Chucho Valdés: “A Tortosa interpretaré el meu disc més màgic”

Ningú posa en dubte que és el convidat d’honor a la festa jazzística de Tortosa. Chucho Valdés (Cuba, 1941) amb cinquanta anys de trajectòria a la seua esquena ha demostrat que, a part de ser fill d’un mite viu, Bebo Valdés, és un dels pianistes de jazz llatí més virtuosos del món. Chucho ha rebut el Grammy al Millor Àlbum de Jazz Llatí 2011 i, el divendres 1 de juliol, l’Auditori Felip Pedrell de Tortosa tindrà el gust d’acollir-lo al seu escenari. Abans, Surtdecasa.cat ha volgut conéixer-lo de més a prop.

- Quan es va començar a interessar per la música? Quin paper va tindre el seu pare?
El meu pare em va fer creure que el piano era una joguina i em va asseure a tocar. Molts cops, quan ell tocava, jo estava al darrere escoltant les melodies, m'agradava... Per això, als cinc anys, el meu pare em va posar un professor particular.

- Tenint els seus gens ja tenia molt de guanyat, no?
El més important és haver estudiat. La música és un llenguatge i com a tal s’ha d’aprendre una tècnica per poder-lo expressar. Així com una persona que no coneix bé la llengua parla tèrbol, un músic també.

- Quin significat  té el seu darrer disc -Chucho's Steps- en la seua carrera de músic? És un dels disc més interessants que he fet quant a treball musical. Té molta riquesa rítmica i està molt elaborat. Puc dir que a Tortosa interpretaré el meu disc més màgic.

- Quin és el millor moment que recorda dalt d'un escenari?
N'he tingut molts, però potser em quedaria amb el debut d'Irakere -orquestra de jazz cubà fundada per Chucho- al Carnegie Hall de New York el 1978. Va ser una nit tan especial que vam rebre el primer Grammy a artistes cubans residents a Cuba des de 1959.

- A part de la música, aplica la seua creativitat a altres camps?
La veritat és que la música és el que més m’ha interessat a la vida. Per això, l’he utilitzada per canalitzar tota la meva creativitat.

- Quin és el format en què se sent més còmode: solista, quartet, big band...?
Em sento molt lliure quan toco sol. El format quartet també m’agrada perquè m’obliga a estar coordinat amb els altres músics i estar més pendent de l’esctructura. Potser les bandes més grans ja no m’atreuen tant perquè em vaig passar 25 anys fent això amb Irakere i arriba un moment que vols dedicar-te a ser només tu mateix.

- Què opina dels músics de jazz catalans, i com veu l’escena musical actual?
Històricament el meu ídol era Tete Montoliu, un dels pianistes més grans que ha donat el món del jazz. A més, el fet de ser cec i gairebé sord el convertia en un geni. Actualment, admiro molt a Carles Benavent, un gran baixista.

- Com encaixa la música a la seua vida? Per a què li serveix la música?
La música és capaç d’exterioritzar tots els meus estats d’ànim...Tristesa, alegria, mal humor, dolor, amor….tot!