Les recomanacions per a Sant Jordi de l'equip de Surtdecasa.cat

Aquí us deixem un recull dels gustos de bona part dels membres del projecte
Surtdecasa Ebre
,
22/04/2014
Llibres
Arriba Sant Jordi i, des de Surtdecasa.cat, com ja ve sent tradició, us volem fer unes recomanacions molt personals. Lluny de parlar només de novetats literàries, us expliquem -deixant via lliure als gustos i aficions de tots els membres de l'equip- quin és el llibre que més ens ha apassionat o del qual guardem més bon record de l'últim any. A més, ens agradaria que vosaltres ens feu arribar també les vostres recomanacions. Envieu-nos el títol del llibre, l'autor i, si pot ser, un breu comentari sobre els motius pels quals considereu que el llibre és interessant.
 
Los surcos del azar
 
Roman Aixendri (Los surcos del Azar, de Paco Roca)
Hi ha gent que no se sent de cap lloc. Que viu amb estranyesa tota la seva vida. Alguna d’aquestes persones va lluitar algun dia perquè la resta poguéssim viure. El còmic Los surcos del azar narra la història d’un home que aconseguí fugir d’Espanya durant la Guerra Civil i que lluità amb els aliats per combatre el nazisme. Un home que no va poder tornar al seu país i que l’Estat en què s’havia allistat a la Segona Guerra Mundial, el considerà ciutadà de segona un cop els aliats aconseguiren la “victòria”. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Neus Barberà (Primavera, estiu, etcètera..., de Marta Rojals)
Després de molts anys sense endinsar-me en la història d'un llibre - la intensitat de la 'vida moderna' i el poc temps que tant costa d'esgarrapar del dia a dia laboral - em va arribar a les mans, gràcies a la recomanació d'una gran amiga, la història de l'Èlia de Can Pedró. De seguida, em va captivar, em va enganxar, em va posar a la pell d'aquesta jove 'de poble' que tantes coses compartia amb mi. Fer-se gran, decidir cap on vols que vagi el teu futur, creure en els canvis i, sobretot, creure en l'essència d'un mateix.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Núria Barberà (Happy birthday, de Danielle Steel)
Danielle Steel és sinònim de novel·leta romàntica, fàcil de llegir i molt “New Yorker”. Jo no n’havia llegit mai cap, de la Danielle, però el títol Happy Birthday i la foto d’ un pastís sobre fons roig, em van cridar l’atenció. Curiosament, el dia del meu aniversari també s’estava apropant. Devia ser una senyal. “Three very different people discover that they’ve reached a crucial turning point in life…” Tres persones, una de 30, una de 40 i una de 60, que comparteixen un any “crucial” de la seua vida. Molt divertit, distret i engrescador. Si, a més, sou de llagrimeta fàcil, també trobareu moments per a emocionar-vos. Us animo a llegir-lo en anglès!
 
 
 
 
 
 
 
Oriol Fuster (1714: Baluard, de Cels Piñol i Àlex Santaló)
Com hauria viscut Rambo, o un extemporani alter ego seu, la desfeta del 1714? Ni broma ni boutade: original punt de partida per a 1714: Baluard, el nou còmic de Cels Piñol i Àlex Santaló. Fill bastard d'una amanida de móns i referents –de la literatura i el cinema d'acció nord­americà al setge de Barcelona, de la dignitat èpica de la resistència anticolonial al Make war no more dels clàssics de la historieta nord­americana–, Santaló i Piñol oferixen, en plena commemoració del Tricentenari, una proposta igual de tendra que original, igual d'atractiva que necessària. Equilibrada èpica nacional que no esdevé carrinclona, sana normalització d'un episodi històric massa sovint amenaçat per la instrumentalització barroera. Potser el primer còmic post­-referendum; també l'aperitiu perfecte per a l'adveniment d'un país normal... si és que, d'això, n'hi ha.
 
 
 
 
 
Oriol Gracià (L’horitzó primer, de Joan Todó)
L’escriptor Joan Todó forma part d’aquests joves nascuts amb la democràcia espanyola, crecuts en els anys vuitanta dels González i els Pujol, emigrants estudiantils dels noranta, ara assetjats per la crisi econòmica, professional i, sovint, també vital. I en el llibre L’horitzó primer, Todó traspua el pessimisme d’aquesta generació desorientada, que busca en les arrels la manera de repensar-se: hi explica com l’atur l’obliga a deixar Barcelona per traslladar-se a casa dels pares a La Sénia. Des del seu poble natal, reflexiona sobre la vida a pagès i la urbana, sobre la càrrega de les arrels i la cultura, l’existència i els atzucacs vitals. I ho fa amb una narrativa clara, sincera, experimentada i rica en vocabulari. Todó és un escriptor que ha vingut per quedar-se.
 
 
 
 
 
 
 
Hernán en H (Piensa, es gratis, de Joaquin Llorente)
Perquè tots som creatius i tenim un gran talent , només és cosa de saber com fer-lo anar. Joaquin Llorente, un dels millors creatius del món de la comunicació, ens explica a través de la seva experiència professional com despertar i activar el nostre cervell. La intuïció, l'actitud positiva i l'experiència són algunes de les claus que ens ajudaran a aconseguir els nostres èxits personals, professionals i empresarials. En resum, 84 idees, 84 principis, que segurament ens seran molt útils per encarar el nostre futur amb pas ferm i il·lusió.
 
 
 
 
 
 
 
 
Alberto Lamote de Grignon (Un partido de leyenda, de Carlos Marañón)
Clàssic de clàssics. Un llibre sobre Evasión o Victoria, la pel·lícula de futbol més mítica de tots les temps, que va reunir a Michael Caine, Max Von Sydow, Silvester Stallone i Pelé, entre altres futbolistes i actors vestits de curt en un camp de concentració de l’Alemanya nazi. Curiositats, històries sobre els protagonistes, el rodatge i el context històric que faran les delicies dels aficionats al futbol i, sobretot, als que som adoradors del film. Com el seu propi autor indica, aquest llibre és una autèntica declaració d’amor a una pel·lícula. Carlos Marañón, ex-futbolista i director de la revista Cinemanía, és un amant del futbol i del cinema. És fill, nét i nebot de futbolistes, tradició que, unida a la seva pròpia passió per la gran pantalla, l’ha portat a col·laborar a diferents mitjans i escriture un parell de llibres més. Resumint, és una recomanació doble: mireu la pel·lícula i llegiu el llibre.
 
 
 
Judit Monclús (Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes, de Llucia Ramis)
Retrats que no són teus, però en els quals surts a la foto. Així és com se’m va acudir resumir en un tuit el darrer llibre de Llucia Ramis que vaig llegir fa uns mesos. Avui el recomano perquè certes històries, igual que determinades pel·lícules o cançons, desperten sentiments contradictoris depenent de l’època en què les descobreixes, i aquest llibre en podria ser un bon exemple. En aquest cas, Ramis uneix peces per donar forma a un trencaclosques familiar que li permeti comprendre el seu passat i que l’impulsi a trobar el quilòmetre zero a partir del qual reconèixer un nou punt de partida. Malgrat tocs filosòfics amanits amb frases com “La nostàlgia és aquell mal estrany que ens fa dolorosament feliços”, el to àcid, directe, còmplice i descarat característic de l’autora us marcarà el pas per les pàgines d’una crònica fictícia prou reconeixedora.
 
 
 
Núria Piñol (L'estiu que comença, de Sílvia Soler)
Què faries si sabéssis que abans de néixer, la teva vida ja estava planificada? Seguiries el que està marcat o triaries el teu propi camí? I si, fins i tot així, el destí et portés al camí que tenies marcat? Això és el que els passa a la Júlia i l'Andreu, dos horfes vinculats abans del seu naixement, per l'amistat que va unir a les seves mares, que van definir un futur idíl·lic per als seus fills. Però els futurs idíl·lics no existeixen i el futur acostuma a ser bastant cruel, i la Júlia i l'Andreu han de saber com esquivar els cops que aquest els depara. És una novel·la fascinant, plena de costums i tradicions que, passe el que passe, mai s'arriben a perdre, i que en tota l'obra tenen un punt en comú: la nit de Sant Joan i un brindis per l'estiu que comença.
 
 
 
 
 
 
 
Roser Royo (Estremida memòria, de Jesús Moncada) 
Aquests dies, el Born Centre Cultural de Barcelona acull una exposició de fotografies preses per Jesús Moncada a Mequinensa, dies abans que el seu poble fos engolit pel pantà. Ho vaig veure l’altre dia al diari i l’article anava acompanyat, entre d’altres, d’una instantània amb un grup de iaios asseguts a la terrassa del cafè. Curiosament, aquella foto em va recordar no tant Camí de sirga com Estremida memòria, una altra de les grans novel·les de Moncada, publicada el 1997. Allí hi apareixien dos bars, el Casino dels rics i el Varsòvia dels pobres. El llibre es basa en fets històrics ocorreguts a finals del segle XIX a Mequinensa i explica l’empresonament i posterior execució de quatre veïns del poble acusats d’haver matat dos guàrdies civils, un recaptador d’impostos i un traginer. L’afusellament va estremir la memòria col·lectiva de tot el poble. Fa anys que el vaig llegir i en aquell moment l’estil de Moncada em va recordar el realisme màgic de Garcia Márquez.
 
 
 
Josep Sabaté (17:14 L'hora del poble, d'Anna Rosenfeld i Joan Serra) 
"Molta gent del nostre país té el 23 d'agost de 1989 com un dels dies més importants de la seua vida". Segurament és la idea més important que organitzadors de la Via Bàltica van transmetre als coordinadors de la Via Catalana, Ignasi Termes i Ferran Civit. 
 
Anna Rosenfeld i Joan Serra, autors del llibre, van viure l'organització de la Via Catalana en primera persona, com a responsables de premsa i comunicació de l'ANC. 17:14 L'hora del poble explica des de dins com va ser possible mobilitzar 2.000.000 de persones al llarg de 400 km i com va organitzar-se la diada que va marcar el futur del nostre país. Llegiu-lo, no podreu evitar emocionar-vos i carregar-vos de força. Enguany toca V, de victòria!
 
 
 
 
 
 
Roser Sebastià (Deu de desembre, de George Saunders)
Recomano el recull de relats breus del nord-americà George Saunders pel desconcert que contagia al lector. Un desconcert com la vida mateixa que amaga a la retaguarda el retrat crític d'una Amèrica tenyida per la injustícia social. Tot, amb un estil intens i controvertit que bascula entre la foscor i la ironia i que ha sabut traslladar-nos acuradament l'ampostí Yannick Garcia.
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Anna Zaera (L'última trobada, de Sandor Márai)
Moltes vegades l'èssencia de tota una vida pot quedar resumida en una trobada. I encara més si la trobada és un comiat. Sandor Marai utilitza el diàleg entre dos amics per diseccionar l'impuls íntim que entra en joc quan dues persones estableixen una relació, tant sigui d'amor o d'amistat. "Què s'amaga darrere de l'amistat? Simpatia? Aquesta és una paraula buida, poc consistent. El seu contingut no pot ser suficient perquè dues persones es mantinguin unides, fins i tot en les situacions més adverses, ajudant-se i recolzant-se  tota la vida. Hi haurà potser cert erotisme en el fons de tota relació humana?" Un exercici de psicologia brillant i creatiu, que trenca els convencionalismes amb els quals solem referir-nos als conceptes d'amor i d'amistat. 
 
 
 
  
 
  

  • imatge de control 1per1
A

També et pot interessar