Judit Monclús
,
28/03/2017
Espectacles

Jordi Brunet: “Sempre m’he vist en companyies i espectacles compromesos i combatius"

L’actor rapitenc porta l’obra ‘La distància entre el llamp i el tro’ l’1 d’abril a Amposta
Jordi Brunet

Foto: 

Cedida
L'actor rapitenc Jordi Brunet a l'obra 'La distànca entre el llamp i el tro'
“El teu país et necessita. El teu país necessita voluntaris per vigilar que no patim l’incendi dels incendis”. En Ferran, la Blanca i la Celi s’uneixen a aquesta campanya organitzada pel govern per vetllar per la col·lectivitat. Des de refugis ubicats als boscos de tot el territori i repartits de tres en tres, els voluntaris hauran de conviure per assegurar-se que no es veuen indicis de fum que anticipin una tragèdia. Però quines circumstàncies han portat cadascú a fer-se voluntaris? Què seran capaços de fer pel bé comú? La companyia La Danesa porta l’obra ‘La distància entre el llamp i el tro’ a Amposta el proper 1 d’abril. A Surtdecasa hem parlat amb l’actor Jordi Brunet (La Ràpita, 1974), un dels protagonistes d’aquest “drama apocalíptic amb intriga i humor” les claus del qual no vol desvetllar fins que s’alci el teló.
"Uns van al refugi per alliberar-se i altres per amagar-se d’alguna cosa que han fet. Per això crec que, malgrat la situació en què es troben, són més aviat antiherois"

- Els protagonistes de l’obra són tres voluntaris que volen salvar el món. Per què ho volen fer?
Els protagonistes són tres voluntaris que van a un refugi al bosc per salvar el món del gran foc, però realment són tres persones que fugen. L’altre dia, repassant l’obra, ens vam adonar que a la resta de refugis que hi ha a Europa, la gent hi va perquè vol, perquè hi creu, perquè són activistes. Els personatges de 'La distància entre el llamp i el tro', però, som tres rara avis que ens hem trobat allà escapant-nos de les nostres vides, que no ens agraden.

- Serien víctimes a qui han convençut que poden ser herois i que aprofiten l’oportunitat per alliberar-se de les càrregues vitals que porten a les seves motxilles?
Uns van al refugi per alliberar-se i altres per amagar-se d’alguna cosa que han fet. Per això crec que, malgrat la situació en què es troben, són més aviat antiherois. El meu personatge, per exemple, més aviat el que vol és fugir i deixar que passi un temps abans de tornar a la vida real.

- L’obra es presenta com un conflicte ecològic, però porta més càrrega política i psicològica del que podria semblar?
Exacte. És una tragicomèdia apocalíptica i al seu darrere hi ha conflictes polítics, com ara cap on anem o cap on ens porten les polítiques que ens guien i la nostra manera de viure sense cuidar el planeta. També hi ha melodrama, el de les vides dels personatges. A la vegada, ens fixem en aquesta societat capitalista que ens arrossega, tant a l’individu com al planeta.

- De fet, la situació que es planteja és gairebé apocalíptica: uns personatges han de salvar la col·lectivitat de l’incendi dels incendis i han de conviure en torres de guaita sense saber massa a què s’exposen. Hi cap la figura d’un Gran Germà en aquesta situació?
La figura del Gran Germà hi és. De fet, a l’obra hi ha els vigilants dels guaites. Hi ha un control total i absolut de tot el que està passant i de tot el que hauria de passar en aquests refugis. Evidentment, tot està orquestrat pel govern, que aquí anomenem Unió.

- El Gran Germà ens vigila, però també ens pot manipular per dirigir les nostres decisions. L’obra ens fa reflexionar sobre les oportunitats que prenem i les seves repercussions?
Sí, és això. Hi ha un moment en què apareix un personatge que interpreta la Nesa Vidaurrázaga i que és una ecologista convençuda de veritat, una activista de tota la vida abans d’arribar a aquest desastre i que vol salvar el planeta, però a mesura que avança el seu discurs veus que tot esdevé molt trist. Els personatges estan allà perquè no poden fer altra cosa, és pel que han lluitat tota la vida però han arribat a un punt en què ja no hi creuen. És molt trist veure que hi ha gent que fa les coses bé, però que, a poc a poc, perd l’esperança.

- L’obra no es presenta com una successió de fets lineals. Què aporten els salts temporals que inclou?
Fem molts salts temporals que aporten el passat d’aquests personatges. Quan comença la funció estem en una espècie de presentació d’un projecte que pertany al passat de la història que veurem després i llavors ja comencem al refugi, on van apareixent els personatges, on s’explica la realitat que s’està vivint i tot el que desembocarà en el drama final. Els flashbacks s’utilitzen per explicar d’on ve cada personatge i és quan mostren el que porten a la motxilla. En aquest cas, la Nesa Vidaurrázaga fa un desplegament brutal de canvis de vestuari i de personatges per explicar les històries de cadascun dels protagonistes.

- Quan vau estrenar, el seu director, Jumon Erra, va dir que l’obra “sorgeix de la constatació que sovint el nostre jo ens impossibilita mirar més lluny”. Cal posar-nos a prova per veure-hi més clar?
En una situació absolutament terminal com la que viuen aquests personatges et poses tan a prova que ets capaç de veure-hi més enllà. El bé col·lectiu va més enllà de l’individual però... I ho deixo en punts suspensius per no fer espòiler del final de l’obra. [riu] Tot i això, jo defensaria el meu personatge perquè ell creu en un altre tipus de lluita, ell prefereix salvar-se en un moment donat i seguir lluitant però d’una altra manera. Ell no creu en els màrtirs i tira endavant. De fet, és una situació catàrtica. Els tres protagonistes arriben a punts catàrtics de reconeixement personal i d’anar més enllà de tot el que ha estat la seva vida i tots els seus problemes.

- Buscàveu també la catarsi del públic?
Sí, la buscàvem i l’hem trobat. Hem tingut respostes de gent que s’ha sentit incòmoda tot i que el discurs de l’obra no incomoda, és bastant popular. Crec que menys Donald Trump i el seu equip, la majoria del món estaria d’acord en què no podem anar així per la vida. La nostra intenció és la de crear reflexió entre el públic, una de les coses que més m’agrada del teatre. D’alguna manera modifiques l’espectador, almenys per una estona.

- Els temes que es plantegen a ‘La distància entre el llamp i el tro’ són aquells que, els tractis quan els tractis, es presenten atemporals perquè veus que, d’alguna manera, mai tindran solució?
Si parles amb Jumon Erra potser et dirà una altra cosa, però jo sóc especialment pessimista: no hi ha solució. Jo ja no crec en l’ésser humà. Som com som, som animals i som depredadors, inclús de nosaltres mateixos. Això s’ha repetit al llarg de tota la història.

- Com casa l’humor que introduïu enmig d’aquest drama amb unes expectatives tan poc esperançadores?
La història s’explica a partir d’uns personatges molt concrets i en unes situacions quotidianes, en la mesura que ho puguin ser pel fet de viure un moment tan especial en un lloc tan especial com és un refugi en un bosc completament sec i amb la por que vingui un gran foc. Al final, els personatges fan vida quotidiana: menjar, dormir, xerrar, etc., que també poden desembocar en situacions hilarants. Per exemple, el personatge de l’Eva Cartañà fa somriure més enllà del seu drama. És simpàtic, amable i crea molta empatia.

- I a tu, que és el que més t’ha sobtat o què et va fer decantar la balança per participar en aquest projecte?
Volia treballar amb Jumon Erra i tornar a coincidir amb l’Eva Cartañà i l’Elena Fortuny, amb qui ja havia coincidit en altres espectacles, com 'La conquesta del pol sud' de Manfred Karge. A més, el tema i el fons dels espectacles de La Danesa (companyia d’Erra i Fortuny) m’agraden molt. Són espectacles compromesos en què sempre es vol dir alguna cosa i la seva forma de treballar et permet seguir investigant i creixent. També m’agrada el teatre d’entreteniment però n’he fet poc perquè sempre m’he vist en companyies i espectacles compromesos i combatius, com ara 'Realpolitik' de Teatre de l’Enjòlit que vam fer a La Seca Espai Brossa de Barcelona o en diferents treballs amb la Carme Portaceli, la meva directora preferida.

També et pot interessar