,
24/08/2015
Viatges i aigua
Foto: Joan Panisello

Un vot prestat, piragües i el mínim comú múltiple

Sovint agafo la piragua i me’n vaig a remar pel riu Ebre. Lo riu. Sola. Me trobo illes, moixons, peixos, pau. Hi reflexiono. Entre palada i palada he pres la decisió.

Sóc sòcia d’Òmnium, de l’Assemblea Nacional Catalana, de Procés Constituent i amiga d’ICV. Una equilibrista amb xarxa. Una persona polièdrica que intenta encaixar la seua ideologia d’esquerres amb la realitat actual. Ho reconec, sóc una nouvinguda a l’independentisme. La consciència de país, l’experiència en diverses plataformes ciutadanes i moviments socials i l’insostenible tracte del Gobierno de España -amb seu a Madrid- envers Catalunya m’ha portat a donar el pas, este pas transitori. (He especificat Madrid, sí, perquè a l’Estat Espanyol –i a la mateixa capital-  hi tinc i hi continuaré tenint persones estimades i vitals en lo meu caminar. Los meus discos són bilingües i el sentiment d’amistat roman intacte).

Com a portaveu de la Plataforma en Defensa de l’Ebre, en lo seu moment me vaig reunir diverses vegades en Artur Mas, llavors conseller en cap, i en sortia amb ràbia pel seu prepotent tarannà i la seua política transvasista. Després, com a ciutadana, he patit les seues retallades i la seua corrupció. I com a portaveu de la Plataforma Trens Dignes veig que no tot és culpa de Madrid. Dit això, la rancúnia mai no ha sigut una paraula assídua al meu vocabulari; això sí, no sóc desmemoriada, com sempre m’aconsellava l’amic i enyorat Gerard Vergés. Sé qui és qui. Ara, però, aparco el ‘qui’ i me centro el lo ‘què’: Catalunya. Ara companys, l'enemic comú és un altre i si ataquen a Mas, jo defensaré al President del meu país (que no el president de Convergència, que repudio per igual Pujol i Millet que Bárcenas i Rato).

Crec que amb un estat propi tindrem les eines per les polítiques socials, culturals, mediambientals i educatives que ara no podem implantar. També tinc clar que no és només qüestió de pressupost sinó de prioritats en les inversions i de voluntat política. Cadascú al seu lloc. Ho sé. Cal una República Catalana d’esquerres, amb la cultura com a eix vertebrador: l’ignorant no té criteri i sense criteri perdem la capacitat de discrepar i aportar al debat com a societat.

Ara mos toca estar a l’alçada del moment històric, fer la transició cap a la independència. Encabat, lo poble destriarem i escollirem governants per als quatre anys següents. Allí, tornaré a votar ICV. Confio en la seua gent, la seua manera d’entendre la política. Gràcies per ensenyar-me tant i tant de bo l'actual diputada Hortènsia Grau aconseguisque l'escó més que merescut. De fet, des de la confluència d'esquerres fins i tot em van demanar ser candidata al Parlament... És difícil la decisió... Ara, però, companys (Ernest, Laia, Llorenç, Jordi, Cinta, David, Josep, Alba, i tants... ) em permetreu que –sense que servisque de precedent- cedisque el vot a ‘Junts pel sí’. És només un préstec, ja vo’l tornaré. Com un futbolista quan és cedit a un altre equip: porta una camiseta diferent però quan celebra els gols pensa en lo seu club de tota la vida. Per això mai no he volgut tindre carnet de res, així no em cal estripar-lo. Pere Camps ho deia fa poc en una entrevista: "Alguns tapen les vergonyes socials amb la senyera, i hi ha qui tapa les vergonyes nacionals amb la bandera roja". Tenint com tenim ideologies similars, votarem diferent però el seu titular me val per explicar-vos com me sento.

Sempre he sigut de lletres, però a sèptim d’EGB em vaig enamorar de les matemàtiques per un trimestre: vaig estudiar el mínim comú múltiple. A dins del parèntesi tot lo que mos unix i a fora allò que ens diferencia. Me quedo dins del parèntesi, on hi ha lo dret a l’autodeterminació. Ambdós candidatures tenim (sí, utilitzo la primera persona del plural) tenim, dic, un missatge en positiu: ‘Junts pel sí’ i ‘Catalunya sí que es pot’ (i no m'oblido de la CUP: Cooperativa, en positiu). Aliats, no enemics. Simplement, mos hem trobat una illa al mig del riu (dis-li Ítaca, dis-li Utopia) i cadascú hem decidit navegar-la per un braç diferent del riu. A la sortida, mos tornarem a trobar per la llera grossa, amb més cabal si hi cap (que hi cabrà, metafòricament i física).

Sé que molts ho compartireu. Altres no ho entendreu. Vos comprenc als uns i als altres. Només espero que totes (i tots, no fos cas) ho respectésseu i que en un futur, a no molt tardar, mos trobéssem treballant junts pel nou país, lliure i just, digne i en pau. Llavors, tornarem a remar junts pel riu que és vida. Bon viatge a tothom. 

*Surtdecasa.cat no es fa responsable de la redacció i contingut d'aquest post.

Montse Castellà és cantautora i va néixer a Tortosa el 1976. Lo paisatge, la terra, los rius, la justícia i els sentiments marquen la seua música. Carpe Diem i la bondat és revolucionària, són dos dels seus lemes.

15/11/2017
Imagineu-vos que aneu en lo cotxe i us equivoqueu de camí.
10/11/2017
El Gobierno de España, per la presió internacional cada vegada amb més veus crítiques i si intuix que el 17N l’ordre d’extradició per al President Puigdemont i els quatre consellers pot ser rebutjada per la justícia belga, podria ser que mogués fi
09/11/2017
Avui s'ha inaugurat una exposició al Palau Robert de Barcelona en la què hi participo '(R)evolució de les dones en la música'. Vo'n faria un resum bonic però no en tinc ganes.
05/11/2017
Este migdia, veient en directe la roda de premsa del portaveu de la Fiscalia belga, Gilles Dejemeppe, m’ha donat la sensació de que estem tots una mica, ni que sigue només una mica, sota el Síndrome d’Estocolm.
02/11/2017
Tot mos sembla, avui, irrellevant, aquell problema que fins ara era insalvable, la petita discusió familiar, lo mal de cap, aquella preocupació laboral… Són hores greus i natros hem de ser més aguts. Més forts.
31/10/2017
Brussel·les: quinta compareixença en un mes
29/10/2017
1. Si els partits independentistes accepten participar en unes eleccions autonòmiques seria com acceptar que no reconeixen la República proclamada?