Judit Monclús
,
13/03/2017
Música

Sara Blanch: “En els últims anys, l’òpera està agafant importància i es fa molt més present en la societat”

La soprano de Darmós triomfa en els escenaris lírics al costat de veus de renom del gènere
Sara Blanch

Foto: 

Cedida
Sara Blanch
En acabar les representacions de ‘La Flauta Màgica’ de Mozart al Teatro de la Maestranza de Sevilla, va fer escala al Gran Teatre del Liceu per interpretar el paper de Crobyle a l’òpera ‘Thais’ de Massenet en versió concert al costat de Plácido Domingo per, després, posar rumb al Teatro de la Zarzuela de Madrid per assajar ‘Châteaux Margaux’ i ‘La Viejecita’, que interpretarà el 30 de març i el 7 d’abril. L’òpera porta Sara Blanch (Darmós, 1989) a recórrer alguns dels escenaris més importants que abans han trepitjat grans figures del gènere. L’avala especialment el fet d’haver-se emportat vuit premis en l’edició de l’any passat del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas, que la crítica l’hagi lloat des del primer moment, i el treball, la constància i la passió que destil·la per fer-se un lloc en el món del bel canto. A Surtdecasa hem parlat amb la soprano ebrenca, qui ens ha avançat que aquest estiu tornarà a casa perquè puguem gaudir de la seva veu els dies 18 i 20 d’agost a Tivissa.
"És una cosa que tinc al cap i sobre la qual reflexiono. Vaig pel carrer i vaig recitant i cantant sense adonar-me’n. Ho porto molt integrat, però també em porta molt treball, s’hi ha d’estar molt a sobre"

- Com aflora el teu interès per la lírica?
A casa he tingut un ambient familiar molt musical. Els meus pares són músics i la música sempre hi ha estat present. Llavors, això ha vingut de manera molt natural perquè ho he sentit molt a casa, he cantat a la coral del poble des de petita, etc. A més, quan te n’adones que tens una determinada veu, l’interès creix.

- Amb 16 anys vas debutar cantant Sentinella de l'òpera ‘Lisistrata’ d’Albert Carbonell al Teatre Nacional de Catalunya i al Mercat de les Flors. Com recordes aquell dia i com va sorgir l’oportunitat?
Va ser la meva padrina, que també es dedica a la música i treballa en un institut a Barcelona, qui em va dir que feien unes audicions al Liceu per fer aquesta òpera. Hi vaig anar, vaig fer unes audicions i vaig quedar entre les persones seleccionades. La veritat és que ho recordo amb moltíssima il·lusió. Va ser una gran experiència perquè jo estava fent el Batxillerat a Móra i els caps de setmana els passava a Barcelona assajant.

- Qualsevol veu, amb treball, pot arribar a cantar òpera o s’ha de tenir un do natural per fer-ho?
Un do l’has de tenir. Podem dir que, a vegades, hi ha veus que no són boniques d’entrada, però que treballant arriben a cantar bé, que és el que et permet la tècnica. Hi ha casos de gent amb menys facilitat, però que arriba més lluny perquè ha treballat molt aquesta tècnica. I al contrari, també hi ha gent que té molta facilitat, però que, com que li surt de natural i no és prou conscient de la veu que té, no la treballa prou i queda enrere.

- La teva veu et defineix com a soprano lleugera. Per què es caracteritza i què et permet?
Sóc lírico-lleugera amb coloratura, que es refereix a la part de l’agilitat. Per exemple, a les òperes de Rossini hi apareix molta coloratura i a mi és un repertori que em va molt bé. Llavors, lírico-lleugera vol dir que tinc la part dels sobreaguts –les notes més agudes del registre humà– i que les notes centrals són molt contundents, per dir-ho d’alguna manera. Normalment, les lleugeres es caracteritzen per tenir sobreaguts amb molta facilitat, però amb una mica de manca de cos al centre. La lírica el té més marcat.

- En la 53a edició del Concurs Internacional de Cant Tenor Viñas celebrat l’any passat, vas alçar-te com a vencedora en vuit categories. Què et va suposar destacar en aquest prestigiós certamen?
Va ser una explosió perquè a partir d’aquí m’han vingut molts contractes i oportunitats. És un concurs molt vistós, de cara al públic, a la publicitat i al jurat internacional que tenen, que és realment la gent a qui interessa. És com si fessis una audició per a molts teatres diferents. Si agrades, com ha sigut el cas, t’obre moltes portes, com ara al Teatro Real; a la Zarzuela, que és on estic ara; a Peralada, on hi vaig estar l’estiu passat, etc.

- A principis d’aquest mes de març vas debutar al Gran Teatre del Liceu al costat de Plácido Domingo amb l’òpera ‘Thais’ de Massenet. Què sents quan comparteixes escenari amb veus de renom del gènere?
Molt respecte per coincidir per primera vegada amb una persona que té una carrera tan llarga i tan bona. El que passa és que quan estàs a l’escenari has d’interpretar el teu personatge i, per tant, has de trencar aquest respecte per interactuar amb l’altra persona. La sensació que vaig tenir va ser genial. Ell es posa dins del personatge de tal manera que es transforma. Això fa que tu també entris en aquest joc. Així és com funciona realment l’òpera i el teatre: hi ha d’haver sempre una connexió i quan una persona així t’ho posa fàcil és fantàstic. Tot es desenvolupa millor, l’obra té més força, tot cobra més la intenció que ha de tenir i el públic també ho rep.

- Tal com dius, l’òpera no és només veu, també hi juga un paper destacat la interpretació. T’has hagut de preparar en aquest aspecte?
Dins del conservatori he tingut assignatures de teatre. Primer teatre sol, interpretació, i finalment, òpera. He treballat molt el cos amb estiraments, relaxació, respiració... Cal aquesta preparació, tant de cos com de teatre.

- Lloada pel públic i la crítica, quines creus que han estat les claus d’aquest èxit que ara reculls?
Faig una cosa que m’apassiona, que sento que porto a dins. No em veig fent una altra cosa, de moment. Dedico tot el meu temps a això. Hi estic pensant les 24 hores del dia. És una cosa que tinc al cap i sobre la qual reflexiono. Vaig pel carrer i vaig recitant i cantant sense adonar-me’n. Ho porto molt integrat, però també em porta molt treball, s’hi ha d’estar molt a sobre. Les crítiques, un dia poden ser positives i un altre dia, no. La qüestió és arribar al públic, que la gent ho gaudeixi i que s’emocioni.

- Ha quedat desterrat el tòpic que assegura que l’òpera és un gènere elitista?
Penso que sí. En els últims anys, l’òpera està agafant importància i es fa molt més present en la societat. Hi ha molts joves que van a l’òpera, que l’interpreten i hi ha molta competència. A banda, la part escènica, que s’està desenvolupant molt, fa l’òpera d’alguna manera més propera.

- De fet, vas treballar amb La Fura dels Baus, que té unes posades en escena totalment oposades a les de l’òpera més clàssica que tots tenim al cap...
Sí, va ser un esdeveniment que es va fer en privat. Em van posar dins d’una peixera amb aigua. Anava amb una espècie de banyador i m’anava submergint. Sortia per cantar i em tornava a capbussar. En un moment determinat, una altra noia m’havia de treure de l’aigua i posar-me xocolata per sobre mentre ella anava cantant. Res a veure!

- Després d’actuar en escenaris d’Itàlia o Alemanya, has detectat diferències pel que fa a l’apreciació del gènere entre països?
A Itàlia hi vaig entrar per la porta gran perquè vaig estar en un festival molt prestigiós i a Espanya no m’havia trobat en aquesta situació fins l’any passat. Justament ahir [7 de març] va morir Alberto Zedda, director del festival on vaig actuar a Pesaro (Itàlia), que era una persona especialitzada en Rossini i que treballava amb un rigor i una exigència que feia créixer l’artista. Volia sempre el millor resultat i treia el millor de tu. Crec que a tots els que vam estar allà ens va ensenyar moltíssim. Ara, comparant-ho amb el Liceu, veig que funciona al mateix nivell i puc dir que m’he trobat una producció molt professional i he tornat a tenir la mateixa sensació. Quan es treballa així, és igual on siguis. A l’estat espanyol hi ha molt nivell i molt rigor. Al final, es tracta d’una qüestió mundial perquè vas voltant. Els que vénen a treballar aquí són de fora i els d’aquí també marxem a l’estranger. Acaba sent un intercanvi constant.

- Quina ha estat l’òpera que t’ha fet més il·lusió interpretar i quina t’ha suposat un repte més gran?
Il·lusió me’n fan totes, malgrat que, a vegades, un paper et pot agradar més que un altre. Potser el que m’ha fet més respecte és el de la Reina de la Nit, de l’òpera 'La Flauta Màgica' de Mozart. És un personatge que no s’accepta tan fàcilment. Agrada molt perquè és una peça coneguda, però que et reconeguin la veu per a una reina no és tan fàcil.

- Quins són els compositors que s’adiuen més amb la teva veu?
Rossini em va fantàstic, perquè té molta coloratura i la meva veu l’assoleix molt bé. Tot i això, he de treballar molt perquè també té molta dificultat. Amb la meva veu, també s’hi adiuen les obres compostes per Donizetti, Mozart, Bellini... El bel canto, en definitiva.

- I ara que estàs assajant sarsuela al Teatro de la Zarzuela, com ho portes?
Doncs molt bé. Estic experimentant un nou registre, també vocal, perquè faig dues sarsueles –'Châteaux Margaux' i 'La Viejecita'– amb Lluís Pasqual a la direcció escènica i Miquel Ortega a la direcció musical en un muntatge conjunt. A la primera sarsuela, sóc una sevillana i faig cant flamenc i alguns passos de sevillanes. És diferent al que he fet fins ara, però m’agrada molt.

- Quins són els teus plans de futur professionals i fins on t’agradaria arribar?
Un cop comences, sempre en vols més. Vull continuar treballant i continuar creixent com a artista. Als llocs on em pugui portar això, no ho sap ningú. Parlant d’un futur proper, hi ha algunes propostes més sobre la taula, però encara no tinc clar cap on tirar. Està per decidir.

Més informació: 

També et pot interessar