Jump to navigation
Andreu Rifé va descobrir el Delta, en part, de la mà del poeta David Monllau. Corria l'octubre de 2007, quan va instal·lar-se en una barraca enmig de les llacunes per composar algunes de les seves noves cançons. Sovint, David passava a saludar-lo i entre converses i bones estones, va sorgir una amistat. Com a agraïment i estima als dos mesos que van compartir, Rifé va decidir musicar una poesia seva “Les mans”, que ben aviat és va convertir en una cançó viral i en van sorgir còpies arreu. Així és com neix “Terròs!”, un grapat de lletres entre la terra i l’arròs que parlen del territori, de la postguerra, de l'amor i la senzillesa de la vida.
El proper divendres 21 de març, el músic català visitarà les Terres de l'Ebre per posar sons al Dia Mundial de la Poesia que se celebrarà a les 20.00 hores al Palau Oliver de Boteller amb l'organització de Túbal Espectacles. De Monllau a Margarit, que així és el nom elegit per l'espectacle, recollirà els versos del pròpi David Monllau, així com també del desaparegut Josep Bo, o d'altres il·lustres de les lletres catalanes com Jaime Gil de Biedma, Joan Margarit, Desideri Lombarte, Joan Vinyoli o Francesc Vicent. Hem volgut parlar amb l'Andreu per conèixer-lo més de prop, i precisament trobem una estona per parlar amb ell a Gandesa, just després actuar en la festivitat de Sant Antoni.
Quin adjectiu et defineix millor... Bocabadat per la lluna. Sóc càncer...
Un llibre que no pugues treure’t del cap..."El último encuentro" de Sandor Márai.
Una ciutat del món que tingues pendent de visitar... Moscú
A l’hivern, pijama, la primera camiseta vella que trobes o bona companyia... Bona companyia i vi negre, a l'hivern. A l'estiu blanc!!
- Què esmorzes per aguantar una jornada d’assaig de teatre o encetar el dia... No sóc d'esmorzar molt. Cereals acompanyat de ràdio.. I sóc de cafè sol i sense sucre. Crec que ho he heretat de mon pare.
- T’imagino assegut a qualsevol racó de casa, concentrat creant una cançó... Abans era primer la música i després la lletra. Després va ser a la inversa. I ara, no tinc més ordre que el de seguir la intuició. Aquesta em salvarà de tot.
- Fa uns mesos vas fer un experiment, una performance on estava implicat un cub de gel, una cadira i tu. Què en sap el gel de l’èxit? Res. L'aigua que un dia va ser gel, no sap res. El gel és tan efímer com l'èxit, que tampoc se'n recorda del que va ser. La vida és efímera i nosaltres ho hem d'aprendre.
- Si escoltem les lletres del teu disc Ping Pong podem veure que viatges molt en transport públic, bus, metro... Realment és així? Sí. També vaig molt en moto. Però en moto no passen tantes coses com en transport públic. A mi, el que m'agrada és anar amb tren. És un dels meus llocs preferits per a la inspiració artística i també personal.
- Les lletres parlen molt de la quotidianeïtat embolicades amb to de melangia. Tens pensat un nou projecte, seguiràs en la mateixa línia? Sí. Al setembre estreno el nou treball. No té gaire a veure amb Ping pong. No hi ha tanta qüotidianitat, ni històries mundanes. Estic buscant llenguatges nous. No és gens fàcil canviar de registre però ho aconseguirem...Són cançons calmes, on reflexo trobar-me en un moment d'intimitat, de certa reflexió. Demà ja sortirem al terreny de joc a viure la segona part. Aviso que aniré fort.
- Amb el David Monllau va néixer una amistat que va desembocar en un disc, Terròs. Una de les cançons musicades és "Les mans", creus que les lletres senzilles i sinceres són un dels ingredients per arribar a la gent? Sens dubte. El mèrit és fer una lletra senzilla però no simple. La gent no és tonta i espera sentir alguna cosa que la sorprengui. "Les mans" ho aconsegueix perquè és una manera molt original de parlar de la humanitat. Visca Monllau!
- Als directes hi ha molta complicitat amb la resta de la banda, alguns d’ells segueixen amb tu des del primer bolo amb "Terròs!". Com és un assaig entre generacions diferents? La música no hi entén d'edats. Allò important per mi, a l'escenari, i a l'assaig, és en certa manera deixar de pensar i donar pas al sentir. Aquest és el gran repte de qualsevol artista que puja a un escenari.
- Sabem que tens la carrera d’Arquitectura Tècnica, però com van ser els teus inicis com a actor i cantant? Com va ser el canvi de xip? En el teatre vaig començar a la Universitat. Van ser uns anys excepcionals. Érem de ciències i no sabíem que anàvem a lletres, i això ens feia molt grans. En la música, va ser anys més tard, quan em vaig adonar que no acaba de ser feliç amb la feina tècnica. No descarto tornar a alternar les disciplines. No em desagradava tant!
- Quins vincles tens amb les terres de l'Ebre? Sobretot d'amistat, que després ha esdevingut en derivada musical i artística. Hi tinc un passat que mai ha deixat de ser present. Estimo aquesta terra. La respecto i en presumeixo de ser també casa meva.
