,
21/07/2014
Viatges i aigua
Proa del vaixell on hi ha la piscina i l'esgambi de tripulació

Trencadís gaudinià i paraules habitades

Quasi tota la tripulació vivim entre les plantes 3 i 4, les que marquen el límit del nivell del mar. A la nostra altura i per sota: aigua. Immensa. Blava. Mare. És inevitable entrar en contacte amb gent nova d’arreu del món, escoltar idiomes diversos per les entranyes d’esta màquina de ferro que sura. Veure cares noves pels interminables passadissos dels nombrosos pisos del creuer (fins a 14), mirar tímidament als ulls i, abans que el teu pas t’allunye del de l’altre amb qui et creues, dissimuladament, intentar llegir el seu nom i el país d’origen a la identificació que obligatòriament hem de portar sempre posada a un lloc visible de la roba. És bonic anar sabent una mica més d’aquella persona que et trobes al bar de la tripulació en un dels moments de descans del dia. En poc temps i al llarg d’una sola jornada te poden vore en pijama primer i en vestit de gala i tacons després, passant pels pantalons curts, la roba d’esport al gimnàs o el bikini; sí, tenim una minúscula piscina per a natros, redona, d’escassos 5 metres de diàmetre i que no cobrix. Suficient per posar-se a remulla i prendre el Sol tot just al triangulet que forma la proa.

Tothom mira, al front, a terra, als ulls, a l’infinit, i gairebé sempre tot és nou. De vegades lo cervell te traiciona i et sembla reconèixer un rostre familiar de la teua ciutat per entre les formiguetes que som els 700 membres de la de tripulació. Però no, com podria ser si estic a alta mar! Llavors jugues a trobar-hi pareguts amb personatges coneguts o a endevinar de quin país llunyà deu vindre aquella pell curtida, fina, bruna, blanca, groga, cansada. Lo lloc on naixes no és només lo lloc on vens al món sinó lo lloc on descobrixes qui ets tu realment. Som una mica de tot arreu i d’enlloc, un mosaic, un trencadís gaudinià on cada trosset té el seu color i fa la seua funció. Som allò que som capaços de forjar amb les restes que ens han dixat del que forem. Pols d’estrelles.

Madagascar, Hondures i Indonesia són tres dels països amb més persones entre la tripulació (Itàlia a part) i t’adones com somriuen diferent quan a l’ascensor, per exemple, coincidixen amb algú del seu país, només amb una mirada ja entens que venen de molt més lluny i compartixen distància i somnis a un mar que no és lo seu (si és que hi ha mars d’algú). Perquè si alguna cosa hi ha aquí i de sobres, a part d’aigua salada, és gent. Gent a qui només saludes, gent amb qui comences a intimar i que t’ensenya fotos al mòbil de sa filla de dos anyets que està a Brasil. Gent que només veus treballant en silenci als budells de la màquina en una repetitiva i dura faena en cadena a la bugaderia o al magatzem, gent que surt del formiguer amb una tasca determinada i fa la mateixa ruta cada dia entretenint-se poc pel camí perquè potser creu que pot aportar poc o té el cap molt lluny d’on li caminen els peus. Gent que són lo teu dia a dia i que fa un mes i mig no coneixies de res. Ja vo’ls aniré presentant. Gent que viu o sobreviu, depenent de la història personal que cadascú porte a la seua motxilla (perquè tots ne portem una). Gent, al cap i a la fi, que són lo teu entorn, lo teu paisatge humà i que amb la seua simple presència et recorden que el món és molt menut i a la vegada sembla inabastable, ben just una bola d’aigua blava plena de barcos que la solquen, com lo nostre, una torre de Babel semisubmergida que va donant voltes pel Mediterrani, una nova petita pàtria llaurada per mil llengües. Com va ensenyar-me un dia l’amiga i escriptora Rosa Regàs, parafrasejant un poeta àrab: “Residim en algun lloc, però només habitem les paraules”.

__________________________________________________________________________________________________________________________________

 

'Trencadís' gaudiniano y palabras habitadas

Casi toda la tripulación vivimos en las plantas 3 y 4, las que marcan el límite del nivel del mar. A nuestra misma altura y por debajo: agua. Es inevitable entrar en contacto con gente nueva, de distintos sitios del mundo, escuchar idiomas diversos en las entrañas de esta máquina de hierro que flota. Me encanta ver caras nuevas por los interminables pasillos de los numerosos pisos del crucero (hasta 14), mirarte tímidamente a los ojos y, antes de que tu paso te aleje del suyo, disimuladamente, intentar leer su nombre y el país de origen en la identificación que obligatoriamente tenemos que llevar siempre puesta en algun lugar visible de la ropa. Es bonito ir sabiendo un poco más de aquella persona que te encuentras en el bar de la tripulación en uno de los momentos de descanso del día. En poco tiempo y a lo largo de una sola jornada te pueden ver en pijama primero y con vestido de gala y tacones después, pasando por los pantalones cortos, la ropa de deporte en el gimnasio o el bikini; sí, tenemos una minúscula piscina para nosotros, redonda, de escasos cinco metros de diámetro y que no cubre. Suficiente para ponerte a remojo la tripa (“que ya viene la calor”) y tomar el Sol justo en el pequeño triángulo que forma la proa.

Todo el mundo mira, al frente, a suelo, a los ojos, al infinito, y casi siempre todo es nuevo. A veces, el cerebro te traiciona y te parece reconocer un rostro familiar de tu ciudad entre las hormiguitas que somos los 700 miembros de la tripulación. Pero no, cómo podría ser si estoy en alta mar! Entonces, juegas a encontrarles parecido con personajes conocidos o adivinar de qué lejano país debe venir aquella tez curtida, fina, morena, blanca, amarilla, cansada. El lugar donde naces no es solamente el lugar donde vienes al mundo sino el sitio donde descubres quién eres tú en realidad. Somos un poco de todos los lugares  y de ninguno a la vez, un mosaico, un ‘trencadís’ gaudiniano donde cada trocito tiene su color y hace su función. Somos aquello que somos capaces de forjar con los restos que nos han dejado de lo que fuimos. Polvo de estrellas.

Madagascar, Honduras e Indonesia son tres de los países con más personas entre la tripulación (Italia a parte) y te das cuenta como sonríen diferente cuando en el ascensor coinciden con alguien de su país, solamente con una mirada ya entiendes que vienen de mucho más lejos y comparten distancia y sueños en un mar que no es el suyo (si es que hay mares de alguien). Porque si alguna cosa hay aquí de sobra, a parte de agua salada, es gente. Gente a la que solo saludas, gente con quien empiezas a intimar y que te enseña fotos en el móvil de su hija de dos años que está en Brasil. Gente que únicamente ves trabajando en silencio en las entrañas de esta máquina en un repetitivo y duro trabajo en cadena en la lavandería o el almacén, gente que sale del hormiguero con un trabajo determinado y hace la misma ruta cada día entreteniéndose poco por el camino porque tal vez cree que puede aportar poco o tiene la cabeza muy lejos de donde le andan los pies. Gente que son tu día a día y que hace mes y medio no conocías de nada. Ja os los iré presentando. Gente que vive o sobrevive, dependiendo de la historia personal que cada uno lleva en su mochila (porque todos llevamos una). Gente, al fin y al cabo, que son tu entorno, tu paisaje humano y que con su simple presencia te recuerdan que el mundo es muy pequeño y a la vez parece inabastable, a duras penas una bola de agua azul llena de barcos que la surcan, como el nuestro, una torre de Babel semisubmergida que va dando vueltas al Mediterráneo, una pequeña patria conreada por mil lenguas. Como me enseñó un día la amiga y escritora Rosa Regàs, parafraseando un poeta árabe: “Residimos en algún lugar, pero solo habitamos las palabras”.

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?