La 'troup' artística més famosa de l'Ebre fa vint anys

El 15 de desembre de 1992, Arturo Gaya i Xavi Borràs, convertits ja en Quico el Célio i el Noi, van decidir convocar a les 20 h el primer concert recital de romanços de Nadal al bar La Finestra, al carrer Travessia de la Parra, número 5 de Tortosa. Aquest bar era en aquella època el centre d'operacions d'un inicipient moviment cultural i artístic, i també la redacció del diari Ebre Informes. Vint anys després, avui 15 de desembre de 2012, el bar la Finestra, que ara s'ha convertit en la Taverna del Rock, acollia la celebració d'una trajectòria única i més que consolidada. Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries han aconseguit, en aquestes dos dècades, ser un dels conjunts més singulars de l'escena musical catalana.

 

“El personatge de Quico el Célio està inspirat en un violinista que va viure a Tortosa, a principis del segle XX, i que cantava nadales per les cases”, explica Arturo Gaya. “Volíem recuperar la idea del cec com a cronista ja que, al segle XIX, els cecs eren els que explicaven els relats socials que succeïen als pobles”, relata. I aquest personatge, a les auques, estava sempre acompanyat per un pigall o ajudant, un personatge que va prendre forma amb el Noi, Josep Cid i Fonollosa, el que a partir de llavors es convertiria en el seu fidel acompanyant.

 

A aquest duo inicial, ben aviat s'afegiria el músic Jordi Fusté qui, en aquelles representacions, havia estat “un espectador d'exepció”, segons recorda Arturo. “Jordi ens mirava amb una visió crítica constructiva i, dos mesos després, ja s'incorporava al projecte aportant els seus coneixements musicals a l'espectacle". El  Mut, també basat en un personatge real, va ser un paper idoni per a Jordi ja que, des d'un principi, va expressar que ell preferia participar de l'espectacle sense dir massa cosa.

 

Cinc anys després, aquest equip inicial va patir el primer contratemps quan Xavi Borràs va decidir deixar el grup. “El Noi sempre ha estat un personatge molt especial”, diu Gaya, “per això, quan Xavi Borràs va deixar el grup, per substituir al Noi no n'hi havia prou en trobar un bon cantant i un bon actor, sinó que havia de ser una combinació de les dues coses i, a més, que conegués molt bé la idiosincràcia de les Terres de l'Ebre”.

 

La persona elegida va ser Quique Pedret. “Xavi Borràs va estar més de sis mesos 'adiestrant' a Quique”, explica, “se n'anaven a passejar els dos junts per Tortosa i passaven pel bar Lesmes i el Siglo, on xerraven amb tortosins 'de pura cepa' com Esteve, el propietari del Siglo, del qual el Noi va copiar algunes de les seues expressions més conegudes". “El primer dia que va sortir a l'escenari, el públic el va aplaudir perquè era realment un clon”, explica.

 

El Pla Hidrològic i les pressions polítiques

Va ser l'any 2000 quan, per primera vegada, aquests cronistes de les costums ebrenques van haver de posar d'una manera més intensa el seu art al servei d'una causa, la defensa del riu davant el Pla Hidrològic Nacional orquestrat pel PP i que, a Catalunya, va rebre el suport de CIU. "Quan els Quicos vam aparèixer per primera vegada fent declaracions per la defensa del Delta i de l'Ebre que, en aquell moment, era estar en contra del govern de la Generalitat, era una posició que molta gent no entenia", explica Gaya.

 

"Molts ens preguntaven: Com és que us heu mullat?", explica Arturo que recorda que va ser una època intensa en què moltes vegades hi va haver intents de "tapar-nos i de que no féssim concerts", diu. "Va ser una experiència que, com a músics, la recordarem sempre ja que en aquell temps no era massa "normal" que la gent critiqués les decisions politiques, era un moment en què el país encara no estava revolucionat com està ara, era l'oasi català". 

 

Orgull identitari

Part del mèrit d'aquest conjunt és el treball de recerca, d'estudi i de recuperació de la música tradicional i popular de les Terres de l'Ebre. "Una de les coses més boniques que ens han pogut dir és que, gràcies a natros, a molta gent ja no li fa vergonya parlar ebrenc a Barcelona".

 

Els Quicos han ajudat a que molta gent reconegui la jota també com una música catalana. "Encara que la balle menys gent que la sardana, no per això deixa de ser menys catalana", diu, "és la música de la Catalunya del sud, de les Terres de l'Ebre i del Priorat. Hem pujat a l'escenari, a l'altar de la música, totes aquelles coses més populars que en algun moment donat s'estaven perdent"

 

Amb onze discs a l’esquena i reconeguts darrerament amb tres premis Enderrock, diuen que la seua funció continua sent la del principi: "seguir atents al que passa a la societat i demostrar el nostre compromís amb el poble", diu Gaya.

 

A la primavera, sortirà a la llum un disc en motiu del vintè aniversari, moment en què la 'troup' ebrenca iniciarà també una gira amb un nou espectacle popular que es representarà a les places dels pobles.

 

Moltes felicitats, Quicos!