Oques Grasses: "Hem de seguir fent el que fem tot i que ara la resposta és molt més gran"

La banda de la Plana de Vic actua el proper divendres 22 d'agost a Ascó

Judit Monclús

16/08/2014

Música

"Creiem que la gent també ha format part de tot el que ens ha passat i pensem que també té dret a poder anomenar com vulguin aquest segon disc"

Delirants, surrealistes, descarats... Ja ningú sap com definir Oques Grasses, el grup revelació de l’any que ha emergit amb força a l’escena musical de casa nostra. Els de la Plana de Vic han posat la directa a un fenomen que es preveu imparable i que els està donant molt bons resultats. La combinació de reggae, pop i rock i unes lletres que tothom es pot fer seves han congregat un exèrcit de seguidors que va en augment. Encara no els heu vist mai en acció? Poseu-hi remei: el 22 d'agost aterren a Ascó en el marc de les Festes Majors, amb un concert compartit amb Blaumut. De moment, us deixem amb aquesta entrevista a Josep Montero, veu i guitarra del grup.

- La vostra entrada dins el panorama musical del nostre país ha estat contundent: dos discs en menys de dos anys i el Premi Enderrock com a millor grup revelació del 2013 per votació popular. Com es paeix això?
Doncs amb molta alegria perquè el primer disc el vam fer sense moltes expectatives, simplement teníem deu cançons, portàvem un any assajant i vam decidir gravar-les per mirar de fer un pas endavant. La gent va respondre millor del que ens esperàvem perquè cantaven les nostres cançons, cada cop teníem més públic als nostres concerts i ens van començar a sortir concerts molt grossos, com el de Barraques de Girona o el del Mercat de Música Viva de Vic. L'any passat vam fer uns 75 concerts i després ens vam trobar amb el mateix: tornàvem a tenir deu cançons i, per això, vam decidir gravar el segon disc. Ara fa dues setmanes que l'hem tret i estem molt contents perquè hem fet cinc o sis concerts i la gent ja se sap les cançons. Hem d'assimilar que el que fem, ho hem de seguir fent de la mateixa manera, però ara la resposta és molt més gran.

- Heu inventat el vostre propi estil, el “reggae a la cassola”. Què el diferencia del reggae que tots podem identificar?
Nosaltres tenim com a base el reggae, que ens agrada molt a tots i estem molt còmodes fent-lo, l'únic que també ens agrada sortir-ne una mica i barrejar-lo amb altres estils que no vindrien a ser els típics d'un grup de mestissatge, ja que nosaltres no ens considerem així. El barregem amb qualsevol altre estil que ens agradi escoltar. Per això l'anomenem “a la cassola”, perquè el barregem amb altres estils. No es pot definir amb un nom en concret.

- Precisament sobre això que dius que no us considereu un grup de mestissatge, la revista musical Mondosonoro va incloure el vostre primer disc 'Un dia no sé com' (autoeditat, 2013) en el top ten dels millors discs nacionals de mestissatge de l’any passat...
És normal que se'ns consideri un grup de mestissatge perquè aquest és un estil molt ampli i es pot considerar així a qualsevol grup que barregi més d'un estil, però a nosaltres ens agrada dir que fem “reggae a la cassola” perquè considerem que no fem el reggae-ska-rumba típics del mestissatge, sinó que fem reggae barrejat amb molts altres estils de grups de fora d'aquí: americans, anglesos, francesos...

- La mateixa revista que ara comentàvem va assimilar la vostra proposta a “la tradició més escatològica i divertida de La Trinca”. Us hi identifiqueu?
Això m'imagino que ho van dir perquè a les nostres cançons a vegades hi diem tonteries... Tampoc és que siguem fans de La Trinca ni que ens hi vulguem assemblar, l'únic que sí que ens agrada explicar coses que considerem veritats de les realitats que passen i d'explicar-les amb un toc d'humor per agafar-nos-ho bé, perquè de desgràcies n'hi ha moltes i se'n pot parlar de moltes maneres.

- Llavors, quins serien els vostres referents més immediats o els grups que més escolteu?
Som set persones al grup i hi ha molts gustos però, per exemple, ens agrada Caravan Palace, Bon Iver, etc., i sobretot Bob Marley, que a mi em va marcar molt a l 'hora de crear cançons de reggae. Entre tots, fem diverses aportacions, però referents de grups molt marcats no en tenim. El que sí que et puc dir és que no ens basem en els grups d'aquí a l'hora de fer la música. Creiem que el món és molt gran i som més seguidors de grups de fora, que no pas dels d'aquí.

- Acabeu de publicar 'Digue-n’hi com vulguis' (Chesapik, 2014), però abans de fer-ho heu deixat que els vostres seguidors fessin un tast en acústic (o versió campestre) d’algunes de les noves cançons a través de la vostra pàgina de Facebook. Quina resposta n’heu obtingut?
Quan vam veure realment la resposta va ser quan vam fer el primer concert, que va ser el mateix dia que acabàvem de treure el disc, i la gent ja cantava les cançons que havíem tret en versió campestre. Te n'adones que la gent es mira els vídeos aprenent-se la cançó, a part de mirar-nos a nosaltres fent el tonto. Ja ho vam fer també amb el primer disc i vam tenir una resposta semblant, l'únic que, en aquell cas, en dues setmanes la gent encara no cantava les nostres cançons i ara, sí. És flipant! Amb aquests vídeos la gent pot veure l'essència de les cançons que fem, sense els ornaments que hi posen tots els instruments.

- Per tots és sabut l’amor que teniu pel vostre públic. Com prova la vida de casats? (el darrer concert de gira, el 4 de novembre, el grup va escenificar el seu casament amb el públic que els va anar a veure a la sala Apolo de Barcelona)
És fantàstic! Vam fer una espècie de casament per fer una crida a la llibertat en les relacions i en l'amor, ara que estem en aquest moment en què les relacions duren tan poc i hi ha tants merders i sembla que no hi hagi res per sempre. Vam pensar que si ens casàvem tothom amb tothom podríem ser més feliços i que, a més, si ens casàvem nosaltres amb el públic era una manera de dir que l'estimem i que volem estar amb ells per sempre. Un cop casats, la gent segueix venint als concerts a rebre el nostre amor i a donar-nos el seu cantant les cançons i aplaudint. La vida de casats està anant molt bé!

- “Digue-n’hi com vulguis a tot el que et passa, les coses poden ser d’una manera o d’una altra depenent de la importància que els vulguis donar”, escriviu. A quines coses doneu importància a les vostres cançons?
A qualsevol cosa que ens faci sentir, ja sigui positiva o no. El fet d'anomenar 'Digue-n’hi com vulguis al disc' era per això mateix, ja que l'hem creat a partir de fer molts concerts durant tot aquest any passat. Creiem que la gent també ha format part de tot el que ens ha passat i pensem que també té dret a poder anomenar com vulguin aquest segon disc.

- Aprofiteu per proclamar el “digue-n’hi com vulguis” per evitar les etiquetes o per no mullar-vos?
Per a nosaltres aquest disc és una manera de viure i de veure les coses, i per a una altra persona pot ser només una cançó que posaran a la ràdio; per a una altra, un disc per quan es lleva o per una tercera, un disc que no li agrada... Ens agrada donar la llibertat a la gent perquè li diguin com vulguin.

- Què us ha suposat, a part de tenir l’aixopluc d’un segell discogràfic, la publicació tan immediata d’aquest segon treball? Què creieu que mostreu que no hagueu fet en el primer?
Mostrem tota l'evolució que ha fet el grup. Al llarg d'aquest any, amb el grup ens hem conegut molt perquè hem passat molts dies junts, ja que la majoria de setmanes teníem fins a quatre concerts. Crec que això es nota pel que fa a les bases de les cançons. Després, pel que fa a les lletres, doncs jo he continuat explicant les històries que em passen: en el primer disc, les que m'havien passat durant quatre anys i, en aquest, durant el darrer any. El que hi ha hagut de nou, bàsicament, ha estat el moment a l'hora de fer les lletres.

- I ja per acabar, què els agrada fer a les Oques Grasses quan surten de casa?
Ens agrada mostrar el que millor sabem fer, que és fer música, conèixer molta gent nova, compartir experiències i viure'n de noves.

I com no, aquí us deixem les 5 cançons de capçalera d’en Josep Montero...