La memòria que es pot tocar amb la mà

L'ulldeconenc Cristian Ferrer publica “Lluitadors quotidians” un exercici de memòria històrica al Montsià, Premi Josep Lladonosa

Oriol Fuster

03/06/2014

Llibres

La senyora lletera que creuava el pont penjant d'Amposta quan els franquistes van bombardejar-lo. Les xiquetes que, ja iaies, no s’han parlat mai amb una part de la família, i encara ara no saben massa per què. Les maleses de la “furgoneta dels ampostins” que haurien fet plorar al mateix Bakunin de qui s'asseguraven addictes. L'estació de Móra. L'Old man at the bridge d'Hemingway. La vergonya eclesiàstica que pren la marededéu de la Cinta com a gramàtica. La Fatarella i Bot.

Microhistòria, microhistòries.

És matí d'agost, i Jordi ve al Castell d’Amposta, on muntem les festes alternatives. És dels fixes. I entusiastes: bonhomiós, ens porta birres fresques perquè puguem sobreviure el sol. Ens ajuda a aconseguir taules perquè la gent, a la nit, pugue sopar abans dels concerts. I xarrant, comentant la jugada, assenyala el fumeral de l’antic molí.

«Veus els forats? Són de bala, de la guerra. Los nacionals van entrar per allà, i...»

Jordi té una seixantena d'anys i un grapat de terabytes d'història oral entre orella i orella. Inquiet i sensible, conscient del valor d’una memòria forjada a base d'hores de conversa, d'escoltar i preguntar, de buscar i rebuscar, sobreïx voluntat de compartir-la.

«Un dia hem d'anar a la Carrova...»

El dia arriba, quedem a les deu del matí a un bar del Grau. I parla, i ensenya.

El canalet on els republicans ja no van aguantar més, una més d’aquelles batalles que al final van significar la guerra. L’home gran nascut en un poblet de la comarca, presoner d'Auschwitz, tornat a casa refractari a parlar i parlar-ne.

Les bales cosides, encara avui, als masos que hi ha al costat de l'hortet d'aquell col∙lega. Els pares d'un, que quan manaven la CNT i la CGT a Amposta, van fer allò. Els pares de l'altre, que quan va arribar Franco van fer allò altre.

Els forats en el metall i en la memòria col∙lectiva.

Microhistòria, microhistòries.

Retrobades i alegries al bar del Campus Catalunya un migdia d'octubre. Corresponent posada al dia, pocs anys de fet que semblen tants. Xafarderia, anècdotes i complicitats.

Entre d’altres, Cristian ha canviat la guitarra amb què Tipo Gos espantaven iaies a Ulldecona per l'arxiu provincial a Tarragona. La distorsió elèctrica s'ha transmutat en inquietud acadèmica; el punk, en Història de proximitat -temporal, geogràfica, sentimental.

Any i poc més tard, la notícia d'un premi a la recerca local i l’edició en llibre que suposa. Copets a l’esquena a un bar ampostí un dia de més casualitats, felicitacions al facebook. El tema, «evidentment», la resistència antifranquista i la lluita per la democràcia a certa comarca entre ribera i muntanya i ametla i arròs.

Saber, recordar, aprendre. Allò de sabem que som el que hem estat, però no sabem ni què som ni què hem estat. Comprendre. Silencis que són traumes en uns, silencis que són tàcites complicitats en altres. Que no se'n parla gens, però se'n malviu, i en viuen.

La transacció. La Cultura de Transició i la socialdemocràcia.

La construcció d'un relat històric consistent en dir que no hi ha relat ni història a parlar.

De Franco a Juan Carlos.

Del PSUC a Convergència i Unió.

I el celebrar, mentre a Itàlia celebren 86 anys de cert referèndum i a Espanya es mou fitxa per exigir-lo, més i més projectes que recuperen les històries que fan la Història.

Lluitadors quotidians. L'antifranquisme, el canvi polític i la construcció de la democràcia al Montsià (19721979). Cristian Ferrer González (UdL, 2014)