Capítol 4: La simfonia dels capvespres

Vicent Matamoros ens explica que la memòria històrica també existeix en forma de sons

Vicent Matamoros

07/10/2015

Entorn

En els anteriors capítols d'aquest cicle sobre paisatges sonors, us hem explicat aquells indrets on anar a caçar aquella sonoritat màgica que dota de peculiaritat els nostres paratges. Però potser, en molts dels casos, no us heu preguntat sobre què passava. Per què sonava d'aquesta manera? L'evolució de les cultures també ha comportat l'evolució de les sonoritats i la seva vinculació amb el paisatge. El cert és que, molts cops, aquesta memòria històrica ens dóna la sensació que no arribarà als nostres dies, ja que és intangible, i fins fa uns anys no existia la tecnologia necessària per enregistrar i arxivar aquests sons primigenis, els que tenim més lligats a l'instint animal. Un so pot fer reaccionar més ràpidament una persona que veure el què el provoca.

"L'evolució de les cultures també ha comportat l'evolució de les sonoritats i la seva vinculació amb el paisatge. El cert és que, molts cops, aquesta memòria històrica ens dóna la sensació que no arribarà als nostres dies, ja que és intangible"

Per això, vull explicar-vos el meu primer encontre amb una llegenda sonora, que gairebé deu anys després, encara em fa perdre la son imaginant on la puc trobar. Quan vaig començar el projecte d'enregistrament de paisatges sonors, algun cop acompanyava el meu pare en les seues entrevistes a la gent gran del poble. Parlaven dels antics oficis i costums d'Alcanar. Un dia, un d'ells va nomenar la simfonia del capvespre, un nom que només sentir-lo em va semblar molt poètic. Estranyat per les seues paraules, li vaig preguntar per aquesta simfonia.

- Ai jove! Abans érem més intel·ligents i més coherents amb la natura. Regàvem de cara el capvespre. Per què? Doncs perquè la humitat es mantingués tota la nit i no perdre tanta aigua per l'efecte de l'evaporació del sol. No teníem motors que traguessin l'aigua dels pous i, per això, empràvem sénies i matxos. Podies sentir els passos i els brams del matxo al ritme dels cadufs (xof, xof, xof,...) que anaven soltant l'aigua perquè anés filtrant-se pels canals i la seguretat de metall (crec,crec,crec..) que impedia que el matxo tirés cap endarrere per la força de la sénia. Però com a la zona tots regàvem a la mateixa hora, senties aquesta simfonia i sabies que quedaven poques hores per a la caiguda de la nit. Potser més de 15 sénies acompanyaven la posta de sol. A poc a poc, el so de les més llunyanes s'anava apagant per poder tornar a casa amb els últims raigs de sol. Quan es ficava vermell el cel, s'aturava l'última sénia i s'acabava la simfonia del capvespre.

Us ho imagineu? Anar per la plana que envolta Alcanar i sentir aquesta simfonia que marca l'arribada de la nit? S'ha de dir que aquesta simfonia es donava en una època on no teníem la contaminació acústica dels vehicles i el silenci formava part de la nostra realitat. És llavors quan les subtileses acústiques eren respectades. En l'actualitat, quan surto a caminar pel terme d'Alcanar, la imaginació em juga males passades i em fa sentir aquesta simfonia. En lloc de sentir-la, crec que desitjo sentir-la. De fet, fa anys que busco i m'agradaria poder sentir una sénia en funcionament. Quan acabeu de llegir aquest text, aneu als vostres avis o pares i pregunteu. Potser us sorpreneu de les realitats que amaguen els vostres pobles i els vostres camps, i com aquestes realitats perduren en els imaginaris de la nostra gent. La qüestió és: deixarem que es perdi?