Els Quicos: 20 anys d'anècdotes

Aquests vint anys han donat per a infinitat de bolos i moltes hores junts a la furgoneta amunt i avall dels Països Catalans. Una furgoneta que porta el logotip de la marca turística Terres de l'Ebre ja que pocs dubten que els Quicos són els principals ambaixadors de la marca ebrenca fora de les nostres terres. El nucli dur del grup, Artur Gaya (Quico el Célio), Quique Pedret (el Noi) i Jordi Fusté (El Mut de Ferreries) ens explica amb què es queden d'aquests anys damunt dels escenaris i ens expliquen algunes de les anècdotes més divertides que han viscut.

 

Les experiències internacionals

La seua presència als escenaris sempre ha estat relacionada amb la difusió de les arrels culturals de casa nostra. I en molts casos, aquesta difusió ha tingut grans dosis també de reivindicació. En l'època de la lluita contra el transvasament, Arturo recorda una anècdota que van viure al metro de Brussel·les, abans de cantar davant del Parlament Europeu. “Al sortir del metro, quan estàvem a l'andana, vam procedir a fer el nostre ritual màgic que consistia en unir tots les mans al centre, primer a la dreta i després a l'esquerra i cridar ben fort les primeres síl.labes del nom dels membres del grup: QUI-NO-MUT-JAU-BER-VI”, explica. “En aquell moment passava un japonès que també acabava de sortir del metro i va ficar les seues mans també al mig sense entendre què estava passant”. Una imatge que segur que ni l'espontani transeünt nipó, ni els membres de la 'troup' oblidaran.

 

També a França van viure una experiència memorable. Concretament, quan van actuar a l'auditori Richelieu de la prestigiosa universitat de La Sorbonne, a París, on van acompanyar la lectura d'una tesi sobre la Jota a Catalunya. “El nostre concert aportava un document sonor a la presentació del treball d'una catalanofrancesa, Claire Guiu”, explica Artur. “El més curiós de tot va ser veure com ella intentava traduir al francès les tortosinades que deia el Noi a l'auditori”, relata. “Va ser molt divertit veure com els parisins flipaven de presenciar com ens passàvem el porró de vi o perquè havien de fer un 'bombardino' amb sons vocals: pop pop pop...a l'inici de la cançó Lo carrilet de la Cava.

 

Els equívocs més graciosos

“Els moments més emocionants els he viscut quan, al acabar el concert, baixem a cantar l'última cançó amb la gent”, diu Pedret, “és en aquest moment quan veus bé la cara de qui ha estat escoltant, cantant i rient amb natros i quan, després, pots parlar amb ells escoltant-los moltes vegades emocionats i, quan estem fora, enyorats de la seua terra”. El seu àlbum de records està ple de gracioses confusions sobre els personatges de ficció que interpreten a l'escenari. “Una vegada a la plaça Major de Sa Pobla, a Mallorca, vaig fer tan bé el paper de cec que, quan en acabar el concert vaig saltar de l'escenari per cantar a peu pla, es va sentir entre el públic un crit col·lectiu de pànic”, explica Arturo Gaya, “no sabien que en realitat no era cec”, conclou. Encara més curiós és el titular que va sortir el dia després a la premsa local. "Un falso ciego conquista sin paliativos al público mallorquin".

 

D'equivocs com aquests n'hi ha uns quants. “Molt al principi, una vegada, una senyora gran em va agafar la mà i em va posar un dineret a dins de la butxaca”, explica Jordi Fusté, "guarda-te'l, em va dir”. “Suposo q va pensar 'pobres desgraciadets, un cec, un xic molt raro i un mut cantant pel carrer ...quin desastre!!", explica rient el músic que fa el paper de Mut a l'espectacle.

 

També hi ha hagut temps per a moments molt emotius que demostren fins a quin punt el grup ha estat la punta de llança de la cultura ebrenca a l'exterior. “Ma filla ha aprés a parlar en vatros!!!", li va dir una senyora a Pedret després d'una actuació, davant la sorpresa del Noi. A qui la dona va aclarir: "Sí, sempre posem al cotxe el Vinguen quan vulguen i un dia, quan encara la xiqueta quasi no parlava, sonava la cançó del Vi de Batea i el Noi pregunta: Voste com se diu? i del seient de darrere sentim: Maria!! Aquesta familia es van quedar molt parats ja que era la primera vegada que la seva filla pronunicava el seu pròpi nom.

 

Una amistat a prova de bombes

“L’estima entre natros ha sigut lo motor per tirar endavant”, assegura Gaya, que està convençut que ha estat aquest vincle el que ha fet que poguéssin mantenir el grup durant vint anys. “Som com una gran família, amb els seus problemes domèstics que se superen amb grans dosis de tendresa”.

 

El mateix pensa Jordi, qui sentència que, després d'aquestes dos dècades de treball conjunt, “Em quedo amb l'amistat, amb la creativitat i amb el treball en equip com a font de creixement personal, del poder de riure i també de plorar”, diu. Per a ell, poder “veure en les mirades de la gent que estan una mica més contents que quan havien entrat” és part de la màgia de la seua professió.