Laura Guarch

Foto: 

Cedida
Laura Guarch

Laura Guarch: "És la música la que em fa conèixer el món"

L'artista d'Ulldecona porta la seva música a tota Europa
Anna Zaera
,
14/08/2015
Música
És l'Esperanza Spalding de les Terres de l'Ebre. Té una veu de soul que impressiona i el seu cabell afro l'acompanya en aquest estil d'influències groove. Aquest últim any ha estat cantant amb una 'loop station' als carrers i places de París, Roma i Londres, una experiència que la reafirma en la idea que és a través de la música com ella millor explora el món. Reconeix que es pot entendre un país a partir de com els governants i les institucions tracten els seus artistes de carrer. Laura Guarch (Ulldecona, 1988) és una entusiasta, una investigadora nata. L'educació i la música són el binomi que alimenta la seva curiositat. Una vegada va escoltar un músic que deia "en els nostres límits està el nostre poder" i s'ho va prendre al peu de la lletra.
Mon iaio em diu que ja vaig començar a volar quan anava a Tortosa, al conservatori, i que després ja he continuat volant cada vegada una miqueta més lluny...

- Ets una de les veus del groove i el blues amb més projecció de les Terres de l'Ebre... Com descriuries el teu estil?
És difícil definir l'estil, sobretot com a compositora, perquè és molt personal i les etiquetes no ho poden dir tot. Diria que les meves composicions són d'un estil pop-jazz, amb referents com Esperanza Spalding, i els gèneres on em sento més còmoda cantant són el soul i el gospel, amb referents com Nina Simone o Aretha Franklin. No obstant això, també canto pop, jazz i bossa nova i m'estic aventurant a investigar el flamenc i versionar cançons tradicionals.

- D'Ulldecona al món. És la música qui et permet descobrir el món o el món descobrir la música?
És la música la que em fa conèixer el món. A través d'ella puc connectar amb persones, llocs, paisatges i idees. Mon iaio em diu que ja vaig començar a volar quan anava a Tortosa, al conservatori, i que després ja he continuat volant cada vegada una miqueta més lluny... Una de les primeres experiències fortes van ser els tres estius que vaig passar formant-me a San Francisco, on vaig fer amistat amb gent de gairebé tots els continents.

  • imatge de control 1per1

- Si haguessis de descriure musicalment les teves ciutats fetitxe com ho faries?
És cert que cada ciutat té una atmosfera particular, una manera d'apreciar la música i sobretot de valorar l'art al carrer. Vaig començar el viatge a París amb la idea de tocar bàsicament al carrer i, passat l'octubre, vaig acabar tocant el teclat i fent cors amb un grup de pop-folk parisenc amb concerts gairebé cada setmana. També va ser una etapa intensa d'anar a jam sessions i scène ouverte: arribar i cantar. Vaig aprofitar també per cantar una mica de chanson française, que sempre m'ha fascinat. A Roma hi ha molts músics de carrer, l'Ajuntament et dóna un permís com a artista di strada però llavors amb els altres músics és la jungla, en la línia del caràcter caòtic de la ciutat i el caràcter apassionat dels italians. Si vols tocar al Pantheon has de passar per unes quantes discussions acalorades. Quan arriba el bon temps és una ciutat molt turística en què la gent aprecia molt la música combinada amb la bellesa de la ciutat. I després, a Londres, on sóc ara, hi ha una escena musical brutal, infinita, que no te la pots acabar. Se li dóna molt de suport des de les institucions. També de cara als artistes de carrer. Em va sorprendre molt que al carrer i al metro hi hagi pintades les marques que indiquen el lloc pensat pel busker, com en diuen aquí, i, sobretot, que cada vegada que se m'apropa un policia sigui per preguntar-me com es diu la “maquineta” que utilitzo o per felicitar-me i demanar-me una targeta de visita.

- Aquestes experiències et transformen molt, m'imagino...
Els llocs on em poso per cantar són llocs amb molt de moviment, on hi passa molta gent, gent anant d'un lloc a un altre en el seu dia a dia, amb els seus pensaments i preocupacions, sense entretenir-se gaire. La música fa un canvi energètic. La gent es para, somriu, es pren un minut, interactua, balla. I pot captivar de la mateixa manera a un xiquet que a una persona gran, a una dona de Zimbàbue com a un home de Sidney, a un milionari com a un vagabund.

- La música és un llenguatge universal...
La música ens fa ser iguals perquè ens arriba a l'ànima, així com la cultura ens fa pensar que som diferents. La música uneix en la diversitat i això és una cosa que els artistes hem de saber aprofitar. Al carrer hi ha tothom. Hi ha la gent que passa pel carrer, però també la gent que viu al carrer. Interactuar amb ells, parlar-hi o fer-los ballar amb la meva música m'ha fet prendre molta consciència sobre aquest col·lectiu. Adonar-me que no sempre han estat així, que tots tenen un passat amb una família, un treball... i que amb la música puc fer que passin un dia fantàstic dins la seva situació. Crec que des de l'acció artística es podrien fer coses molt potents per ells. D'altra banda, si fas una actuació interessant, el carrer és un molt bon aparador i d'aquí poden sorgir bones oportunitats.

- Quines oportunitats t'han sorgit de cantar al carrer?
Algunes de molt interessants! M'han suggerit participar com a cantant a una escena d'una pel·lícula francesa, he cantat a una boda a un hotel de luxe de Mayfair, unes ballarines m'han demanat de col·laborar en la seva companyia o artistes audiovisuals s'han ofert a fer-me un videoreportatge o vídeos musicals.

- Una experiència que també va viure el músic de Camarles Joan Rovira. Heu compartit anècdotes?
L'última vegada que el vaig veure li vaig comentar les meves intencions de viatjar durant gairebé un any actuant al carrer. Ell em va donar alguns bons consells, i em va dir que tocar el teclat al carrer era una bogeria. Jo al principi no tenia clar com muntar-m'ho. Una opció era la de mirar de cantar i tocar el teclat, utilitzant alguna bateria portable, però tot plegat pesaria moltíssim i com em va dir Joan seria gairebé impossible. Em van quedar gravades les paraules del músic-compositor comunitari Merljin Twalhoven, que va dir en una conferència a l'Esmuc que en els nostres límits està el nostre poder. Així que allò que en un principi era una limitació, que era que per tocar al carrer el meu instrument era el piano, en vaig traure una solució creativa i bastant única, ja que amb tots els músics de carrer que he vist en aquest viatge no ho he vist fer a ningú. Fer música únicament vocal en directe utilitzant una loop station, loopejant la meva veu per versionar temes de soul i pop.

- El projecte de cantar al carrer amb la loop station ha donat lloc al projecte 'Street Vocals'...?
Sí. Vaig marxar d'Ulldecona a finals de setembre havent arranjat només dos o tres temes, i vaig continuar gestant el projecte a París, fent més arranjaments de temes que tinguessin una mateixa seqüència harmònica durant tota la cançó. Vaig començar a cantar-los al carrer i vaig acabar de vendre tots els discs que em quedaven de 'Introducing Laura Guarch Trio'. Al mes de desembre ja tenia 8 o 9 arranjaments i vaig decidir que havia de gravar un disc d'aquest projecte. El vaig gravar al Studio 7C de París al gener, una setmana abans de marxar cap a Itàlia.

  • imatge de control 1per1

- Què estàs fent en aquests moments a Anglaterra?
Fer la maleta per tornar a Ulldecona i gaudir una mica de l'estiu!! Encara que al setembre tornaré a Londres. Hi ha bones oportunitats de feina al voltant de la música, moltes possibilitats per realitzar els teus projectes i una infinitat de coses per fer i aprendre.

- Dius que per a tu l'educació i la música sempre van de la mà. Què trobes que tenen en comú? Com t'agrada fusionar-les?
En el meu cas són els dos pilars del meu perfil professional i un dels objectius d'aquest viatge era començar a definir com fusionar-los. Crec que la música i l'art en general, també la dansa, el teatre i les arts plàstiques, tenen un potencial educatiu i transformador molt fort, sobretot quan són practicades en grup i de manera creativa. Sota aquesta idea amb l'amic Roger Sans vam crear la plataforma WePlayInPlay, des de la qual estem impulsant diversos projectes.

- WePlayInPlay, que pren la improvisació i el joc com a base per aprendre. Què has descobert a través d'aquest sistema o d'altres de similars?
El denominador comú dels projectes WePlayInPlay és el treball amb la improvisació artística col·lectiva utilitzant la música, la dansa, el teatre i la pintura per integrar una actitud de jugar en la vida i aprofundir en temes d'autoconeixement: identificació de sentiments, comunicació amb els altres, flexibilitat, lideratge i escolta... tot a través d'un procés creatiu i intuïtiu.

- Quins són els teus somnis a llarg termini?
Un dia m'agradaria gravar un disc de música meva sense limitacions, podent-hi posar tot el sucre i tota la sal, amb una bona producció, promoció i gira en què la meva feina fos únicament cantar! Això és molt idíl·lic. També m'agradaria formar una companyia d'improvisació transdisciplinària per crear performances amb impacte social de manera professional, amb un equip que a la vegada fóssim performers i formadors de Play@Work.

Més informació: 

Web Laura Guarch

   

A

També et pot interessar