“Les visites de Picasso a Horta de Sant Joan encara guarden molts misteris”

El bar ‘La Fourmi’ té un aire bohemi. És un local menut i ‘popero’ amb les parets empaperades de pòsters musicals i cartells de cine, d’aquests que fan tan ‘cool’ el barri de Gràcia de Barcelona. M’hi ha portat el Francesc Miralles, que no hi viu gaire lluny. Seiem en una de les sales més interiors per evitar el xivarri de la terrassa. Què voleu prendre? Un té, si us plau. Jo un cafè amb llet. I mentre esperem que ens serveixin la beguda comencem a parlar de la seua darrera novel·la: El secret de Picasso [Edicions 62], un thriller fàcil de llegir sobre Horta de Sant Joan i un quadre perdut de Picasso.

 

- Què l’ha portat fins a les Terres de l’Ebre?

El paisatge de la zona nord del massís del Port és únic a Catalunya. És una zona que havia visitat alguna vegada, però no gaires... fins que em vaig interessar per les estades que hi va fer Pablo Picasso a cavall del segle XIX i XX. És l’època en què Espanya perd les darreres colònies d’Amèrica. Mentrestant un futur intel·lectual com Picasso experimentava amb els pinzells en una cova propera a les Roques de Benet.

 

- Aquest període de la biografia de Picasso és especialment curiós.

A Horta de Sant Joan, Picasso va entrar en contacte directe amb la natura, amb la vida rural, i hi va pintar el que es considera el primer quadre cubista. D’alguna manera, podem dir que Horta va transformar Picasso. Crec que fa falta un retrat més profund del personatge que ens ajudi a entendre la importància d’aquestes visites en el desenvolupament de la seua obra, però sobretot de la seua personalitat

 

- No s’ha estudiat prou l’estada de Picasso a Horta?

És cert que l’escriptor Josep Palau i Fabre hi en va dedicar algun article i que molts historiadors n’han parlat, però sempre des del punt de vista artístic. Des del punt de vista biogràfic encara hi ha molts enigmes per aclarir. Potser per això les estades de Picasso a Horta de Sant Joan encara guarden molts misteris.

 

- I què el va captivar d’aquesta aura misteriosa?

Em va fascinar aquest Picasso jovenet, amb un punt de misticisme, que en la seva primera estada a Horta de Sant Joan l’any 1898 es vol valdre per si mateix i viu unes setmanes en una cova, amb la companyia del seu amic hortolà Manuel Pallarès.

 

- I com s’ho ha fet per reconstruir el relat històric?

En aquest llibre no reconstrueixo la història, no sóc autor de novel·la històrica perquè escriure sobre el passat requereix molta documentació. Jo parteixo del treball de camp, de parlar amb la gent dels pobles i escoltar les històries que sempre han sentit explicar. Sobre tot aquest material faig volar la imaginació i construeixo una ficció. A més, és cert que el llibre fa constants referències al passat, però està ambientat en el present.

 

- La novel·la, almenys pel que fa al plantejament, té un aire de Codi da Vinci...

Potser sí, salvant totes les distàncies El personatge protagonista arriba a Horta de Sant Joan amb l’encàrrec de trobar un quadre perdut de Picasso. El destí, però el farà anar de la Terra Alta fins a l’illa de Buda, al Delta de l’Ebre.

 

- Hi he descobert algunes guinyades als lectors de les Terres de l’Ebre: el llibreter Octavi Serret hi fa un ‘cameo’ literari.

Sí, en una escena hi apareix el personatge de l’Ocatvi Serret, propietari de la llibreria Serret de Vall de Roures. En l’àmbit de la literatura és un dels ‘activistes’ més reeixits de les comarques de l’Ebre, el Matarranya, el Maestrat i els Ports. El vaig conèixer en la presentació d’un llibre fa un parell d’anys i em va captivar la seva habilitat per seduir el client. Si entres a la seva llibreria en sortiràs amb algun llibre. Aquest ‘cameo’ és un petit homenatge al seu treball. 

 

- També esmentes, molt de passada, la novel·la Les bruixes d’Arnes.

Sí, sense dir el títol. Va ser un llibre força venut el Sant Jordi de l’any passat i també està ambientat a les comarques de l’Ebre. Conec el David Martí, el seu autor, i he estat a casa seva a Arnes. Em va fer gràcia, també, d’incloure una referència a la seva novel·la, encara que sigui molt subtil.

 

- Sembla que els darrers set o vuit anys, els paisatges de l’Ebre i la seua àrea d’influència s’han anat incorporant en novel·les que tenen repercussió més enllà de l’àmbit estrictament local. Parlo de títols com La ciutat invisible (Premi Sant Jordi 2004), Les Bruixes d’Arnes, On ningú no et trobi, (Premi Nadal 2011)...

No sé fins a quin punt això es pot considerar una tendència o una moda, em fa falta informació per analitzar-ho. En tot cas, és un tema que no em vaig plantejar a l’hora d’escriure El secret de Picasso.