Sam Destral: "Composo cançons per fugir del tedi"

El dia que Sam Destral sigue portada de tots els diaris per haver comés un terrible assassinat múltiple, les iaies del club de lectura de la Biblioteca de Gandesa, assorades, diran que «era un xic molt templat». Que «sempre saludava».

 

I és que Samuel López és un xic molt agradable. Tímid, educat, cara de bona persona. I potser és per això que després, quan l'escoltes cantar sobre morts, bacanals i xiques petardes, dius «hòstia».

 

Però no truqueu al 092 encara. Samuel difícilment es carregarà algú. Sam, probablement, tampoc. Esta metàtesi és una de les gràcies de la música, al capdavall. O de la pintura. O de l'escriptura.

 

No ho dic per ningú, eh.

 

Ep, però parlem de música. Sam Destral parla de Quimi Portet i els Talking Heads com a referents. I pot sonar a una combinació curiosa, però l'escoltes i dius «Ei». Sam Destral fa pensar, també, en Bonnie 'Prince' Billy, amb qui tot i no ser massa pareguts musicalment –i, de fet, em diu que no el coneix– sí que compartix un cert imaginari i actitud.

 

Actitud. Sí, potser podríem definir així este Tot el que conec és mort.

 

Camí per recórrer. Però inici ferm.

 

- Sam Destral desprèn un imaginari bastant atípic entre la música que normalment sentiries per la ràdio. Uns dirien que és incorrecció política i ganes de provocar, d'altres que simplement estem massa acostumats a sentir cantar sobre amors i poc més. Què et porta a compondre una cançó?

Seré esnob i diré “el tedi”. No ho sé, realment. Vaig començar a escriure cançons a partir dels 12-13 anys, quan vaig començar a escoltar música seriosament. En aquells moments ho feia per imitació, però va arribar un punt que em sorgia de forma espontània. Els desamors adolescents van ser importants, malgrat pugui semblar que em surto del tòpic, aquestes coses estan d’alguna forma presents en el que escric. I el que deia, quan m’hi vaig començar a posar, en l’avorriment a les classes, primer a l’Institut, més tard a la Universitat, omplia els llibres de text i llibretes de versos i frases que em passaven pel cap. Sortien sols. Després a casa els donava formes noves amb la guitarra i sortien les cançons. A dia d’avui aquest procés ha canviat una mica (costa trobar aquests moments de tedi quan has deixat d’estudiar), però les bases són les mateixes: necessito que la ment s’abstragui, deixar anar els pensaments i després treballar amb allò. Tant en la lletra com en la música. Ara que em llegeixo no sé si això respon al què exactament, més aviat el com. Compartir el meu món interior, suposo.

 

- Nascut al Baix Llobregat, havent viscut per l'Aragó, havent fet cap a Gandesa als onze anys, havent anat a estudi fora, tornant a Gandesa per a treballar, a punt ara de tornar a fer paquetets... El nomadisme implica conéixer diferents realitats, i conéixer diferents realitats et fa, en la majoria de casos, més crític amb el que t'envolta. Sam Destral no s'entén, sense esta multiplicitat d'identitats?

Segurament. Imagino que, sent la mateixa persona i tenint la mateixa família, havent estat tota la vida a un mateix lloc, tot plegat hagués estat molt diferent. Tal com dius, segurament això m’ha fet més crític amb el que m’envolta. O més aviat, diria que m’han fet sentir un estrany a tot arreu on vaig, incapaç d’establir arrels. Em costa recordar la meva infantesa al Baix Llobregat i l’Aragó, però són allí d’alguna forma inconscient. D’aquí que es pugui veure una mena d’alienació en les meves lletres respecte al que m’envolta i amb qui tracto. D’altra banda, imagino que això també afecta a que sigui més comprensiu i proper a formes de pensar i actuar minoritàries.

 

- T'identifiques com a antifolk. Una etiqueta més en un moment en què a l'hora de definir l'estil musical celebrem la festa dels matisos? Una escopinyada al clatell a la premsa que fa hagiografia de Manel, Els Amics de les Arts i companyia? O, simplement, una definició feta a consciència, i l'entrevistador s'està flipant massa?

No està feta gens a consciència. La primera pregunta és la que s’acosta més, crec. Els primers cops que vaig començar a gravar coses i difondre-les per internet, com a moltes d’estes webs on penges la teva música et demanen l’estil, m’agradava omplir els camps de tants com fos possible. Vaig arribar a definir-me com post-cantautor indie folk experimental i alguna cosa més. Més endavant, però, vaig conèixer a The Missing Leech i em va fer gràcia l’etiqueta, pensava que era un joc d’ell, molt més senzill i efectiu que el meu. Però resulta que és més que això, hi ha tot un món darrere l’antifolk, nascut a Nova York i que implica a gent com Billy Bragg, Regina Spektor, Lach... molt influents en el que vindria a ser la cançó d’autor d’avui dia (cançó d’autor em fa molta gràcia també, però al final no pots escapar, alguna etiqueta ha de caure). A tot això la premsa no escapa. Són ells qui han creat aquest baf insofrible d’etiquetes i cada medi es dedica a un espectre determinat marginant-ne els altres. Tot i que últimament semblem una mica més oberts tots plegats.

 

 

PS: Samuel té una foto de Pocoyo com a imatge identificativa al correu electrònic. Si l'articlet i l'entrevista no us han convençut per a comprar el disc, això hauria de fer-ho.

 

Més informació: 

http://samdestral.bandcamp.com