PASTURABOSC: “El bosc ha guanyat terreny i s’ha deixat de gestionar”

És sabut que en temps d’adversitat econòmica hi ha àmbits de la societat que es menystenen més que d’altres, desatesos sota el sempre controvertit discurs de la prioritat. Ja de mena, la distribució dels recursos públics sol ser especialment despietat a l’hora de tenir en compte sectors com el medi ambient i la petita empresa, que en aliança es converteixen en un autèntic motor de l’economia rural, la de proximitat i sostenible. Però ho és més encara, de despietada, quan aquests recursos escassegen. Davant l’adversitat, però, sorgeixen iniciatives com la d’en Joan Martí i la Judit Nadal, creadors de PASTURABOSC, una petita empresa situada a les Gaüses (Vilopriu) que pretén complementar la ramaderia ecològica amb la neteja i preservació dels boscos.

L’Empordà és un territori recurrentment castigat pels incendis forestals, sovint provocats. En la memòria empordanesa recent encara hi couen dos records: el devastador incendi que durant sis dies de l’estiu de 2012 va arrasar 14.000 hectàrees i es va enduu la vida de quatre persones sense que, avui dia, s’hagi assenyalat encara cap responsable, i el que es va originar el passat mes de novembre precisament a la zona de Vilopriu i que va cremar 500 hectàrees fregant el Massís de les Gavarres, en el que es podia haver convertit en una autèntica tragèdia forestal . “Ja fa anys que a Vilopriu hi ha un piròman”, afirma en Joan convençut. “Un dia de molta Tramuntana i en un lloc que no era de pas... difícilment va ser provocat per una burilla”. En Joan confessa que per moments van patir, tot i que finalment el foc els va passar a un quilòmetre de casa. Un foc que sembla perfeccionar-se amb el temps, que a cada incendi apareix amb més virulència i es propaga amb més rapidesa dificultant encara més les tasques d’extinció.

Cal preguntar-nos per què, avui dia, el foc es propaga tan ràpid. “El foc comença a terra, si va trobant vegetació alta va pujant fins que agafa els arbres i és llavors que es propaga. El foc és inevitable, sempre n’hi ha hagut. Però abans els focs s’apagaven sols”, ens respon la Judit, en evident to de denúncia. I és que a banda d’actes piròmans que, any rere any, causen focs en un punt o altre del bosc català, cal apuntar que un dels principals desencadenants dels incendis forestals és l’alta acumulació de biomassa (matèria viva generada en l’ecosistema). “Abans es treien moltes coses del bosc: llenya, bruc, suro... i el bosc estava net perquè la gent el treballava”, apunta, i ens recorda que el 70% de la superfície de Catalunya és massa forestal, pel 10% de fa un segle. “El bosc ha anat guanyant terreny i s’ha deixat de gestionar”, afegeix. En Joan ens proposa una solució: “Si es potenciessin activitats com aquesta i a cada poble hi hagués un ramat que cuidés dels seus boscos, s’evitarien molts incendis”. Aquest és, precisament, un dels punts de partida del projecte Pasturabosc.

Atrets per la perspectiva de viure en un entorn natural i treballar el bosc, aquesta parella de ramaders neòfits (ell jardiner, ella geòloga) va viatjar fins a Vandellòs, al Baix Camp, per comprar un ramat de cabres blanques de Rasquera i començar una explotació amb el desig de combinar ramaderia i neteja del sotabosc. “Vam començar amb 30 cabres i dos bocs; ara tenim 40 cabres, dos bocs i vuit ovelles”. Unes cabres autòctones, diuen, que mengen de forma natural i es poden alimentar exclusivament de plantes de sotabosc mediterrani, de manera que són idònies per escombrar les zones forestals de la perillosa acumulació de biomassa. “Els donem farratge fet per nosaltres de manera ecològica, però aquesta cabra, a diferència d’altres cabres lleteres, pot viure gairebé exclusivament del que troba al bosc”, elucida en Joan.

Ara, l’objectiu d’aquesta parella empordanesa és doble: per una banda, poder viure de l’explotació ramadera, i per l’altra, oferir un servei i contribuir a la neteja dels boscos mitjançant la pastura de sotabosc. “Nosaltres posem el ramat allà on cal netejar un bosc, i ens fem càrrec de tota la gestió: productes veterinaris, menjar si cal, fer els tancats i realitzar controls cada dos o tres dies”, aclareix la Judit. Objectius, però, gens fàcils d’assolir. Per cada objectiu esdevé també un obstacle. D’entrada, viure d’una petita explotació ramadera és, ara per ara, una quimera. “El problema és que només pots optar a les ajudes quan es considera que tens una explotació viable; és a dir, amb un mínim de 250 cabres. Si comences i mai t’has dedicat a la ramaderia no pots gestionar un ramat tan gran, al marge de que necessites una forta inversió”, lamenten. Cal sumar-hi que la tasca d’escombrar el bosc de males herbes i evitar així els temuts incendis no genera prou ingressos: per això els únics ingressos que obtenen, de moment, deriven de la venda de cabrits a particulars i restaurants. “Venem cabrit de primera qualitat, criat de manera totalment natural, però el nostre ramat és petit i no ens surt a compte pagar els diners que val obtenir el segell ecològic del CCPAE que ho certifica”, ens diu en Joan, fent palès de nou la dificultat que representa emprendre i fer funcionar un petit negoci ramader sense l’empar de les subvencions públiques. “L’ideal seria oferir un servei a l’administració, poder gestionar molt de terreny i que se’ns pagués per la nostra feina”, conclou. Malgrat que el camí que tenen per endavant no s’entreveu plàcid, en Joan i la Judit confien plenament en el seu petit i valent negoci; un negoci que bé ho val com a mirall d'empresa fonamentada en els valors de l’economia sostenible. Des de SDC els desitgem tota la sort del món!

Més info a: www.pasturabosc.cat