dimecres, 12 octubre, 2016
Opinió

Curs de lingüística per a totes

"Empoderar el femení pot ajudar a canviar una manera d’entendre el món que, si bé és ara jeràrquic i patriarcal, ens pot obrir la porta a fer-lo més cooperatiu i igualitari"

Aquest escrit té la voluntat de ser una resposta a l’escrit de la Carme Junyent, 'Curs de lingüística per a feministes', que es va publicar el 21 de setembre d’aquest any al VilaWeb.

Personalment sé molt poc de lingüística, ja que entre els diversos estudis amb els que compto no hi ha aquesta branca del saber científic. Tot i això, sí disposo del grau de psicologia i d’un màster de la mateixa branca de coneixement. Dir doncs que, d’entrada, em va sobtar el destacat de l’article: “I pel que fa al genèric, em sembla només una ingenuïtat. Els lingüistes formals diuen que el nostre cervell no pot processar aquest canvi”. Ho sento, però de veritat els lingüistes saben de plasticitat neuronal?

Per fer-ho a nivell entenedor, i no fer-me l’esnob o la saberuda, utilitzaré un fragment de la Viquipèdia on s’explica clarament la neuroplasticitat, aquella capacitat que ens ajuda, per exemple, quan som grans a aprendre una llengua que no sabíem o a tocar el piano.

Definició de neuroplasticitat de la Viquipèdia: “Neuroplasticitat, també coneguda com a plasticitat cerebral, és un terme que engloba tant la plasticitat sinàptica com la plasticitat no sinàptica- es refereix a canvis en les vies neuronals i en la sinapsi degudes a canvis en el comportament, ambient processos neuronals, pensament, emocions, com també els canvis que resulten de danys en el cos. La neuroplasticitat ha substituït l'anterior opinió sobre que el cervell era un òrgan fisiològicament estàtic, i explora com i de quines maneres el cervell canvia al llarg de la vida (...)”. Quina sort, això ens dóna marge d’aprenentatge. Qui ens ho havia de dir!

Però tornant a l’article parlaré del llenguatge i del gènere, i més concretament en la “classe menys marcada”, és a dir, com totes hem endevinat, el femení. Ja sé, ja sé! En sóc profana, ja ho he confessat. Diré, però, al meu favor que, si una lingüista s’atreveix amb les neurones, jo m’atreveixo amb les paraules. 

Doncs bé, com molt bé diu en Jordi Marí Font al seu llibre 'Les Paraules són Punys': “És clar que el nom no fa la cosa, però si alguna cosa ensenya la disputa pel nom del país és que aquest importa i molt (...). I continuant amb el que ell recull en el seu llibre veiem la importància de les paraules i la relació que hi ha entre aquestes i el poder, qui les té el té i qui no es fa fotre, en el nostre cas, la norma és el masculí i la desviació el femení. De veritat alguna persona creu que això no té efectes en com ens pensem el món? No té cap efecte en com ens sentim com a ciutadanes de ple dret? De veritat ho creiem?

Segons l’Evangeli de Sant Joan: “al principi, hi havia la paraula, i la paraula estava al costat de Déu i Déu era la paraula” i segurament era en masculí perquè sinó a Eva li hauria esclatat el cervell, ja que no devia poder processar el canvi. De fet, de totes és sabut que “un minyó és un noi i una minyona és una noia... del servei”. Cito això de na Carme Junyent perquè ella afirma, en aquest fragment, que ja li agradaria que la llengua funcionés diferent, però les coses són com són, és a dir, res a fer. Paraula de Déu o, si més no, de qui ostenta el poder, que no sóc pas jo.

Però les coses no són com són perquè així es van fer des d’un bon principi i des d’aleshores ja no hi ha res a fer. Les llengües, pel poc que sé, canvien constantment, potser com el propi cervell i com la mateixa societat. Les paraules ens serveixen per a expressar-nos i, si les canviem, podem canviar l’ordre de les coses. Empoderar el femení pot ajudar a canviar una manera d’entendre el món que, si bé és ara jeràrquic i patriarcal, ens pot obrir la porta a fer-lo més cooperatiu i igualitari.

Per acabar, no vull tancar aquesta resposta sense parlar de la Julia Serano i del seu llibre “Excluded. Making feminist and queer movements more inclusive”, on destaca la creença de la nostra societat de “one-size-fits-all”, és a dir, una talla ens vesteix a totes per igual. Doncs bé, com ella molt bé ens ensenya el món no és binari, no hi ha el normal i l’aberrant. Hem de trencar aquestes barreres per descobrir nos en espais oberts on poder anar on vulguem i que ens ajudi a construir una societat més equitativa. Empoderem-nos amb les paraules, empoderem-nos! 

 

Assumpta Arasa Altimira
Membre del Col·lectiu de Dones de les Terres de l'Ebre, artista plàstica i psicòloga.

Comentaris

imatge de M. Carme Junyent

Benvolguda,
Aprofito el vespre del Pilar per treballar i respondre el teu article.
Pel que fa al destacat, és cosa de l'editor, no pas meva. En tot cas, jo parlo de lingüistes formals i jo no en sóc, per això no hi entro. Per si t'interessa hi ha un corrent de la lingüística formal que ara s'anomena biolingüística. Són, d'una manera o d'una altra, els successors del generativisme, ells sí que s'ocupen del cervell. Qualsevol que em conegui com a lingüista sap que jo, no. De totes maneres, el fragment que aportes de la Viquipèdia no em sembla que demostri cap incompatibilitat amb el fet que hi hagi coses que el cervell no pugui processar. Però anem a la lingüística.
Em sap greu, però comences dient que parlaràs de “llenguatge” i gènere quan, en tot cas, parlaràs de “llengua” -tu mateixa dius que t'atreviràs amb les paraules, i això és llengua, no llenguatge. Aquesta confusió segurament l'hem d'atribuir a la interferència de l'anglès, però del que parlem és de llengua, no de llenguatge. I, pel que fa a la classe menys marcada, doncs és el masculí, no el femení.
Pel que fa al fragment de Jordi Marí, fixa't que comença parlants de “noms”, de lèxic, doncs. I, tot seguit passa a la “norma”. I no, la norma és una altra cosa. El masculí i el femení són la manifestació d'una categoria gramatical, per això afecten les concordances. I ja que ets psicòloga, tu m'ho pots dir: Quins efectes té això en com pensem el món? De veritat que m'encantaria saber-ho, perquè no aconsegueixo treure'n l'entrellat. En Jordi pregunta si ens ho creiem. Jo, no, perquè no en tinc cap prova. Vosaltres sí perquè feu un acte de fe?
Quant al fragment de Sant Joan que cites, dona, en podies haver buscat un altre. Justament la “paraula” és femenina. Però no trivialitzem. Suposo que podem estar d'acord en què el masclisme és universal, oi? Doncs bé, el gènere gramatical és una raresa en les llengües del món. Potser perquè es dóna en llengües indoeuropees i ens creiem el centre del món ens pensem que totes les llengües en tenen. Però no. En la immensa majoria de llengües del món no hi ha classificació de substantius (el gènere no és res més que això) i en moltes dels que sí que en tenen, homes i dones concorden de la mateixa manera, pertanyen al mateix gènere. També pots trobar llengües en les quals el femení és el no marcat. I en cap cas es parlen en societats no masclistes (que dubto que existeixin, torno a dir). Això no ens hauria de fer rumiar? No sé, per exemple, que no hi ha cap relació entre masclisme i gènere gramatical?
L'exemple del minyó i la minyona és un de tants on el femení crea un terme despectiu, o, si més no, no és l'equivalent femení del masculí (home públic/dona pública, infant/infanta, etc.). Aquest va ser el cavall de batalla de les primeres autores de la lingüística feminista: alertar contra la creació de femenins a partir de masculins perquè, deien, són un arma carregada. Amb el femení no creem només la versió “dona” d'un home, també podem crear noms per desginar altres realitats: gandul/gandula, bandoler/bandolera, torero/torera, való/valona, etc. I sí, m'agradaria que una bergant no fos una “dona de mala conducta moral” mentre que un bergant és un “home alegre de companyia agradable”, però com que no sé com canviar-ho, no seré jo qui promogui els desoblaments parlant de “marrecs i marreques” quan els primers són noiets i les segones “dones de mala vida”.
I, pel que fa al poder, no t'enganyis. Potser no l'ostentes, però el secundes. Qui ha imposat els desdoblaments ha estat la Generalitat, les universitats i altres com, potser ho has llegit darrerament, la Junta de Andalucía. A mí m'han corregit els textos i me'ls han farcit d'abstractes i col·lectius. I això només ho pot fer el poder. Qui m'ha fet professorat i no professora és l'autoritat de la meva universitat i qui ha convertit les estudiants en estudiantes és la universitat. Qui treu punt de la nota dels estudiants universitaris que no escriuen desdoblant és el poder. I és l'ajuntament de Barcelona qui ha imposat els donanatges i les famílies monomarentals. I és aquest mateix ajuntament que humilia els seus professionals menystenint els seus coneixements. Ja n'hi ha prou de fer veure que això és un clam popular quan el fet és que la Generalitat fa anys que obliga els seus correctors a redactar disbarats a contracor.
Les llengües canvien, és clar. Què m'has de dir si m'he dedicat sempre a l'estudi del canvi lingüístic. Però canvien a la seva manera, seguint les seves pròpies regles i crec que ningú està legitimat per interferir en un procés que la humanitat viu des dels seus inicis i que ens garanteix que, almenys pel que fa a les llengües, no hi ha ni millors ni pitjors. Si tu vols realment un món més cooperatiu i igualitari, canvia'l, i no pateixis que, si cal, la llengua ja ho reflectirà.
I, per cert, jo també crec que el món no és binari. El que no entenc és perquè voleu promoure el binarisme fomentant els desdoblaments. Quina contradicció, no et sembla? Al capdavall el que demaneu és que tothom sigui o bé home o bé dona i això exclou tots els que no són o no volen ser ni una cosa ni una altra.
Cordialment
M. Carme Junyent