ronden els trenta.

Cada moment de la vida té una cançó associada. Quan sents aquella melodia ets capaç de transportar-te a centenars de quilòmetres, recordes un instant, una persona, una olor, una època de la teua vida, un paisatge. Lo poeta anglès Robert Browning deia que "el que escucha música siente que su soledad, de repente, se puebla". Este és lo nostre únic secret: fem viatjar la gent a través de la música, som la banda sonora del creuer i, ni que sigue per uns minutets, rescatem les persones de la rutina diària i les portem allà on realment voldrien ser. El que elles no saben és que, escoltant-me amb afecte, també em permeten retrobar-me amb mi mateixa. Al final, acabes fent més quilòmetres amb la ment i el cor que amb lo cos. Potser, com diu Fernando Pessoa, "Los viajes son los viajeros. Lo que vemos no es lo que vemos, sino lo que somos'.

 

 

____________________________

Kilómetros musicales
(el mismo texto traducido al castellano)

Mariana tiene una hija de año y medio y hace meses que no la ve. Mariana es búlgara y su madre cuida de la nieta mientras ella trabaja de camarera y, por tanto, se pasa once horas al día de pie. Su canción favorita de nuestro repertorio es ‘Back to black’ de Amy Whinehouse. Hace turnos por los diversos bares del barco, pero cuando viene a la Piazza San Giorgio –lugar donde actuamos el Duo Fantasy- siempre se la cantamos y ella parece que atienda a los clientes con más alegría. Este es su primer contrato. También el último. No se ha adaptado a la vida a bordo. Hoy ha desembarcado.

Héctor es animador de adultos. Un panameño que lleva el ritmo en el cuerpo y que no se va de la piazza si no le cantamos ‘El muelle de San Blás’, de Maná. Ha dado tantos paseos por aquel muelle que oir la canción le transporta a sus playas de infancia y la canta a corazón descubierto desde el público mientras nos mira de reojo. “¿quién me la va a cantar cuando ustedes se vayan?”

Ilaria también se pasa el día arriba y abajo entreteniendo a clientes con juegos, bailes y actividades varias. Se hace difícil decir qué canción le gusta más, tal vez sea ‘Bailando’ de Enrique Iglesias. En todo caso, cuando llega, ella y su enorme sonrisa siempre se suben al escenario y nos dan un beso: “la piazza es otra desde que llegásteis”.

Ana trabaja en el departamento de excursiones. Cada día hacia las 19h monta un punto de información cerca de donde cantamos. Es portuguesa y siempre que puedo le canto un fado: ‘Loucura’ de Mariza. Desde el escenario solamente la puede ver de espaldas pero distingo como se balancea alegre y sutilmente al ritmo de a música de su pais.

Catherine y Andrea son azafatas. Bélgica y México. A menudo, a las 23h cuando acaban de trabajar, pasan a tomarse un helado y se sientan a escucharnos un ratito. A Catherine le relaja ‘Hallelluyah’ de Leonard Cohen, y a Andrea ‘I will always love you’ de Whitney Houston. Dicen que es su mejor momento del día. También del mío, verlas entre el público.

Ivana es serbia. Risto, croato. Chuyan, china. Mishar, ahora mismo, no lo recuerdo. Son tants nacionalidades… Se pasan el día tras el mostrador vendiendo todo tipo de productos: perfumes, tabaco, joyas, relojes, cremas. Muchas horas de pie y de cara al público y siempre con buena cara. Cada tarde noche nos vemos porque en la piazza donde actuamos es donde están casi todas las tiendas. Cuando está la noche tranquila a Ivana le cantamos ‘Nothing else matters’, de Metallica y ella siempre sonríe y levanta el dedo pulgar. A Risto le encanta ‘Losing my religion’ de REM y nos guiña el ojo desde sus más de 180 cm de altura. Se acaba de licenciar, es radiólogo pero ahora le toca hacer de vendedor porque no ha encontrado trabajo.

Chuyan, en cambio, es más de swing y apenas medirá metro y medio. Le versionamos ‘Stand by me’ y muchas veces la descubrimos bailando mientras se cree que nadie la ve. A Misha le gusta ‘Carnaval’ de Celia Cruz. El otro día, cuando fuimos a la barra ya había pagado él: “Gracias por vuestra música” se limitó a decir cuando lo miramos. Es hombre de pocas palabras.

Aktur ya desembarcó hará quince días y ya descansa en su casa, en Turquía. Un día supimos que su canción preferida es ‘You’ de Ten Sharp. La aprendimos y se la cantamos por sorpresa el día antes de que se fuera. Ninguno de nosotros olvidará ese momento.

Jorge es de El Salvador. Es ‘cleaner’, o sea, hombre de la limpieza. Hay cuatro pasillos para acceder ahí donde cantamos, en la planta 6, y cuando hacemos ‘Hasta siempre Comandante’, siempre ves como asoma su cabecita por una de estas entrada y se queda allí quieto escuchando el homenaje al Che Guevara. Un día nos dijo que le resultaba extraño que le saludásemos por los pasillos del barco: “si ustedes son artistas y yo solo un hombre de la limpieza”…

Elena es una camarera rumana y sería difícil deciros cuál es su canción preferida porque tema que hacemos, tema que veo que tararea. Se las sabes todas. Cuando puede nos regala un te o algún dulce porque nuestra música, dice, le alegra las noches. Y no muy lejos hay otra camarera de Indonesia –soy incapaz de recordar su extraño nombre- que cuando le cantamos ‘Bay, can i hold you tonight?’ de Tracy Chapman, parece que se olvide de que tal vez sea la persona del barco que está más lejos de casa, junto con los bomberos, todos originarios de la isla de Samoa.

Natalya es violinista. Curioso como todo el mundo habla de poder volver a su tierra mientras ella está deseando que le renueven el contrato porque ahora mismo en Ucrania no se puede estar. Tiene un hijo de 20 años, pero la situación política de su país no es demasiado alentadora. Le gusta mucho ‘This is the live’ de Amy McDonald.

Esta es solo una pequeña radiografía del variadísimo espectro que suponen los 1500 tripulantes que trabajamos en este barquito de 138.000 toneladas de peso y 333 metros de largo. No he puesto la edad de nadie, siempre he pensado que para convivir y amar no importan los años, pero para que os hagáis una idea, prácticamente todos los personajes de esta historia rondan los treinta.

Cada momento de la vida tiene un momento asociado. Cuando oyes aquella melodía eres capaz de transportarte centenares de kilómetros, recuerdas un instante, una persona, un olor, una época de tu vida, un paisaje. El poeta inglés Robert Browning decía que “el que escucha música siente que su soledad, de repente, se puebla”. Este es nuestro único secreto: hacemos viajar a la gente a través de la música, somos la banda sonora del crucero y, ni que sea por unos minutitos, rescatamos a las personas de la rutina diaria y las llevamos allá donde realmente quisieran estar. Lo que ellas no saben es que, escuchándome con cariño, también me permiten reencontrarme con mí misma. Al final, acabas haciendo más kilómetros con la mente y el corazón que con el cuerpo. Tal vez, como dice Fernando Pessoa, “los viajes son los viajeros. Lo que vemos no es lo que vemos, sino lo que somos”.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?