Montserrat Carulla: “La meva independència no va contra ningú”

Molts la coneixen com la gran dama del teatre català. Però ella no sembla sentir-se còmoda en aquest paper. “Sóc una treballadora del teatre” diu “res més” utilitzant aquella veu càlida plena de contundència.

Tot i l'enorme familiaritat que ens uneix a aquesta actriu, el que molts no saben és que Montserrat Carulla (Barcelona, 1930) existeix gràcies a una dona del Mas de Barberans que de ben joveneta va decidir marxar a la ciutat a treballar, on va conéixer un jove barceloní i s'hi va casar. Sí, ho han llegit bé. La mare, i tots els avantpassats de la Carulla, eren d'aquest poble del Montsià, i ella hi ha continuat venint per visitar els seus parents que encara viuen al poble.

El proper diumenge 21 d'abril la Montserrat es convertirà en pregonera de les Festes de Sant Marc 2013. Ja té el discrus preparat. La emoció (d'estar al poble de la seva mare) sortirà sola.

- És una de les grans dames del teatre, el cinema i la televisió catalanes...Quins valors han marcat la seva carrera?
Més que una dama, em considero una dona del teatre. Una treballadora del teatre. Una dama és una figuerta per posar-la a sobre d'un piano. Jo senzillament sóc una dona que he tingut la sort de treballar en allò que li agrada. Per això, malgrat l'edat continuo treballant amb el mateix entusiasme i el mateix rigor de quan vaig començar.

- La gent s'hauria de dedicar més a la feina que li agrada...
Per descomptat. És espantos no fer-ho. La feina és el que t'ajuda a passar el dia a dia.

- Moltes vegades són els pares qui t'aconsellen no dedicar-te a l'espectacle...
Sí, hi ha families que no ho veuen bé perque no entenen aquest desig íntim. Ara bé, hi ha moltes persones que no han après a escoltar-se i tampoc saben en què és volen realitzar....

- De quins personatges que ha interpretat ha après més?
M'estimo tots els personatges. perque de tots n'he extret una lliço. Una lliçó en positiu o en negatiu que m'ha anat forjant per saber el que vull, el que puc i el que he de fer. Però m'agradaria resaltar la Roseta Fernàndez del Pigmalió, la noia marginada de la filla del Mar, i la mare del Temps i els Conway.

- La seva persona ha entrat moltes vegades als menjadors dels catalans a la sobretaula. És conscient de la familiaritat que senten algunes persones vers vostè. Aquesta deu ser una sensació extranya. Els altres la coneixen a vostè i vostè no als altres...
La fama, al cap i a al fi, es porta amb satisfacció perquè es fruit de la meva feina, però també amb una certa angoixa. Molts cops la gent m'atura pel carrer i em parla amb naturalitat perque m'ha anat seguit per la televisió, i potser és gent que conec de fa anys, però jo no me'n recordo... Potser fa 30 anys que no els he vist. “De què la conec aquesta...” em pregunto...

- Deuen ser situacions incòmodes...
No. Em trobo gent al carrer que m'expliquen la seva vida. I jo els escolto. Crec que hi ha molta gent que se sent sola i necessita comunicar-se. Potser no ho poden fer amb amics o familiars, i ho fan amb mi, que també sóc “com de la familia”.

- I vostè? Amb qui li agrada comunicar-se? Ho té fàcil per expressar-se amb la gent que estima?
Sí, i tant. Jo no tinc aquest problema. Sóc molt oberta. Tinc una relació molt estreta tant amb la meva familia com amb el veí de l'escala...

- Darrerament vostè s'ha posicionat pel que fa a la politica catalana amb un discurs contundent. S'ha de mullar la gent de la cultura?
És el que sento. Sóc independentista i sempre dic que la meva independència no va contra ningú i que ens podem entendre sempre que no ens imposin la seva manera de pensar. Vull amistats en llibertat, no en submissió.

- Arcadi Oliveres i Teresa Forcades presentaran candidatura política. Tenen la seva confiança?
M'ha semblat molt bé. Dues persones excel.lents, intel.ligents i amb una humanitat fantàstica.

- Ja era hora d'aire fresc en la política...Què n'opina dels polítics?
No tots són iguals. N'hi ha que estan equivocats i altres més encertats. Jo respecto totes les maneres de pensar, l'únic que demano es que respectin la meva.

- Explica'ns què l'uneix al Mas de Barberans...
És el poble on va néixer la meva mare i tots els avantpassats materns. Jo hi anava sempre de petita a veure la meva àvia -la iaia, com dieu vosaltres- i els meus cosins i parents. De més gran, hi anava a comprar oli...I ara continuo venint a visitar a les meves nebodes....Recordo que un any vaig anar-hi a passar quinze dies amb la Vicky.

- Com és que la seva mare va marxar del poble a la ciutat?
Ella va venir de molt joveneta a treballar aquí. En aquella època les noies joves anaven a treballar a la capital. Aquí a Barcelona va conèixer al meu pare i es van casar ben jovenets.

- Aquest diumenge tornarà al poble. Què creu que sentirà?
Molts records. Tinc ganes de tornar a passejar per aquells camins de terra del voltant del poble, veure la gent propera...

- Vostè mai ha parlat com a les Terres de l'Ebre? Jo no, la meva mare dèia algunes paraules, però l'àvia parlava tortosí, sí. Encara recordo que li preguntàvem: "Àvia, tú parles català o valencià?" i ella contestava "Ni català, ni valencià, jo parlo tortosí".